20. La construcció d’identitats noves i compartides

La construcció d’identitats noves i compartides

Últim capítol: De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976. 

Angelina Puig i Valls

 

Les persones de la primera generació emigratòria de Pedro Martínez, que foren les que prengueren la decisió de marxar, quasi sempre seguiran sentint que són d’allà on van néixer. Tanmateix, accepten la realitat catalana i, generalment, perceben la sortida de la seva terra sense problemes ni angoixes. Perquè aquesta qüestió, per a elles, té menys importància que la tranquil·litat d’una vida resolta econòmicament.

Els homes i les dones que hagueren de venir sense ser els protagonistes de la decisió (generalment acompanyant els seus fills o els seus pares), són les persones que tenen més facilitat de sentir-se desplaçats.
En el cas de tractar-se de gent gran, ho viuen amb resignació perquè saben que no tenen altre remei que acceptar la situació i pensen amb nostàlgia en el seu poble.
Les persones que han vingut acompanyant els pares durant la infància o l’adolescència, d’adults, es troben amb la necessitat de decidir, si són d’allà o d’aquí, i, possiblement, viuran l’esforç de la resolució amb ansietat. Algunes decideixen integrar-se plenament i d’altres no ho aconsegueixen.

En resum, les històries personals d’emigració demostren que un dels factors més significatius per aconseguir la integració de les persones arribades a Catalunya és haver tingut la possibilitat de guanyar una estabilitat econòmica, social i familiar. És a dir, que les seves expectatives en major o menor mesura s’hagin acomplert.

En aquest difícil procés d’integració a la nova realitat, i més difícilment a la cultura catalana, és quan curiosament algunes persones descobriran la identitat andalusa.

 

Descobriment de la identitat andalusa

Una part de la població andalusa, al llarg de la seva emigració, fou per primer cop conscient de la contradicció entre les grans potencialitats d’Andalusia i la seva realitat de subdesenvolupament i pobresa (Isidoro Moreno Navarro). Però en l’emigració no solament es va percebre la contradicció fonamental d’Andalusia a nivell econòmic, sinó que tingué lloc, així mateix, per algunes persones, el descobriment de la consciència de la seva pròpia identitat andalusa.
Aquest descobriment es tradueix, segons Carlota Solé, en l’existència d’un “sentimiento fuerte y creciente de querer conservar las tradiciones, costumbres y lengua de la tierra de origen. Y este sentimiento legítimo se encuentra tan arraigado (desde siglos) entre los autóctonos (catalanes) como (hoy empieza a serlo) entre los inmigrantes”.

Les poesies de l’Antonia ¹ apunten aquesta progressiva transformació. En aquelles que va fer quan vivia a Pedro Martínez, o estant a la presó després de la guerra, les referències identitàries són sempre espanyoles. En canvi, en les que fa quan ja és a Catalunya, a poc a poc, sorgeix la nova identitat descoberta.

L’any 1979 en les primeres eleccions municipals de la democràcia, l’Antoni Farrés cap de llista del PSUC i futur alcalde de la ciutat, demanà a l’Antonia que participés en un míting recitant.

“Pues mira también me saqué una poesía. Esa la dije allí, en medio de las pistas. No sé si la recordaré ahora. Dice:

Campesinos, campesinas de toda España
que a Catalunya has venido
buscando trabajo y pan.
¡Humilde y esclavo y esclava en tu vida
qué nunca te dieron luz para que vieras!
¡qué nunca tuviste voz para enfrentarte
con los que te explotan y viven de tu sudor!

La miseria y la pobreza
te hizo emigrar de tu tierra…
……………………..
Soy una camarada andaluza
residente en Sabadell pueblo catalán.
Abandonamos nuestra tierra querida
porqué nos faltaba el pan.
A donde quiera que vaya iré luchando
por el triunfo del trabajador
Mis ideas iré sembrando
hasta hacer ver la luz de la razón.”

 

Presa de posició com a primer alcalde de la democracia de Antoni Farrés després de les eleccions municipals a Sabadell. Foto: El País

 

Establert el dia 28 de febrer de l’any 1980 com el dia d’Andalusia, l’Antonia va fer un poema on parla de l’autonomia andalusa, sense descuidar la seva pertinença a Espanya.

“Andalucía eres un gigante que sangra
y no te das por vencida
porque la razón te sobra de tener tu autonomía
¡eres noble! ¡eres rica!
y te tienen oprimida.
Casi eres la madre del grano
¡llena de poesía!
¡con tus guitarras flamencas!
tus poetas: ¡Machado! ¡García Lorca!
y otros hombres de hidalguía
¡y por si tuvieras poco! ¡también tienes José Díaz!
un sevillano valiente, marxista, leninista
¡que murió luchando por aplastar la burguesía!
Para nosotros comunistas y socialistas:
¡no ha muerto! ¡aún vive!
Porque su recuerdo en nuestra lucha nos guía.

Trabajadores, campesinos andaluces
¡no os dejéis engañar
por esta escoria franquista!
son los que torpedean la libertad y la democracia
¡son ellos los terroristas!
Nosotros condenamos el terrorismo,
condenamos la miseria y la injusticia
luchamos por la libertad y la convivencia
de todo género humano
por una España socialista y comunista”.

L’any 1982 a Pedro Martínez, per reconèixer-li la seva lluita antifranquista, li feren un homenatge. Viatjà cap al seu poble i regalà als seus antics paisans un dels seus poemes. Andalusia hi és més present que mai, i torna a usar com a objectiu explícit de lluita el concepte d’autonomia. Un concepte molt emprat a Catalunya en els últims anys del franquisme, quan en les diverses manifestacions amb una forta participació andalusa, es cridava “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

“Andalucía, aunque estoy lejos de ti
dentro te llevo metida
desde estas lejanas tierras
¡lucho por tu autonomía!
Estos lacayos que oprimen
hundiéndote en la miseria
tienen que emigrar tus hombres
¡siendo tan ricas tus tierras!”

Cultura obrera i de barri

L’experiència dels testimonis ens permet aproximar-nos a la manera com diverses identitats són compartides: cultura obrera, cultura de barri, processos de consciència i identitats col·lectives. És a dir, més enllà d’una identitat nacional (o dues) i més enllà d’una identitat de classe, la gent s’identifica i es reconeix a partir d’altres paràmetres.
La vida a les empreses, sobretot pels homes però també per les dones solteres o viudes, és un dels referents principals de les relacions socials, juntament amb les relacions que es donen dins de les xarxes familiars i de parentiu. Totes elles integrades en el marc general de la comunitat local, de barri o de ciutat.
Així, constatem dues realitats complementàries que comporten dos nivells d’integració. La identitat col·lectiva de la gent del barri que va adquirint una consciència ciutadana urbana, i la identitat d’aquelles persones que prenen un compromís col·lectiu de reivindicació i participació política, social i/o laboral, a les fàbriques, en els partits polítics clandestins o en les lluites socials.
De l’extrema duresa i la supervivència de la dècada dels 50 es passa en la dècada següent a la recerca d’estratègies de millora de la situació i a l’alleujament progressiu de la realitat. Amb una intensificació de la consciència de classe i amb la construcció de formes d’organització informal i clandestina, s’arriba a una organització més institucionalitzada, que es manifesta, malgrat la repressió del franquisme, en protestes i mobilitzacions.

La gent que ha anat conformant el barri de Torre-romeu ha resistit una situació de manca dels serveis més elementals, d’incomoditats, de penúries en els habitatges i els inconvenients d’un indret sense condicions, gràcies als ajuts que entre elles s’han prestat, tant des del sí de la mateixa família com entre el veïnatge.
La situació d’indefensió facilitava una major relació d’amistat entre veïns i veïnes que pot ser recordada fins i tot amb nostàlgia.
“Teníem l’amistat del veïnat, no sé les quatre casetes que estaven allà, pos nos van agafar molt carinyo. No sé, érem com una família, i sembla que no, però això te fa molt. Que sí era poca gent i ben avinguts ¡vaja a mi me fa molt…!.Allà abans, perquè avui en dia no hi ha l’amistat que hi havia abans. Ni que haguessin sigut castellans, perquè hi havien de tot, catalans i castellans, però ens vam agafar allò una amistat, que ja te dic, de família. Hi ha vegades que en una família no et portes millor que jo i ells. Com que érem pocs i no sé, ja te dic i de veritat nos agradava estar allà!” ²
El barri es va conformant i és percebut com un indret força homogeni de manera que les persones que hi resideixen tenen entre elles poques diferències econòmiques i socials. Per això la Manuela ³, malgrat els tràfecs que té amb la cura de les cases dels seus fills i del gendre, confessa que li agrada viure a Sabadell perquè creu que, a diferència de Pedro Martínez, en el barri totes les persones són iguals.

“Aquí somos toos iguales, aquí no nos podemos hacer unos más que otros. Nosotros vivimos aquí en el Tibidabo y aquí nos hacemos toos iguales, porque toos somos iguales. ¡Pero en el pueblo! Verá, verá, en el pueblo las mozuelas del alto del pueblo no se juntaban con nosotras las del hondo. ¡Vaya, je, je! ¡Eso que con un parecillo de mulos se les antojaba ya que eran…!”.

Evidentment en el sí de la classe obrera, en el sí del barri de Torre-romeu, existeixen conflictes de relacions entre les persones. La realitat de situacions d’extrema precarietat com el fet de conviure més d’una família, o amb altres persones no vinculades familiarment, en un espai molt reduït, és una qüestió que facilita i agreuja els conflictes.

Però cada individu o cada família, pot usar els recursos existents de manera diferent, i fins i tot percebre de manera diferent la condició social que no deixa de ser, en la majoria dels casos, molt semblant. Tanmateix, els testimonis ensenyen que usaren de forma semblant els recursos que tenien, que en definitiva es limitaven, majoritàriament, al propi treball i a les relacions familiars, paisanes i veïnals. Es va configurar així, malgrat la diversitat de percepcions de la mateixa realitat, una clara homogeneïtat cultural, en el sentit de poder caracteritzar per al conjunt de la població del barri en aquell període, una semblant manera de relacionar-se amb la gent i el medi que els envoltava i en sentir-se formant part d’aquest indret.

A més, algunes persones assumiren un compromís amb la col·lectivitat, militant en partits, sindicats o treballant en les associacions de veïns i així incrementaren els contactes amb gent d’altres barris, i nascuda a Catalunya. Assoliren un millor coneixement de la realitat catalana i en conseqüència una millor integració.

El moment polític afavorí que conjuntament gent vinguda de fora i gent nascuda a Catalunya s’unissin en la lluita contra la dictadura i a favor de les llibertats, la democràcia i per reivindicacions més bàsiques com els drets socials i uns barris dignes.

El barri de Torre-romeu, com afirma A. Castells de forma romàntica, amb els anys es convertí en un niu de revolucionaris. El cert és que reivindicacions de barri, laborals i estrictament polítiques foren protagonitzades per una bona part de la seva població.

La qüestió laboral començà a emergir l’any 1956 quan es produïren algunes vagues en els rams del tèxtil i del metall. Es demanava un salari mínim de setanta-cinc pessetes setmanals.

Vaga del metall. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya

 

L’Associació de veïns del barri va ser la primera de crear-se en tot Sabadell. Va ser al 1962 i es va ubicar al Centre Cultural de Torre-romeu. El Governador no autoritzava cap classe d’associació i ho feren a través de Càritas i dels capellans de la parròquia del barri. El 1963 l’alcalde Antoni LLonch els va autoritzar la construcció d’una barraca gran de fusta, que de bon inici tingué molta activitat.

Als primers anys de la dècada dels seixanta hi hagué a la ciutat escasses reivindicacions. El ‘Plan de Estabilización’ va crear inicialment unes condicions objectives desfavorables pel moviment obrer, però quan la conjuntura d’auge econòmic del període subsegüent es va començar a notar, el moviment obrer ressorgí amb l’explosió vaguística de la primavera de 1962. Així, els metal·lúrgics de la Fundació Sunyer començaren una vaga el 15 de maig de 1962 que fou seguida per vagues de baix rendiment del ram tèxtil, principalment a les empreses Marcet i Aprest Julià.

El 2 de maig de 1964 s’organitzà una vaga dels autobusos. La sembrada de fulls informant i cridant a aquesta vaga, al barri de Torre-romeu, la realitzaren gent del Front Obrer de Catalunya (FOC), de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El 16 d’octubre de 1966 es celebrà una assemblea en el Camp d’Aviació, on va sortir l’acord d’organitzar les Comissions Obreres a Sabadell.

Les Comissions Obreres de Barris més actives foren les de les Termes i les de Torre-romeu. No eren legals, encara que permeses, fins que al 1967 una famosa sentència va declarar-les il·legals. La repressió contra elles es va fer sentir immediatament i un dels primers llocs que la patí va ser Sabadell. Els sindicalistes més actius de la ciutat anaren a parar a la presó.

Més endavant, un dels conflictes més importants i de més durada va ser el de la fabrica Odag. També la vaga de la construcció pel conveni provincial a l’estiu del 1971 va tenir un alt índex de participació. Pel conveni i en solidaritat amb la vaga d’Odag es manifestaren més de tres mil obrers per la Rambla. De Torre-romeu hi anaren 300 obrers dirigits per Ramón Fernández i pel capellà Andreu Vilà.

A començaments dels setanta, els barris es trobaven en disposició d’anar enfrontant alguns problemes col·lectius: falta d’autobusos, d’aigua corrent, d’electricitat, d’asfalt, d’assistència sanitària, de salubritat pública, d’aules d’ensenyament, etc. De les parròquies dels barris van sorgir els primers intents organitzatius, generalment per part de militants de moviments catòlics que animaren les primeres associacions de veïns, o els centres socials, promocionats per Càritas. Aquestes havien començat de forma paternalista, però durant els anys 70′ s’anaren radicalitzant les postures exigint els drets dels habitants dels suburbis.

El 1973, any de molts conflictes a Sabadell, la repressió del govern de l’Estat s’endureix i envalenteix els ultres, que la matinada de l’1 d’abril assaltaren les parròquies de Torre-romeu, Sant Jordi (Creu de Barberà) i Sant Joan Baptista. Era un castic pel compromís d’un barri encapçalat moltes vegades per un clergat molt allunyat de les seves autoritats.

El març de l’any següent, quan se celebrava un ball al Centre Cultural amb uns 50 joves, la policia municipal, al·legant que no tenien permís, va interrompre la festa i desallotjà el local. L’alcalde va posar una multa de 5.000 pessetes al centre ‘con el apercibimiento de cierre de dicho Centro’, i qualificà el ball ‘de acto contrario al orden público’. El centre va interposar un recurs d’alçada rebutjat per l’Ajuntament, però el governador civil va revocar la multa.
El Centre, amb molt d’enginy, va informar tot Sabadell amb un full titulat ‘El Centro Cultural de Torre Romeu ha sido multado por el muy Iltre. Sr. alcalde de Sabadell, Don José Burrull Bonastre, con la cantidad de 5.000 ptas. y aviso de que la próxima vez será cerrado definitivamente’.

El 1976 el barri va participar activament en la primera Vaga General de la Transició.

Vaga General 1976. Foto: Arxiu Històric de la CCOO de Catalunya

Cultura política

Pel que fa a la militància estrictament política, el PSUC va ser el partit que va aplegar més gent del barri. Antonio Arroyo Lozano, conegut per Joaquín Silvianos o més simplement per Joaquín, comença a relacionar-se amb una família que vivia en una de les coves de Sant Oleguer. Arroyo provenia de Còrdova, d’on era membre actiu del comitè local. Ajudat per la seva dona i quatre joves més, organitza, el 1952, l’embrió del comitè local, i a partir d’ell es varen crear diferents grups, que quedaren controlats pel Comitè del barri de la Creu. Cap a finals de 1955 hi havia 28 grups formats amb un total d’uns tres-cents membres, vuit d’aquests grups eren de Torre-romeu.

A començament de 1964, de resultes de fraccions comunistes escindides del Partit Comunista (PCE), es crearen alguns grups, entre ells l’anomenat Chispa, on, segons A. Castells, s’hi integraren la majoria dels sabadellencs de tendències xino-albaneses. N’eren l’ànima Francisco Jiménez i el Paco de Torre-romeu, que havia anat a organitzar-se a Ginebra.

Al FOC militaven bastants sabadellencs catòlics, i la comunitat de cristians de Torre-romeu va ser molt activa.

L’Antonia, que des de molt joveneta pertanyia al PC, es retrobà a Sabadell amb la seva antiga militància. A la fàbrica on treballava va conèixer un noi comunista que estava relacionat amb una de les primeres cèl·lules del partit que es reorganitzà al Vallès.
Aquest grup de la fàbrica es posà en contacte amb més gent del barri i formaren un primer nucli comunista a Torre-romeu.

“Ya una vez a mediación de un chico que trabajaba en la fábrica, que así hablando de que yo era comunista y tal, pues él decía que él conocía en Barbará a un chico que también era del PC. Y él militaba también, ¡pero claro!, él no se fiaba todavía de mí ¿sabes? Y yo ya cuando le dije que había estao presa, yo ya me franqueé. Entonces ya pues me dijo: – ¿Tú querrías conocer a unos chicos que son del PC?
Eran de Guadahortuna que estaban empezando a organizarse, de allí de Barbará. ¡Y había muy buena gente! Y entonces a través de mí por la fábrica… ya vinieron y tuvimos unas reuniones en casa de mi Manuel. Y ya desde ahí, pues había unos cuantos y ya empezamos a organizar. Entonces este Carmona conoció el PC a través de nosotros. Y entonces yo aquí ya empecé a conectar, con el padre de la Emilia, con un vecino mío…Y sí ya ingresaron muchos y mujeres y too. Y una que le decían la Lola y su cuñao, que ya no viven aquí tampoco, viven en Barbará. Y así aquí, pues sí, aquí se organizó casi todo. Todo Torre-romeu éramos del PC. El PC de España, ya se unificó con el PSUC. ¡No que se unificó, sino que el PCE y el PSUC eran igual! ¿Sabes? Y ya nos metimos todos en el PSUC. Y a luchar y a trabajar y a hacer propaganda y a vender periódicos y ¡en fin!”.

A Granada en Manolo ⁴ era del Partit Comunista, i a Sabadell també s’integrà al PSUC. Segons explica solament s’ha relacionat amb gent del barri i només ha sortit d’aquest indret per coses del partit.

“Siempre ha sido por la cuestión del partido, que nos íbamos a esos barrancos pa poder hablar. Los civiles venían en busca nuestra. Y todo eso ha sido la cosa de Catalunya”.

Tanmateix ell, com molts dels veïns i veïnes del barri van participar, com s’ha dit, en la primera vaga general 1976, que per això s’ha de considerar una mobilització no solament laboralista sino d’un fort caire polític. Com diu una de les persones del video següent (on queda clara la participació de la gent provinent de l’emigració), la vaga es convertí en una festa de la democracia.

https://vimeo.com/20190518

A manera de resum

A través dels vint capítols que conformen aquesta història hem vist com la gent de Pedro Martínez arribada a Sabadell, intenta una nova vida a la ciutat vallesana. De l’anàlisi del relat de les seves memòries es dedueix que diversos obstacles dificultaven no solament la integració, sinó fins i tot prendre consciència d’aquest fet. En primer lloc vingueren a treballar, en segon, un baix i generalitzat nivell d’instrucció i un desconeixement del català, en tercer lloc, les condicions de vida: mancança de temps, horaris del treball, manca de recursos. També influïren negativament la situació del mateix barri aïllat del centre de Sabadell, on hi vivien les persones nascudes a Catalunya, i la mateixa forma d’emigrar.

En efecte, les migracions en cadena permeten la contínua comparació entre la societat d’origen i la del nou assentament. Això facilita el despertar de la consciència de classe i entendre la relació existent entre l’explotació soferta a Andalusia, que els va impulsar a abandonar-la, i l’explotació laboral i les males condicions de vida al barri, ara ja a Catalunya. Tanmateix, per una altra banda, tendeixen a retardar l’assimilació de les persones emigrants a la societat local. La cadena migratòria condiciona fortament els models d’inserció territorial i ocupacional, indirectament també influeix en els patrons de comportament matrimonial afavorint altes taxes d’endogàmia. A la vegada afavoreix la perdurabilitat dels valors socials i culturals propis retardant la incorporació plena de fills i filles a la societat sabadellenca.

Tanmateix, amb el temps, una part de la gent de Torre-romeu, va entrar en contacte amb la gent del país i amb organitzacions catalanes i descobrí la lluita per la llibertat de la nació catalana. I alguns d’ells i d’elles, s’hi comprometeren.
Aquest contacte es produí, generalment, gracies al seu compromís de treballadors i treballadores, amb una clara identitat obrera; o, com a veïns i veïnes d’un barri deixat de la ma per part de l’administració amb una definida identitat de barri; a través de la lluita per canviar les condicions laborals i de vida, d’una activitat sindical, política o veïnal.

Paral·lelament també algunes persones descobriren la seva identitat andalusa.

 

Aquesta descoberta podia portar a dues posicions, una de replegament, d’intimitat, de nostàlgia de la terra andalusa (o millor del petit món, en aquest cas, de Pedro Martínez) que pot, fins i tot, convertir-se en ressentiment cap a Catalunya i les seves manifestacions culturals. Una altra, més oberta i positiva, que accepta les dues realitats :l’andalusa i la catalana i que assumeix i comparteix la nova identitat (al marge de la llengua que utilitzi).

Especialment en la mida que la situació i les perspectives d’una vida menys fatigosa i més tranquil·la canvia la situació precària dels primers anys. I, en la mesura, també, que fills i filles al casar-se o independitzar-se s’estableixen fora del barri, eixamplen l’espai, les relacions, les professions, les amistats anteriors. Tot plegat, possibilita la consciència de pertinença i possessió d’un espai molt més ample que el del barri i que pot englobar tot Catalunya.

Els sentiments identitaris, ens ho diu Borja de Riquer, són sempre el resultat d’uns processos històrics en els quals eren possibles diverses oportunitats o vies. La identitat no és un fet donat i permanent, sinó la conseqüència històrica d’una sèrie de circumstàncies i factors en els que existia una varietat de possibles finals.

En el nostre relat, amb l’extens recorregut que s’inicia a Andalusia i acaba a Catalunya, el nou veïnatge de Torre-romeu ens mostra com, al llarg de la vida, una mateixa persona pot anar acumulant vivències distintes que li permetran identificar-se a partir de diverses identitats compartides.
Moltes de les dones i homes que van deixar el seu poble natal, i la seva descendència, comparteixen amb naturalitat la seva identitat obrera, la veïnal, l’andalusa i la catalana. I d’aquesta manera, conjuntament amb la població nascuda al país (de vegades provinent d’immigracions anteriors) es convertiren en part consubstancial de la construcció de la Catalunya democràtica.

Presentació Assemblea Democràtica de Sabadell. Foto: Arxiu Històric de CCOO de Catalunya