13. Els anys 50 a Pedro Martínez (Segona part)

Els anys 50 a Pedro Martínez (Segona part)

La parcel·lació de La Caldera. 1950

Pedro Martínez, 1950. La comunitat continua immergida dins els problemes i la misèria de la postguerra, però la repressió s’ha mitigat paral·lelament als canvis internacionals i la fam deixa de ser la protagonista principal. Ho reconeix l’Ángeles 1, quan confessa “luego ya se fueron pasando los rencores, arreglando algunas cosas. Había más trabajo y fueron poniéndose las cosas en su sitio”.

Es produeixen petits canvis com la possibilitat de portar a terme la parcel·lació de la gran finca del poble, que restava quasi paralitzada per voluntat de la seva propietària. Però són accions destinades a un determinat segment social, la dels “labradores”,  i sobretot portada a terme pels administradors del municipi i, en general, en profit d’ells mateixos.

En acabar la guerra la Caldera va tornar a mans de l’antiga mestressa i com manava un decret del mateix setembre de 1936, “los colonos que las habían explotado en aparcería o arrendamiento debían ser repuestos”.

L’Instituto Nacional de Colonización, creat el 1939, expropià algunes finques arrendades per explotar-les familiarment. La seva amortització corria a càrrec dels propis colons, que rebien els lots en règim de concessió administrativa i no n’eren propietaris fins haver pagat el valor inicial de la terra i de la casa que habitaven amb els seus interessos corresponents. A més, adquirien, altres obligacions, com el de no dividir les parcel·les, i el de cobrir els índex marcats d’intensitat en els conreus. Es configurava d’aquesta manera una relació de dependència envers l’Administració.

Segons J.Antonio Biescas i M.Tuñon de Lara en el període 1939-1952 es van instal·lar pel INC 27.498 colons, que representaven el 0,56% de la població agrària de 1950, xifra que posa de manifest que aquesta política no va tenir gaire incidència econòmica. No obstant això, i a pesar de les moltes deficiències, va ser de les poques coses destacables de la política agrària franquista.
L’Instituto va expropiar i parcel·lar poques finques de secà i solament en la dècade dels 40. Principalment finques que van vendre ducs i duquesses.

La Caldera era una finca de secà on es conreava ordi i blat però la seva principal activitat era ramadera: es criaven cabres i ovelles. En els anys quaranta hi vivien unes cinquanta famílies sense terres pròpies. L’administrador, en Juan Romero, havia aconseguit apoderar-se de la propietat de tota la hisenda i va intentar vendre-la a familiars seus sense èxit. Finalment l’Instituto va comprar la finca i la dividí en 107 parcel·les (de set “cuerdas” cada una) de les terres de millor qualitat, i de la resta en va fer trenta-sis lots. El sorteig per l’adjudicació de la terra es va fer el 28 de novembre de 1949, en el local del cinema Alarcón del Pedro Martínez. Les parcel·les es pagaren a dos mil pessetes la “cuerda” i els lots a mil pessetes [Juan Rodríguez Titos. Pedro Martínez. Campo y cielo. Granada 1999].

Finca de La Caldera

En Pedro 2 era regidor de l’Ajuntament i des d’aquesta institució municipal va ser un promotor d’aquest procés. Va activar i realitzar gestions, primer amb la mestressa de la finca, després amb el govern, fins aconseguir la parcel·lació de La Caldera.

“Se acabó la guerra y estaba la finca casi parada por capricho de la marquesa y de ellos. Y el Ayuntamiento de aquí Pedro Martínez, llamaron a Pepe Sierra que estaba de administrativo y lo mandaron a Madrid, diciendo que estaba mandado por el Ayuntamiento de Pedro Martínez y que tenía de poner la finca en marcha. Si no, que se la expropien porque está parada y no puede estar parada. Total, que ya la tía (la marquesa) se quebró algo”.

Després de gestions no reeixides, “yo y el Topino, ese que se libró de que el Número lo matara 3, le escribimos a Franco, diciendo que tenían… que había aquí una finca con veinticuatro labradores, con tanta extensión de tierra y que, en abandono, que vivían muy mal y que queríamos la reforma agraria y tal. ¡Fíjate como era aquella reforma agraria que a los siete días firmamos! Nos escribió la carta el maestro de escuela que se llamaba Don Manuel Álvarez. Y me lo echó en cara, dijo: – mirar yo soy maestro y yo con mi carrera, la he hecho para ganar dinero, así que por la carta os voy a cobrar dinero.
Al final no cobró na, pero: -no quiero que se sepa que yo escribo esta carta.
Total… y luego escribe la carta, la firmamos la echamos y a los siete días la contestación a mí. Vino la carta a mí.
Y ya Franco nos contestó que la finca la compraba el Instituto de Colonización y que nosotros compraríamos las parcelas al Instituto. Y así fue”.

En Joaquín 4també recorda aquest assumpte: “unos labradores de una marquesa que era la dueña de allí la finca, hicieron la reforma agraria. Un tío que estuvo allí en el pueblo, y no sé si con permiso de ella o sin ella, hizo, no la reforma agraria, hizo ¿cómo se dice eso? hizo parcelas. Pero claro la gente lo ha tenido que pagar en veinte años me parece cada uno, con tanto por ciento que le pusieron. Nosotros como no teníamos parcela, que ya no estaban mis abuelos, pues nos quedamos sin parcela.”

Com afirma en Joaquín els remeis franquistes per l’agricultura andalusa no eren pas la reforma agrària i els pagesos que compraren una parcel·la hagueren de suportar no solament el seu pagament  sinó altres despeses. Pel testimoni del mateix Líndez veiem que el secretari de l’ajuntament i l’individu que venia adobs van ser protagonistes d’aquest fet, i es dedueix l’interès que aquests persones tingueren.
El secretari de l’Ajuntament era un personatge que diversos testimonis presenten com un especulador que va aprofitar el càrrec públic per enriquir-se. Ara bé, en Manolo,5, considera, que en aquelles circumstàncies, la manera de fer del seu patró no va ser negativa del tot per a la majoria del poble.

Però la realitat és que a través d’un immoral patronatge encara tenia més lligada la gent, que a més a més havia d’estar-li agraïda. Pel que sembla, finalment, es posà en contra a  la resta de rics del poble, probablement per la competència que els feia i el poder que anava acumulant.

“El hombre, pero con todo y estas… Él quitó el hambre del pueblo, porque tú te veías obligado a ir. Mira, me pasa, es que me pasa esto. Y te daba harina pa el hambre. Por una parte los perjudicó porque según qué clase la hizo pedazos, sobre todo a la clase de ganaderos, esa la arrasó. Pero luego el pueblo entero ¿sabe? Pues mira fue una ayuda muy grande porque en el pueblo repartieron una finca muy grande que le dicen La Caldera, la parcelaron y ya la gente si necesitabas simiente, le daba y le firmaba una letra y te daba simientes y si necesitabas abono, pues firmabas una letra y te daba abono. Y así iban viviendo. Y ya te digo todas las cosas hasta que por fin. Esto fue en el 46, 47 48 hasta el 50, hasta el 60, mejor dicho.
Esta familia ya no está en el pueblo, esa familia ya se puso malamente con todos los capitalistas del pueblo y tuvo que saltar.
Y ahora se encuentra en Madrid. Y no tiene ninguna propiedad en el pueblo, todas las que tenía las vendieron, se fue a la parte de Granada, no sé a qué pueblo se fue y dende allí pues yo no sé si estará jubilado, porque era un hombre ya bastante mayor ya ahora está en Madrid.
Allí él tenía muchos oficinistas, tenía mucha gente pa que le hicieran, tenía los encargados pa el ganao, encargados para la labor, tenía sí tenía mucha gente trabajando pa él”.

La casa i el carrer: espai privat i públic

Abans de deixar Pedro Martínez acompanyant els i les nostres protagonistes veurem com eren les seves cases i què significaven per a ells, perquè la casa tindrà una importància cabdal en la decisió d’emigrar. No tenir la casa en propietat i la pobresa de l’habitatge, amb mancances fonamentals, són fets que facilitaran la decisió de marxar.
Aquesta realitat de cases pobres en el poble d’origen també ajudarà a comprendre l’acceptació d’allotjaments sense cap condició en els nous llocs d’assentament.

Però, paral·lelament, comprovarem la importància dels projectes familiars que es realitzaran al voltant de la casa. Així, en els nous llocs de residència, la casa esdevindrà, altre cop, el problema més important que aglutinarà els esforços i el treball de tot el cercle familiar.
Per aquesta raó, conèixer les transformacions que es produeixen en els habitatges, en les condicions de vida i en com s’organitzen les famílies, serà d’ajut per copsar millor el procés d’assentament en el nou indret, Catalunya.

“Antes los pobres vivíamos muy malamente, porque no teníamos habitaciones pa los hijos y pa las hijas. Teníamos que dormir todos en la misma habitación y casi en la misma cama. Ya hemos mejorao un poquito”.

Aquestes paraules de la María Jesús 6serveixen per resumir l’evolució de la vida privada de les classes populars. A mesura que augmenta el nivell de vida cada membre de la família pot estendra la seva vida privada a l’abric de la mirada del pròxim. Aquest fet queda completament il·lustrat amb la desaparició del llit comú, després, de la cambra comuna, per passar a una habitació diferent per pares i fills, fins arribar a tenir-ne una pels nois i una per a les noies.

Durant el segle XX es produïren dos fets que canviaran els espais i la concepció de la vida privada: per un cantó el treball productiu surt de casa i s’estableix en llocs impersonals regits per regles jurídiques i convenis col·lectius. Per l’altre, l’individu conquereix al sí de la família, l’espai i el temps d’una vida pròpia. En les famílies burgeses es disposa d’uns espais majors amb delimitació de la vida privada de cada individu, de tal manera que A. Prost afirma que tenir una vida privada és un privilegi de classe. Molt a poc a poc la classe treballadora conquerirà, també, aquest dret a la intimitat.

L’especialització dels moments i dels llocs fa créixer el contrast entre l’esfera pública i la privada i accentua el caràcter específic de cada una d’elles. Però, malgrat aquesta tendència, que es va construint històricament, no es pot separar radicalment l’espai privat del públic sinó que es produeix una forta articulació entre les dues esferes.

Al Pedro Martínez dels anys 50 l’ordenació de la vida privada i la pública es diferencia solament en la lenta transformació de l’espai interior de la casa que ens descrivia la Maria Jesús. Tanmateix, la casa continua sent l’espai privat de la família, on difícilment es fa una vida privada individual car és un espai saturat amb poca noció d’intimitat. És un espai on la vida privada de la majoria es confon amb la de la seva família.
El grup familiar és una unitat feta de la suma dels esforços individuals. Aquesta unitat és evident en l’aspecte financer, on les dones de les famílies obreres administren els diners de la família i on la restricció de les despeses és el principal mitjà per equilibrar l’economia familiar.
A més de la funció econòmica, la família realitza una funció educativa, perquè en última instància – encara nens i nenes van molt poc a l’escola- i els pares seran vistos com els únics responsables de l’educació dels seus fills i filles. També la família realitza una funció de protecció al fer-se responsable de la cura de les persones grans. La situació econòmica obligava, sovint, a que dues generacions comparteixin la casa.

L’ofici o el treball s’aprèn al costat del pare i de la mare, però no en una relació merament familiar, d’ordre privat, perquè els aprenentatges i els valors es transmeten a partir de grups més amples. Així nois i noies aprenen les feines del camp quan treballen en patrulles, on no sempre hi participa el pare o la mare, o les noies aprenen a cosir al costat d’una modista i voltades d’altres noies.

Majoritàriament les cases eren de lloguer perquè era difícil disposar de la quantitat necessària per comprar primer el terreny i després el material per a la construcció. Però, arribat el cas, eren els homes de la família els que assumien la construcció. El pare, els nois i, si calia, les noies i la mare es transformaven en paletes, ajudants i manobres. El temps, que tots i totes hi esmerçaven, el robaven al poc descans que els deixava la feina domèstica i la del camp.

Així la Maria Jesús i en Sebastián no van disposar de casa pròpia fins que ja tenien els seus quatre fills. Aleshores van comprar un terreny i amb moltes dificultats i treballs es van fer la casa. Era una casa blanca i senzilla, com quasi totes les cases dels jornalers, sobretot les de la part alta del poble.
Aquesta petita construcció tenia una entradeta amb una obertura a la dreta on una sala mitjana feia de menjador i de cuina amb la llar de foc a terra, que a més de cuinar servia de font de calor i de llum. A l’esquerra de l’entrada, dues habitacions comunicades per una obertura sense porta, i més enllà de l’entrada, el corral i després del corral el pati. Al fons del pati les latrines.
D’altra banda el sostre de la casa convertit en una espècie de golfes, les “camaras”, fetes amb bigues, que són troncs d’arbres pelats, on es guardaven tota classe d’estris, de roba i tot allò que pot tenir una família pobra.
Les habitacions tenen uns petits forats que fan de finestres. Aquestes finestres i, també, les obertures que fan de portes, es tapen, de bon principi, amb una cortina o un drap, que matisa la claror, mitiga els sorolls i impedeix l’entrada de pols del carrer. I tot això, amb l’esperança d’estalviar algun dia els diners necessaris per posar-hi les finestres i les portes corresponents.
Cases molt senzilles però que ja possibiliten una manera de viure diferent de com visqueren els pares de la mateixa Maria Jesús, quan una sola habitació els feia de graner, de corral i d’habitatge. Ara, en el corral hi guardaran la palla i els estris del camp, i les habitacions es faran servir per dormir. A més, una cambra serà pels pares i els fills més petits, i l’altra pels fills al fer-se més grans. I si hi ha nois i noies s’intentarà que dormin separats quan vagin creixent.
La mateixa construcció és també diferent de la de les cases més velles del poble: ara ja no són el fang i la pedra les úniques matèries fetes servir, sinó que també s’usen maons i ciment. És una casa molt més sòlida. Però són, encara, habitatges amb poques comoditats. Sense aigua corrent, havien de rentar-se a la vista de tothom, amb palanganes, a les quadres o al corral quan el temps ho permetia, i a la mateixa cuina, davant la llar de foc, els dies freds de l’hivern.
Sense electricitat ni altre energia, cuinaven a la llar de foc, i la bugada es feia fora de casa als rierols dels afores del poble. Tot plegat, a més a més de les incomoditats evidents, representava una feina molt dura per a les dones que eren les responsables d’aquestes tasques.
Nogensmenys aquestes cases tan pobres eren el resultat de molts esforços compartits per tots els membres de la família. Així relata la Maria Jesús la seva experiència i els records que en té:

“Una casa costaba tres o cuatro mil pesetas. Que no las juntábamos, o poquito a poco. Nosotros dijimos de hacer una casa. Compramos un terreno y luego nos volvimos negros para poderla medio tejar. Pa vivir en ella. Y la hicimos sin puertas, na más que la puerta de la calle y la puerta del patio, sin ventanas, porque no podíamos hacer otra cosa. Y allí la tenemos.
Compramos el terreno con cinco fanegas de garbanzos y cinco fanegas de cebá, que le dieron a mi hombre donde estaba trabajando. Que le dieron porque estaba en el trato. Luego nos vimos negros pa medio techarla. Y luego, así nos la hemos dejao”.

Però aquests esforços i enormes dificultats per aconseguir una casa de propietat, o simplement una casa digna, estrenyien les relacions de la família. Perquè quan les dificultats es comparteixen per assolir un projecte comú apinyen el grup. Per això la casa amb tota la seva pobresa i senzillesa, arriba a adquirir una categoria quasi simbòlica. Al voltant de la casa s’aplega la família i tots els seus membres treballen per aconseguir-la, i tot es fa i es torna comú.

Si bé és certa la primacia de la dona dins de la casa,  que es correspon amb la de l’home al carrer, de cap manera es pot considerar l’espai dividit en dues esferes absolutament separades pel que fa a la seva utilització i apropiació, com ho serà en canvi en altres ambients socials. La distribució de la casa, petita, amb pocs espais diferenciats, fa imprescindible que aquests siguin compartits per tots els membres del grup. De manera que homes, dones i criatures comparteixen el què la Rossana Rossanda anomena el mateix “campo de presencia”.
A més, al ser l’home el constructor material de la casa, aquesta esdevé per a ell una cosa molt pròpia.

Per contra, tampoc el carrer serà exclusiu dels homes, llevat dels bars i les tavernes que solament seran espais pels homes. En efecte, cap dona entrarà sola i quasi mai acompanyada en aquests establiments.

3_2_2016 210 PM

La dona treballadora també ocupa el carrer, sobretot per arribar als llocs on desenvolupava les diferents i variades feines. Si be és cert, que hi ha una clara diferencia entre les dones casades i les solteres. Així, quan la dona ocupa el lloc de “filla”, treballa fora de casa fins el moment d’ocupar, ella també, el lloc “d’esposa”. En aquest nou estat, si la parella pot viure amb el sou de l’home, la dona es dedicarà exclusivament al treball domèstic que comportarà una major reclusió dins la llar.

No obstant, la majoria de les famílies no podien subsistir únicament amb el treball de l’home i, per altra part, l’existència de moltes vídues com a conseqüència de la mateixa guerra o de la sobre mortalitat de la postguerra,  fa que les dones siguin extremadament necessàries en aquest context econòmic. Així que, com hem vist en capítols anteriors 7, les dones sempre, més enllà de la seva situació familiar, treballen quan cal i fan el que calgui fora de les parets de casa seva.

Les solteres tindran més llibertat per sortir de casa més enllà de per treballar, i acompanyades, o no, també gaudiran de les festes, dels balls i del passeig.

 

També és cert que les dones, llevat de moments determinats, solament ocuparan els espais públics en unes hores establertes. Podem generalitzar dient que de dia la dona no tindrà problemes en utilitzar qualsevol indret. Serà a partir de la tarda, al fer-se fosc, i especialment durant la nit,  quan les normes del sistema de valors de la societat deixaran d’admetre la presència femenina arreu. I les dones, quasi sempre, assumeixen aquest sentir, i es tanquen dins de la llar.

I tanmateix, això no impedirà, que algunes vegades, siguin les pioneres o les impulsores de prendre la difícil decisió d’emigrar.

 

(Agraeixo en Juan Rodríguez Titos les fotografies d’aquest capítol)

  1. Ángeles Gonzalez Peralta, nascuda el 24-6-18, entrevista realitzada el 13-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  2. Pedro Líndez, nascut l’any 1903, entrevista realitzada el 24-8-84 a Pedro Martínez
  3. Aquest episodi es relata en el capítol tercer
  4. Joaquín Pardo, nascut el 18-10-18, entrevista realitzada l’11-3-85 a Torre-romeu (Sabadell)
  5. Manolo Alfaro, nascut el 1920, entrevista realitzada el 15-7-84 al Tibidabo de Torre-romeu (Sabadell)
  6. Maria Jesús, nascuda el 12-12-14, entrevistes realitzades els dies 12-12-14, 23 i 24 -6-84 i 31-8-86, a Ca n’Oriach (Sabadell)
  7. Molt especialment en el capítol 10
Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari