14. Xifres, teories i reflexions

Xifres, teories i reflexions

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

L’objecte de recerca de la Tesi doctoral De Pedro Martínez a Sabadell: la immigració una realitat no exclusivament econòmica (1920- 1975)(http://ddd.uab.cat/record/174485, que estic divulgant en aquest Blog, és l’emigració de persones d’Andalusia (Pedro Martínez-Granada) a Catalunya (Sabadell) en la segona meitat del segle XX.

Aquest és el capítol catorzè del Blog, i és una part singular ja que, a diferencia dels apartats anteriors i dels que seguiran, no faré servir els testimonis dels homes i de les dones que deixaren Pedro Martínez per establir-se a Catalunya. En efecte, malgrat la voluntat d’allunyar-me de la complexitat de la Tesi per fer més planer el contingut del Blog, em sembla pertinent dedicar un espai per analitzar les xifres de l’emigració de Pedro Martínez dins del context del Montes de Granada, comarca a la que pertany; repassar algunes teories sobre les migracions, i reflexionar sobre ambdues qüestions per poder-ho contrastar amb els testimonis orals.

L’emigració dels Montes de Granada a partir de 1950

Emmarcar l’emigració de la gent dels Montes de Granada, entre elles les de Pedro Martínez, a partir de 1950, està completament justificat. És a partir d’aquesta data quan apareix, primer pausadament, i després desenfrenadament, l’emigració en tots els pobles dels Montes de Granada, singularment de Pedro Martínez.
La professora de Geografia humana, María del Carmen Ocaña observà que la dinàmica demogràfica de la província de Granada es basa en la consideració conjunta del creixement natural de la població (quan el nombre de naixements és més alt que el de defuncions la població té un creixement natural), del seu moviment real i de la seva mobilitat migratòria. Diferencia dos períodes compresos entre 1920-1950, i entre 1950-1970.

Segueixo el seu complex model d’anàlisi on Pedro Martínez manté entre 1920 i 1950, com tota la seva comarca, un tipus de dinàmica demogràfica que anomena de “reserva”. És a dir, té una emigració que solament absorbeix una part del propi creixement natural.

La dècada compresa entre 1950 i 1960, si bé els Montes són un dels pocs nuclis de creixement de la província, aquest és essencialment natural, propi d’un saldo migratori nul. Alguns petits pobles conserven encara el tipus de “reserva”. Tanmateix Pedro Martínez ha començat el tipus demogràfic que anomena “d’abandonament”. O sigui que l’emigració ja anul·la els efectes del creixement natural, i per tant es perd població en valors absoluts. En aquesta dècada perd 608 persones (en aquesta xifra hi són incloses les defuncions produïdes en aquests anys) i es queda amb 4.168 habitants.

Entre 1960 i 1970 el pes de l’emigració és aclaparant. Des de Guadix a Loja, tots els Montes del nord de Granada i cada un dels seus municipis estan dins de la dinàmica “d’abandonament”. Es perfilen alguns nuclis “d’abandonament ràpid”, és a dir, un retrocés accelerat del volum total de població. Entre ells, Pedro Martínez.
Quasi una trentena de municipis han experimentat un retrocés anual de l’ordre del 3% o més, malgrat un creixement natural del 10% o més, cosa que implica un saldo negatiu en la migració del 5 o 6% anual per terme mig. A partir d’aquest any l’emigració de Pedro Martínez és d’un “abandonament ràpid”. Les xifres són esfereïdores. Si en la dècada anterior, l’emigració del poble es podia classificar com de moderada incidència amb un increment real anual migratori de signe negatiu que no arribava a -1,99% (-608 habitants), en la dècada de 1960 a 1970 l’abandonament del poble és ràpid amb una extraordinària incidència de l’emigració que fa possible que es passi dels 4.168 habitants del 1960 a 2.243 habitants al 1970.

Malgrat la dificultat d’individualitzar les causes d’un flux migratori, separar-ne les causes internes de les externes i les causes econòmiques de les “extra econòmiques”, la majoria dels estudis de l’emigració espanyola, com a fet col·lectiu, les expliquen, quasi sempre, a partir de factors macro estructurals.
No obstant, els factors demogràfics i econòmics, no basten per explicar fenòmens com el que es produeix a Pedro Martínez, que en el lapsus de vint anys, veu desaparèixer més de la meitat de la seva població però no l’altra meitat. Tampoc expliquen perquè davant d’una situació econòmica semblant, davant d’una pressió demogràfica similar, algunes poblacions actuen de forma diferent pel que fa a l’emigració.

Una persona a l’emigrar no posa en marxa un flux migratori, ni tampoc funciona com un pur autòmat guiat per forces col·lectives invencibles, sinó que es mou dins el context d’un autodeterminisme relatiu. La seva conducta és el resultat d’un joc recíproc entre els factors que composen l’entorn social i les seves pròpies decisions. Per això, hi ha dones i homes que emigren i d’altres que, en la mateixa o semblant situació sòcio-econòmica i amb una història aparentment comuna, es queden en els pobles d’origen.

A través de la memòria de persones de Pedro Martínez que van emigrar a Sabadell podem apropar-nos als motius personals, que els mateixos protagonistes van descobrint quan amb el pas del temps han pogut ser meditats, racionalitzats i aïllats d’allò més instintiu o d’aquell impuls que sol acompanyar fins i tot les accions més meditades dels sers humans. Podem mostrar la gent protagonista de la història tot rescatant-la de l’anonimat de les multituds. O analitzar com, davant les mateixes circumstàncies externes, la personalitat prèvia de la persona, les seves característiques psicològiques predominants i el seu moment vital, determinen qui decideix emigrar o no, i si ho fa, la qualitat de la migració que protagonitza.

 

Per què marxaren?
Els anys cinquanta

En els testimonis que posseïm trobem respostes diferents a la pregunta ¿per què marxaren? segons ho fessin al llarg de la primera dècada de la segona meitat del segle, o bé en la dècada següent. Ben entès que es comparteix una causa profunda i evident: el rebuig d’una terra massa plena de gent i buida de feina i l’esperança de trobar-ne una altra on la indústria, la construcció i els serveis domèstics, els oferissin el treball que no els donaven en el poble on havien nascut.

Els homes i dones que marxaren a principis dels 50 són treballadors i treballadores, gent amb empenta i iniciativa però callada per la forta repressió de la postguerra. Gent que havia fet una guerra contra el feixisme i que en la rereguarda havia participat d’experiències revolucionàries en un intent, malgrat les deficiències, dificultats i errors, de construir el somni del repartiment de les terres. En acabar la contesa, aquestes persones es troben submergides en una vida absolutament fosca i terrible, amb poca o sense feina i sempre mal pagada, una repressió ferotge, amb imposicions i un ambient aclaparador.

Davant de situacions d’aquesta mena solament poden donar-se tres actituds: rebel·lar-se, resignar-se o emigrar, que es prenen segons la psicologia personal de cadascú i segons l’estructura econòmica social i política del moment. En aquell temps històric la difícil solució es redueix a l’emigració o a la resignació, car la rebel·lió era difícil després d’haver patit la guerra i en ple franquisme.

Per altra part la cruel mobilitat de la guerra va possibilitar que algunes persones, malgrat els horrors, poguessin albirar nous horitzons. Mentre les que restaren al poble, especialment dones, patien els immediats dies de la postguerra, la fam, la por, la solitud, la repressió. Quan els absents retornaren no ja de la guerra, sinó de la seva continuació (batallons de treballadors, presó, camps de concentració, servei militar), sofriren més repressió i necessitats. Dels discursos revolucionaris havien passat als silencis prenyats de por. O pitjor, a la necessitat que ofega qualsevol pensament que no vingui de l’estómac.
En aquest sofriment germinaren canvis de mentalitat, que a la vegada possibilitaren nous pensaments de fuga.

La guerra era lluny, però, feia molt poc que algunes d’aquestes persones havien retornat al poble. Intentaven dur una vida normal, social i familiar, i descobrien les dificultats d’adaptació en el propi medi.
No és difícil, a partir d’analitzar els testimonis personals dels que havia viscut en la República, veure l’emigració com un fenomen col·lectiu de la majoria de la pagesia andalusa, que havent perdut la guerra sabia que no tenia cap esperança de millorar en les noves condicions.

L’últim terç del segle XIX les idees majoritàriament anarquistes havien estat l’esperança dels jornalers i les jornaleres andaluses. Tots els mitjans subversius que la revolució va aportar – sindicats, revoltes, vagues, etc.- foren posats al servei d’aquest fi últim. Amb l’arribada de la II República, aquestes aspiracions prengueren nous ànims, algunes de les seves reivindicacions varen aconseguir-se, com ara la limitació de la jornada de treball, l’adscripció forçosa d’obrers en totes les èpoques en les grans finques, i sobretot, la possibilitat de tenir accés al poder polític a través dels ajuntaments. Començava a entreveure’s la possibilitat d’aconseguir la tan esperada reforma agrària.
Acabada la guerra incivil la il·lusió va desaparèixer per sempre més. L’única solució era cercar feina en altres regions i intentar l’inici d’una nova vida.

A més, què els retenia en pobles com Pedro Martínez? La majoria no posseïen ni tan sols les quatre parets que els aixoplugaven. Cada dia es despertaven amb la incertesa de saber si aquell dia els donarien treball o no i, per tant, si menjarien o no. Què importava la imprevisibilitat del desconegut, davant la insuportable realitat del dia a dia?
Eren tots tan pobres que res els lligava. Paradoxalment, la manca de qualsevol petita propietat els deixava lliures per abandonar el poble amb poca enyorança.

Un altre tret d’aquesta societat, com és la forta mobilitat per poder treballar, podia ser addicionalment un punt que ajudés a decidir-se més tard per l’emigració. En efecte, tothom ha de cercar la feina diàriament i no sempre en el mateix poble. Els homes, en la sembra i la recol·lecció, durant una sèrie de mesos abandonen la família i viuen i treballen en les extenses finques allunyades del poble. Si cal van fins a la Campiña cordovesa, o a Almeria o a Jaén. Les dones, igualment, van de casa en casa fent diferents tasques, cosint, rentant, i a l’època de les matances dels porcs s’estan fins una setmana fora de casa. I els nens fan de pastors o ajuden als camps i les nenes fan de “minyones” de les famílies riques. Nenes, nens, homes i dones participen d’ocupacions caracteritzades per la mobilitat i la temporalitat i l’obligació de separacions més o menys llargues de la resta de la família.

Alguna d’aquestes persones a partir de les seves estades a la presó i als mateixos periples de la guerra, obtingueren informació i conegueren gent i altres indrets que els facilitaren la idea de marxar del poble. Si més no, a partir d’aquella història malaurada, havien tingut l’oportunitat de saber que el món no s’acabava ni començava allà on havien nascut. Alguna persona, de fet, ja no va tornar a Pedro Martínez després de complir les condemnes imposades per la “justicia” franquista.

Per altra banda la comunicació social es convertí en un factor actiu del procés. La traducció local de les pressions sociopolítiques d’aquella època històrica, d’acord amb les estructures concretes del poder en el poble i l’omnipresència del caciquisme, amb els voravius de corrupció, es van fer intolerables quan es van conèixer d’altres situacions on l’opressió era menys notable. La presència del poder coactiu formal en el poble produïa ansietat i tensions que van fer desitjable l’anonimat de les ciutats més grans, on el control directe és més laxa. En el poble l’ajuntament i els seus funcionaris, la Guàrdia Civil i l’Església (el capellà), s’unien per imposar i fer observar tot tipus de prescripcions, fins reduir molt sensiblement l’esfera privada i la independència personal.

Tot plegat convertí l’emigració en l’única revolta possible del moment. De manera que no és agosarat sostenir que l’emigració dels pioners és una conseqüència indirecta del resultat de la guerra civil. Així, deu anys més tard de finalitzada, la contesa encara incidia en la vida de les persones i de les seves comunitats. En un procés que aleshores tot just començava, però, que amb pocs anys, va buidar més d’un poble de la península i n’omplí d’altres.

Els anys seixanta: l’emigració en cadena

Per explicar l’emigració dels anys seixanta, al canvi de mentalitat s’hi ha d’afegir altres factors no menys decisius.
Al començar la dècada la situació econòmica a Pedro Martínez s’agreuja. La gent percep clarament aquesta data com a divisòria d’un temps encara molt més difícil perquè en aquell moment és quan en el poble s’introdueixen la maquinaria i els herbicides a l’agricultura, que tots els testimonis citen com a la causa més directa de la disminució del treball. En efecte, a partir d’aquesta data, la situació d’atur en el poble s’aguditza extremadament i als baixos nivells de salaris s’hi suma la disminució notable de jornades de treball.

Per altra part els mecanismes econòmics d’un creixement capitalista desigual van fer que en algunes regions de la mateixa península o fora d’ella, el desenvolupament industrial i de la construcció que l’acompanya, requerissin gran quantitat de personal, i, en aquesta primera fase no qualificat, que possibilità l’emigració en cadena d’aquesta segona onada migratòria.

Per aquesta raó els pagesos es podran convertir en paletes i en obrers industrials. I les noies del camp canviar les neteges de les finques i les cases dels rics per les de les noves mestresses. No estaven ja acostumats i acostumades a fer qualsevol classe de treball per viure?

A Sabadell hi vivien les famílies pioneres emigrades durant la dècada anterior, les quals, davant la situació econòmica de Pedro Martínez, expliquen als seus familiars i coneguts que a la ciutat hi ha treball. Tanmateix, els nous sabadellencs passen per alt, quan fan les crides a la gent del poble, que a la ciutat també existeixen grans dificultats i males condicions de vida. En aquest moment preval l’existència d’oportunitats laborals.

Per entendre aquest fenomen és útil parlar “d’emigració en cadena”. És un concepte que permet superar les explicacions que es basen estrictament en els factors d’expulsió d’una societat o d’atracció d’una altra.

La migració en cadena és aquell moviment gràcies al qual les persones s’assabenten de les oportunitats dels nous llocs, compten amb transport i obtenen la primera ubicació i el primer treball per mitjà de relacions socials primàries amb persones que han emigrat anteriorment. És una migració oposada a l’organitzada impersonalment, moviment basat en el reclutament i l’assistència impersonal.

Malgrat algunes diferències tots els estudis coincideixen en quatre punts fonamentals en relació a l’ús del concepte de migració en cadena, i en les conclusions que se n’obtenen:

1.- els contactes personals, comunicacions i favors entre famílies, amics i paisans, en ambdues societats (emissora i receptora), són factors fonamentals per determinar qui emigra, com elegeix el seu destí, on s’estableix, com s’obté la feina i amb qui es relaciona socialment.

2.-el procés emigratori es pot estudiar millor a petita escala, a nivell d’individus, famílies, xarxes de parentiu i pobles o conjunt de pobles.

3.-la immigració es coneix millor en la seva totalitat, incloent el marc de referència del vell món així com l’evolució de la situació en la nova societat.

4.-la idea de cadena migratòria subratlla la complexitat i la varietat de resultats possibles en el procés migratori i el perill d’usar tipologies i seqüències amplies per al seu estudi.

A través de l’estudi de la cadena migratòria que formen les persones entrevistades d’aquest poble dels Montes de Granada, constatem motius extra econòmics en la decisió d’emigrar com una de les causes de la primera fase de l’emigració. I, a partir de 1960, com l’emigració quasi esdevé un exemple de conducta col·lectiva. Una vegada iniciat, el creixement d’aquest moviment és quasi automàtic: la principal causa de l’emigració és l’emigració anterior.

Les persones que ja vivien a Catalunya no havien trencat els lligams amb el poble natal on les estructures de relacions socials, fonamentalment la família i el veïnatge, seguien funcionant com a sistema d’ajut en la necessitat. Aquestes relacions personals faciliten l’èxode del poble i l’assentament a la nova ciutat. De manera que l’emigració de la segona onada marxa del poble amb una aparent espontaneïtat, darrera la qual existeix una certa organització fundada sobre la família i les relacions amicals i de veïnatge. Mecanismes que expliquen l’extrema localització de les persones immigrants en el lloc d’origen i en el lloc d’immigració. A la vegada que aquesta localització incrementa la intensitat de la mateixa emigració.

Poc a poc, però sense parar, s’estén per Pedro Martínez, com una taca d’oli, la idea que a Sabadell es viu millor, o almenys que allí dones i homes troben feina. En aquest procés d’expandiment d’aquesta idea el paper de les dones ha estat considerable. Les converses en el carrer a l’hora de fer la compra i l’estreta convivència que implica la necessitat del barri, fan que es conegui més bé a les persones, els seus vells problemes i els seus recents èxits (el sol fet de tenir treball o construir-se una petita casa) i els avantatges per a les dones en la nova situació, que impulsa al marit a emigrar.

A Pedro Martínez l’estructura de relacions socials és una xarxa formada per parents més o menys llunyans, completament connectada, sense deixar quasi un sol fil per nuar. O sia que si anem unint, parent amb parent, parent amb veí, veí amb veïna, anirem confegint una espessa xarxa en la què poques persones en quedaran al marge.
Aquesta característica de l’estructura social de Pedro Martínez, i d’altres pobles andalusos, explica que amb l’emigració, una vegada trencats dos o tres fils dels què teixien la xarxa social del poble, aquesta xarxa de relacions del lloc d’origen es reconstrueixi en pocs anys a Sabadell.

En aquesta segona onada de l’emigració les decisions concretes de les persones s’han pres molt influïdes per un contagi psicològic, en el qual han jugat un gran paper els llaços familiars, d’amistat i de paisanatge, i per les conjuntures molt concretes del mercat de treball referides a cada any i fins i tot a cada estació. Per això, aquests factors, tots ells imprevisibles, originen intensitats del fenomen que s’escapen a l’anàlisi quantitativa i a la seva comprensió lògica a escala comarcal o fins tot municipal.

Les famílies que van abandonar Pedro Martínez en aquesta segona etapa poden arribar a ser molt diferents entre elles, conformen una emigració bastant heterogènia, tant en la seva vessant econòmica com ideològica. La sortida ja no és el resultat solament de la desesperança del jornaler sinó que l’emigració ha estès els seus braços a la pràctica totalitat de les capes socials i ideològiques. Marxa gent necessitada, però també emigren famílies que no els manca el més essencial i que cercaran en el canvi no solament treball i menjar, sinó unes perspectives més bones i en especial un futur més clar per a fills i filles.
Des d’una posició no tan vulnerable, el procés es prepara millor, el viatge es realitza més còmodament, uns parents esperen i, generalment, poden oferir hospitalitat. I les persones que arriben tampoc han d’abusar de l’acolliment, perquè sol estar previst per ben aviat un habitatge per a elles.

En resum, el concepte d’emigració en cadena ens explica la profunda localització de les persones immigrants en el lloc d’origen i en el nou lloc d’assentament. En el nostre cas, la localització de l’emigració de Pedro Martínez cap a Sabadell, i molt en concret cap l’espai que més endavant esdevindrà el barri de Torre-romeu.

Les escultures de la portada i  del text són de l’escultor francès Bruno Catalano, nascut a Khouribga (Marroc), 1960

Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari