Metodologia

Si la Tesi Doctoral, De Pedro Martínez a Sabadell: la immigració una realitat no exclusivament econòmica (1920-1975) http://ddd.uab.cat/record/174485 és encara de referència en el món acadèmic, es deu sobretot a la metodologia emprada en la investigació.  La recerca partia de la base que les causes dels processos d’emigració, a part de les causes macro estructurals (demogràfiques i econòmiques),  s’han de buscar, també, dins del substrat cultural que la societat emigrant posseeix.

Entenc la cultura com una categoria sociohistòrica que expressa el nivell de desenvolupament d’una comunitat com a subjecte històric, a través de l’establiment de la relació directa amb les condicions reals de l’existència de les persones d’aquesta societat. En conseqüència, per estudiar la immigració a Catalunya vaig intentar conèixer la societat d’on provenia la immigració i la història de la gent des de molt abans del moment en què sorgí la idea d’abandonar la terra natal.

Alguns estudis sobre emigració analitzen també la societat d’origen de les persones immigrants, però, generalment, són retrats o anàlisis de les dues situacions. La societat d’origen i la receptora que solen donar-se com a causa i efecte una de l’altra. És prescindeix, quasi sempre, del procés que es produeix per passar d’una situació a l’altra, d’un lloc a l’altre. Camí que no és lineal sinó sovint, d’anada i tornada, fins i tot quan el fet migratori és planejat com a definitiu i irreversible.

Per aconseguir aquest objectiu, vaig resseguir la història de diverses persones nascudes a Pedro Martínez (Montes Orientales de Granada) que van emigrar, a partir de 1950, cap a Catalunya essent l’última parada de l’emigració Sabadell i més concretament el barri de Torre-romeu.

La font principal de la investigació van ser les fonts orals.  Naturalment, també, llegí els documents de l’Arxiu d’Història Municipal de Sabadell, concretament els Padrons de 1950 i 1955, els Permisos d’Obres des de 1950 a 1959 i diversa normativa local de l’època especialment d’urbanisme.

Sobre la problemàtica que poden comportar l’ús de les fonts orals, els records, la memòria, els oblits i distorsions, la construcció de les entrevistes, i la selecció de les persones entrevistades s’ha debatut abastament. Apareix  la preocupació sobre la fiabilitat d’aquestes fonts. Dit d’una manera planera,  tothom s’ha exclamat en algun moment de la vida de les trampes que ens para la memòria. Tanmateix, fa temps que existeixen treballs d’investigació que han usat amb solvència i rigor aquestes fonts, i moltes les reflexions sobre la seva metodologia.

En el nostre país són pioners els treballs amb fons orals de Mercedes Vilanova i més tard els de Cristina Borderías. De fora podem ressaltar, entre altres, els de Luisa Passerini, Sebastián Balfour, Ronald Fraser, Joe Foweraker, Lutz Nietahammer, Chiara Saraceno, Daniel Bertaux i Isabelle Bertaux- Wiane, P.Bourdieu, Sandro Portelli i Dora Schwarzstein. Cal ressenyar, així mateix,  la Revista Historia, Antropología y Fuentes Orales, publicada a Barcelona des de 1989. O la creació d’arxius de fonts orals amb l’objectiu de recollir una certa informació abans que desaparegui. Per exemple, C. Borderías y J. Tébar. Biografías obreras: fuentes orales y militancia sindical (1939-1978). FCG. AHCONC, Barcelona, 1998.

Tanmateix les fonts orals, com qualsevol altra classe de font, s’han d’usar exposant-les a un rigorós exàmen crític. Si són possibles són extremadament útils per estudiar els processos migratoris perquè permeten veure, analitzar i per tant comprendre el procés en tota la seva integritat, profunditat i complexitat, i els seus resultats possibles. La interacció entre les dues societats que passen a experimentar, degut al mateix procés, profunds canvis i transformacions.

Aquestes fonts, serveixen, no solament per descobrir la vida de les persones i els col·lectius oblidats de la historia, sinó, que també ens informen de manera reveladora de les maneres de fer dels grups i de les persones que en determinats llocs i en diferents moments de la historia ostenten el poder.

L’ús de les fonts orals comporta tres parts diferenciades en l’elaboració de la recerca que alhora no poden estar totalment separades, ja què, d’una manera dialèctica, es van influint i modificant. 1)l’exploració, o fase de construcció de les fonts: realització i enregistrament de les entrevistes, 2) la transcripció de les entrevistes, i 3) l’anàlisi i la síntesi de les fonts: redacció i presentació del resultat de la investigació.

I pel que fa al resultat, en general,  proporcionen  diferent tipus de dades: a) dades ja conegudes a partir de la documentació escrita i que les fonts orals confirmen, b) informacions en les quals les fonts orals introdueixen matisos que enriqueixen el coneixement i ajuden a comprendre la complexitat dels fenòmens històrics, socials i econòmics, i c) informacions solament o primordialment aconseguides gràcies a les fonts orals. En aquest últim cas hi podem incloure, òbviament, la percepció que la gent té o ha tingut de diferents esdeveniments polítics i socials.

La història de les persones recordada per elles mateixes es mou en el temps i d’aquesta manera la narració traspassa les barreres entre treball i casa, política i cultura, un lloc i altre, a l’inrevés de moltes de les nostres dades escrites i dels nostres conceptes que estan sempre separats. La informació oral permet explorar la interacció mútua entre la família i l’economia,  discutir el concepte clàssic d’obrer del camp o d’immigrant com un subjecte exclusivament del gènere masculí, i permet, també, estudiar ambdues parts d’un procés migratori: allà i aquí.

Les trajectòries de vida revelen la personalitat dels homes i de les dones. Ensenyen com per sobre del temps històric i social les persones construeixen el seu propi temps, la seva vida; perquè la gent, “el rol de l’individu” segons Chiara  Saraceno,  defineix i elegeix contínuament i utilitza de forma diferent els recursos que l’envolten, i per tant, els resultats de les vides no són conseqüència solament de pressions externes, de normes i de circumstàncies socials. Alhora i paral·lelament sura en les biografies de la gent, tant l’experiència acumulada d’anteriors etapes de la vida com la coneixença recollida de la seva societat. Per això les persones estableixen relacions socials i elaboren interpretacions sobre la coherència de la seva vida o integren i accepten interpretacions heretades.

Pel que fa a la Tesi doctoral les entrevistes es van fer entre 1984 i 1987. Van ser 21 entrevistes enregistrades. També vaig comptar amb la informació obtinguda de moltes converses mantingudes tant a Sabadell com a Pedro Martínez i no enregistrades. Per a l’última part de la Tesi igualment em van ser útils les entrevistes fetes, per una anterior recerca, a veïns i veïnes de Torre-romeu, nascuts en altres indrets i no a Pedro Martínez 1.

En la redacció de la Tesi, per no prescindir de l’aportació més original, fresca i rica de les entrevistes, vaig respectar al màxim el llenguatge de les converses. Segurament es podria incloure en el mètode que Philippe Lejeune anomena “distància mitjana”, que retoca poc l’expressió oral, solament elimina les repeticions i aclareix i afegeix paraules per entendre millor el discurs, però ofereix la font completa.

A partir d’aquestes consideracions vaig desenvolupar la Tesi doctoral. Em consta, com deia a l’inici, que posteriorment altres investigacions han seguit aquesta metodologia.

Barcelona, novembre  2017