6. La vida a la rereguarda

La vida a la rereguarda

Partits, sindicats i militància femenina

 

Conèixer el funcionament i l’evolució de les organitzacions polítiques i sindicals de Pedro Martínez que a partir de juliol de 1936 tingueren la responsabilitat de dirigir la política social i econòmica del poble; i estar al corrent de com la gent va percebre els canvis que es produïren, ens permetrà copsar millor com es van viure els anys bèl·lics a la rereguarda, els nous comportaments que la guerra va generar, i els conflictes que es pogueren produir.

Segons Antonio M. Calero, entre 1871-1874 ja existia a Pedro Martínez una societat afiliada a la A.I.T, segurament formada per pocs homes. Tanmateix, a partir de la segona dècada del segle es comença a conèixer la militància socialista d’algun home del poble, com ara en Rafael Casares. És a partir de les eleccions del 31 que els socialistes despunten com a força política majoritària. L’últim període republicà i durant la guerra civil,  els comunistes que com a partit havien començat a créixer en el país a partir del seu paper a la insurrecció d’octubre, insignificants fins aquells moment a Pedro Martínez, prengueren volada i incorporaren alguns militants d’altres organitzacions. Alguns membres de la CNT es passaran al P.C, i els joves socialistes, en unificar-se les joventuts i fundar-se la Joventut Socialista Unificada, quedaren també dins de la influència comunista. Per la seva banda, tant en temps republicans com durant la guerra civil, la central sindical hegemònica va ser la UGT, en la seva versió agrària la ‘Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra’, que en tot el període tingué més predomini que la CNT.

 

Fotografia proporcionada per Juan Rodríguez Titos

 

Pel que fa a la tímida militància femenina a finals de la República i especialment durant la guerra civil, es situa majoritàriament dins l’òrbita comunista, bé en el mateix Partit Comunista, bé en les Joventuts Socialistes Unificades. Les dones, més ben dit, les joves activistes, al marge de l’enquadrament partidista, treballaren, sobretot, en l”Agrupación de mujeres Antifascistas’.

És difícil quantificar a partir de les fonts orals la militància política de Pedro Martínez. La memòria és poc precisa. Segons l’Antonia 1 durant el període de la guerra hi havia tres o quatre anarquistes, entre ells una dona, la resta de persones activistes militaven dins de la UGT sindicalment, i políticament en els partits socialista, comunista o a les Joventuts.

“Cuando había una Junta aquello se llenaba, la sala aquella se llenaba. Unos 300 o unos 400, por ahí habría, más o menos. Pero como es que se iba agrandando, siempre había ingresos, pues exacto no lo sé. Todo esto ya fue durante la guerra. La Casa del Niño del Braulio, allí montamos el taller colectivo, a donde estaba la Juventud Socialista Unificada. Montamos 5 o 6 máquinas y allí íbamos a coser. Pero lo mismo íbamos a coser las socialistas que las comunistas. Allí iban socialistas y comunistas, íbamos a coser allí, pero eso era mayormente montao por las Juventudes Socialistas. Fue montado por Antonio Alfaro y el Cebolla, unos cuantos chicos jóvenes que eran de las Juventudes Socialistas Unificadas.”

Veiem una forta activitat i un moviment progressiu i continuat d’afiliació. Sobre les dones, l’Antonia recorda les que l’acompanyaven en les tasques d’aquells dies “… La Josefa Romero Rienda, la Carmen Puga López, la Encarna Roldan, la Terrera, la Enriqueta Muñoz Gallardo y la Encarna la barbera. De mujeres socialistas no había muchas y de la CNT tampoco, de mujeres me parece que una nada más. Hombres si había unos cuantos… ¿Sabes quien era muy, muy anarquista? El marido de la Josefa, la Josefa de la Severiana. Sí, era con el Número, eran uña y carne ¡Eloy se llamaba! No era del pueblo. El Número y él, ¡los únicos anarquistas del pueblo! Estaban también Manolillo el del Bastián. Primero había más de la CNT, luego ya fue a viceversa, luego ya de la CNT muchos se pasaron al Partido Comunista, y ya fue, ya se agrandó más el P.C”.

La composició de la UGT formada per socialistes i comunistes portà dins de l’organització sindical problemes de competències i lluites de poder entre els dos partits per influir en el sí del sindicat. L’Antonia ens explica una d’aquestes lluites a Pedro Martínez on se’ns mostra com aquells homes i dones anaven aprenen a comportar-se democràticament tenint en compte les diferents organitzacions que formaven el sindicat. Per exemple, en l’elecció del president o del secretari, les organitzacions fan l’esforç, o s’obliguen unes a altres, a realitzar un procés democràtic i legal. S’han de complir els estatuts i les responsabilitats, com ara, el pagament de les quotes. També a partir de les paraules de l’Antonia podem copsar la influència que les dones de l’Agrupación tingueren dins de la mateixa UGT quan totes elles ingressaren al sindicat. Tot i que, probablement, la influència que evidencia l’Antonia es deu més al seu caràcter fort que no pas el reconeixement que aquells homes atorguessin a l’Agrupación. Es constata igualment com el comunistes van agafant protagonisme, expressat amb el fet que el president del partit fos el secretari del sindicat.

“La colectividad la llevaban la UGT. Nosotras pertenecíamos también a la UGT. Te voy a contar que pasó. El Partido Socialista siempre ha estao en pugna con el Partido Comunista ¡No sé por qué! ¡Pero siempre ha habido algo que no ha ido bien! Yo creo que, porque unos van por la tendencia más a la derecha y los comunistas van más a la izquierda. Eso ha sido ¡siempre! Bueno, este centro de ‘Los obreros de la tierra’, que se llamaba la UGT, pues aquella noche nombró al Secretario del PC como Secretario General de la UGT ¡Y claro a los socialistas aquello no les cayó bien de que fuera también Secretario de la UGT! Y pusieron sus peros y pusieron unos obstáculos que ¡en fin! ¡Pero claro como fue elegido por unanimidad porque era un hombre listo y un hombre que, que sabía ocupar el cargo que se le dió. Total, pero ya tuvo que ser con él, con los estatutos, que con las pagas al corriente, que… hubiera estao afiliado de desde no sé cuanto. Pero murieron dos hombres y hacían falta en la UGT, hacían falta elegir dos miembros en la directiva !Ah! y cogieron la oportunidad de que el Secretario General del P.C, o sea el Secretario General de la UGT tuvo que marchar a Baza. Y entonces dijeron aquellos, los socialistas: pues ahora aprovechamos la ocasión de nombrar nosotros una Junta y entonces poner en la UGT a otros que ellos ya tenían planteao.

I l’Antonia ens explica com ella i les seves companyes avisades per la Trini Espínola, filla del Manuel, el barbero, ho impediren. “Porqué en la UGT ya faltaban aquellos dos miembros. ¡Pero ya los habían nombrao ellos en el P.S! Para que aquellos hombres fueran ya con sus cargos, con sus puestos a la UGT. Y claro, sino hubiéramos estao advertidas, ya hubiera sido de otra manera. Pues sí, cuando sentimos, uno que le decían el Tío del pozo (el pregoner del poble). Sentimos aquella noche: -¡Junta General en Los Obreros de la Tierra!. Pues nada ¡aquella noche!¡Cataplam! Vamos todas y dijimos: -Nosotras nos vamos a poner así saltea. Y ¡bueno! Cuando empieza ya la sesión y el alcalde que entonces era Vílchez -el padre de mi cuñao Francisco-, dice: -ya que esta noche han venido todos los hombres del trabajo a vestirse 2 hay una probabilidad de nombrar esos dos hombres que nos faltan en la directiva de la UGT, yo creo que mejor noche que esta noche, pues no vamos a coger otra hasta dentro de otro mes que vengan a vestirse. Bueno aquella noche el centro estaba abarrotao, estaba, había hasta por lo menos 10 o 12 guardias de asalto, que entonces estaban allí los guardias de asalto. Pues dice el hombre: -¿Os parece bien que Pedro -uno que le decían Pedro, de la Pola, me parece que era Pedro Fuentes- y Francisco Ramales? Pues claro, yo creo que son hombres antifascistas, que nadie tiene porque decir estos hombres no tienen la confianza y tal. Bueno pues, el que esté de acuerdo que estos hombres suban a la presidencia que levanten el puño. Pues todo el mundo levantó el puño, de que subieran a la presidencia ¡Pero amiga! me levanto del banco que estaba sentá y digo: -¡Pido la palabra!. Y me dice ¡el alcalde!, dice: -Que perdone la compañera Antonia pero aún no tiene voz ni voto. Y digo yo: -¿Nosotras solicitamos a la UGT?
Dice: -Sí
– ¿fueron aprobadas nuestras solicitudes?
Dice: -sí
– ¿nosotras pagamos y nos diste una hoja de paga, hasta recibir el carnet?
– sí y..
– luego después ¿tengo voz y voto sí o no?
Antes de que dijera el sí, todo el centro, todo ¡Sí! ¡Sí! ¡Sí! ¡Sí! ¡Que hable, que hable! Que hable ¡Madre mía! ¡Pues ya veras la que se lió!
Digo: -¡Parece mentira digo que estos compañeros que quieren ir por la legalidad y por la verdad esta noche tomen el procedimiento del barullo y de la ilegalidad! Y a espaldas de un presidente haber nombrao una Junta, para nombrar unos hombres en un partido ¡qué no es la UGT! ¡ La UGT, es la madre, es la madre de todas las organizaciones políticas! Y es aquí donde le hacen falta estos dos miembros ¡Y es ella la que tiene de nombrarlos! ¡No en un partido socialista, nombrar dos miembros para aposentarlos en la UGT!.
Digo: -esto nosotras no estamos dispuestas. Sobretodo los comunistas no estamos dispuestos a que vayan haciendo lo que, lo que van haciendo!. ¡Ni hablar!.
Y entonces ¡uy! Se levantó y dice: -¿es qué estos hombres no son adictos al régimen y no son dignos?.
Y digo: -sí, sí señores son buenos camaradas pero ahora vamos a ir a lo legal ¡Vamos a lo legal! Y si estos camaradas son nuevamente elegidos por unanimidad subirán otra vez a tomar posesión de sus cargos, pero si no son elegidos por unanimidad subirán otros y no estos.
¡Niña la que se lió allí! ¡Madre mía! Pues ¡bueno! pues vamos a la elección ¿Pues sabes quien salió? Ceferino Delgado Montes y José el de ¡hermano del Niño de la María! ¡Hijo de la Colorá. Esos dos. Uno salió por unanimidad. El niño de la María era de las Juventudes Socialistas Unificadas y el Ceferino y el José también, los dos eran socialistas. Pero ¡ya no fueron los otros que nombraron allí en el Partido Socialista! Si no que la UGT, el centro era el que tenía de nombrar lo que le hacía falta ¡No nombrarlo de allí para ponerlo aquí! Entonces se fueron los otros y pusieron a ellos ¡Mira! ¡Si hubieras visto tú!”.

Tot i tractar-se d’un període històric de gran efervescència social, les persones compromeses i molt actives eren minoria, i en tot cas, ser afiliat no és sinònim de militant i encara menys d’estar plenament al corrent de les qüestions polítiques. De fet, l’activitat política havia estat històricament patrimoni de les classes riques i tot just en aquest període és quan àmplies masses de jornalers comencen a accedir a la cosa pública. Els mateixos entrevistats en tenen consciència. En Joaquín parlava del fet que la gent “no estaba tan espabilá como ahora con los partidos” a l’hora de justificar la seva ignorància, i tanmateix era afiliat de les Joventuts encara que es limités a assistir a les reunions. En J.Ramón 3, fill del vell militant anarquista, bé i estar afiliat a les Joventuts Socialistes limitava la seva militància política a endreçar i vigilar la seu dels socialistes. No obstant, per l’extremada i brutal polarització de les forces socials i perquè el poble és petit i tots es coneixen, sí que tenen identificada les persones que jugaven un paper polític. Si bé no sempre tenen un coneixement profund dels conceptes polítics, si que tenen clarament dividida la gent pel seu comportament i el seu origen social entre dretes i esquerres. Una altra qüestió és discernir els matisos i les diverses opcions dins d’un mateix camp ideològic. La confusió entre les possibles diferències de les opcions polítiques existents les manifesten encara enguany.

Els diferents testimonis aportats ajuden a relativitzar l’enrolament massa definit de la gent pel que fa a qüestions polítiques. Fan trontollar els esquemes partidistes i ens donen a entendre que la gent, almenys a nivell local, fins i tot la més activa políticament i social, s’enquadra clarament en una de les dues parts de la gran divisió: dretes o esquerres, però ja dins d’aquesta divisió, molt sovint s’afilia a una o una altra opció concreta per qüestions d’atzar, de tradició familiar o del lloc, fins i tot per la influència d’una persona carismàtica, etc., i no pas per una decisió presa després d’una profunda reflexió.

Si la militància activa era cosa d’una minoria d’homes, la participació de les dones era encara molt més escassa. L’any 1933, després de la pujada de Hitler al poder, s’havia creat, l’Organització de Dones contra la guerra i el feixisme. Formava part del moviment internacional antifeixista proposat per la III Internacional, i depenia del Comitè Mundial de la organització amb seu a París.
A Espanya l’organització es constituí l’abril de 1933, sota la presidència de la comunista Dolores Ibarruri, La Pasionaria, i va tenir una importància decisiva durant tota la guerra. Com explica Carmen García-Nieto, cridà totes les dones a organitzar-se, va reforçar l’abandonament del seu aïllament tradicional, va ampliar els seus horitzons en relacionar-se amb dones d’altres països a través del vincle de la solidaritat, va organitzar i va mantenir la resistència en els fronts i a la rereguarda i va crear en les dones consciència dels seus propis objectius i dels seus drets.

 

 

 

 

A Pedro Martínez el líder socialista Rafael Casares va suggerir a l’Antonia la conveniència que les dones s’associessin independentment dels grups polítics. Aquesta noia no era socialista però destacava en el poble per la seva activitat i el seu caràcter. A més l’Agrupación, tot i ser portada principalment per comunistes, tenia la pretensió de ser una organització àmplia i unitària. I en Rafael Casares era un polític honest que creia sincerament en la necessitat que les dones participessin de la vida política del país. Ho concretava en el seu poble perquè creia indispensable que les forces antifeixistes tinguessin un creixement a partir de la mobilització de tots els possibles sectors. A part, tot i les reticències i els problemes existent, socialistes i comunistes treballaven conjuntament dins del Front Popular. I l’Antonia va connectar a través del mateix Casares amb la responsable de l’organització de València que va ajudar-la a posar en marxa l’Asociación a Pedro Martínez.

“Y yo ya me puse en contacto con esta Emilia Díaz, una chica formidable. Nos dijo de la manera que hay que actuar, y que nos pusiéramos en contacto con ella cuando me hiciera falta alguna cosa. Yo le escribí de que nos orientase sobre nuestra agrupación de mujeres. Y ya pues, constituimos la Agrupación de Mujeres Antifascistas. Que allí, pues era, estábamos todas las tendencias. Estábamos comunistas, socialistas, algunas de la CNT y sin partido”.

Formada l’agrupació elegiren la directiva composada per unes sis dones. L’Antonia recorda especialment la seva amiga Trinidad Espínola, la Maria Hervás Quesada i la del Caterino del Partit Socialista. Fixaren la seu de l’agrupació a la mateixa casa on socialistes i comunistes tenien el local. La primera ocupació va ser moblar i arreglar l’estatge. Junt amb els nois de les joventuts anaren pels cortijos on els regalaren mobles vells per a la nova seu.
Amb tot, l’agrupació no demostrà un especial interès a transformar les dones i trencar els diferents rols establerts per a homes i per a dones. De fet no es qüestionaren la tradicional divisió sexual del treball, ni la segregació ocupacional i social de les dones. Entre les seves activitats no hi figura cap d’estrictament adreçada a millorar la situació de les pròpies dones. Tres foren les tasques fonamentals que realitzaren una vegada iniciada la conflagració. Una, demanar, sovint acompanyades pels nois, donatius pel poble i pels cortijos per ajudar a cobrir les necessitats del front. “Y todas las que habíamos, todas las que nosotras decíamos -que vamos al donativo. Ellas venían sin faltar.” Recorda l’Antonia, “inclusive, hasta el hijo de Emilio Vílchez iba con  nosotras al donativo. Emilio Vilchez  era un gran señor del pueblo, pero también de izquierdas, igual que Don Rafael Casares. Pedíamos donativos para mandarlos al frente que más falta hacía. El último que mandamos fue para Madrid”.
Dos, organitzar un taller col·lectiu de confecció. La producció es dedicava exclusivament a les necessitats del front. I, tres, al final de la guerra, quan la necessitat d’efectius al front va buidar al poble d’homes, es dedicaren, a més a més, a treballar al camp perquè no es perdessin les collites. No era nou a la història, l’Evelyne Sullèrot ja va estudiar com les dones substitueixen al homes quan són a la guerra.

“Luego ya últimamente se llevaron todos los hombres…cuando la quinta del saco. Los viejos y todo hacían la guerra. Nuestra labor era entonces… Íbamos, ¡Claro! Ya había de ponerses en activo, para ir al campo a trabajar. En fin, hacer cosas para no dejar la cosecha que se quedaba al amparo de la tierra, sin que nadie la tocara.

 

Melendreras 1623 1938 73×51 Madrid Comisariado de Guerra

 

Les dones de Pedro Martínez organitzaven les tasques segons les necessitats estudiades prèviament per les que dirigien l’Agrupación. És evident que les activitats d’aquelles noies era coneguda per les dones i els homes d’aquella petita comunitat, tanmateix sorprèn que aquest ingent moviment solament el contés la pròpia Antonia. La memòria, evidentment, selecciona i recorda les coses que es consideren importants segons les circumstàncies, o els fets que més impacte produiren en el seu moment o segons el que s’ha après més tard a considerar important ¿No va impactar en la seva forma de fer i de pensar tradicional el comportament d’aquelles noies de formes més obertes, especialment pel que fa a la relació més franca que tenien amb els homes? ¿No donaren importància les dones del poble a l’activitat que realitzaven aquelles joves lluitadores antifeixistes?
Qui sap si el fet que totes elles eren noies joves solteres feia que les casades del poble no s’hi identifiquessin. Per a les dones amb família les coses de l’agrupació no formaven part de les seves inquietuds. L’agrupació de dones antifeixistes, encara que, evidentment, formada per dones, pertanyia a l’esfera política, a un món exclusiu i tradicional d’alguns homes. Però moltes dones han recordat successos polítics i socials protagonitzats pels homes, mentre oblidaren l’associació de les noies. Podem pensar que no es tracta de l’oblit d’un fet que pertany a l’esfera pública, propi dels homes, sinó un silenci sobre una part de la pròpia cultura no considerada important per elles mateixes. No entesa com part de la història col·lectiva.

Y.Lequin i J.Metral afirmaren que el tret més característic de la cultura popular era la feble consciència que d’ella mateixa tenia.
Aquesta peculiaritat de la cultura popular de subestimar-se, s’aguditza notablement quan pertany a l’esfera purament femenina. Segueix el mecanisme que Luisa Passerini considera la més subtil victòria de la pressió ideològica de les classes dominants: aconseguir la negació de la pròpia existència per part dels mateixos dominats.
La interpretació de les mancances, de les distorsions segons les coses que pensem conèixer, està en el centre de l’anàlisi de la història oral. Per què una persona deixa de referir un fet viscut per ella? Per què una comunitat no recorda una realitat que ha marcat la seva existència? Es tracta de mala memòria, de minimitzar un fenomen que no mereix ser assenyalat, d’una ocultació conscient o inconscient? És la història escrita la que ha exagerat aquell fet?
La memòria de la gent selecciona i organitza jeràrquicament els fets viscuts, els classifica en significants o insignificants i es produeix el que l’Amparo Moreno defineix com “un desajuste entre lo que explicamos y lo que vivimos: entre cómo hemos aprendido a pensar racionalmente acerca de lo que vivimos, y cómo aspiramos a vivir”.
Però les fonts orals tenen un avantatja: la possibilitat de tornar a cercar la informació per formular noves preguntes o qüestions, o per aclarir les que en una primera fase -o entrevista- no han quedat prou explicades. O quan, com en aquest cas, s’ha omès un tema que, des del punt de vista de la recerca, es considera important.
Les dones de Pedro Martínez no valoraven ja en el moment dels fets les activitats del grup en el millor dels casos i en ocasions les criticaven obertament. La Maria Jesús 4 tot i que havia col·laborat en el taller de costura, interpel·lada pel seu oblit, diu, bastant explícita: “…Que no me habré acordao ¡Yo qué sé! ¡Cómo tampoco eran limpias ellas! ¡Lo que les pasa a todos! ¡A lo que pueden pillar! Ellas hacían pantalones para los militares, pero na más que para los del pueblo. Era pa el frente de Graná, para los que había por allí, no. Y también arrecogieron lana y hacían abrigos, pero también para los militares del pueblo, no era pa toos. Y luego también… luego las criticaban, porque decían, que si se habían hecho chaquetones con la tela que había sobrado. Las dirigentas, las dirigentas y mucha de los otros, porqué no habían pillao ¡Las cosas que pasan! La gente que no tenían los hijos en aquel frente ¡pues que no les gustaba! -¿De modo que a estos les mandáis porqué son del frente de aquí? ¿Y a los otros que están en otro no le podéis mandar? ¡Eso no!. Y yo, como yo no tenía ganas de na -la Maria Jesús feia poc que era vídua-, yo no estaba en condiciones de na. Iba a coser porque mira. Yo me estoy en mi sitio y ya está, pero que yo he estao en mi casa y yo no me he metido en na, y yo no he salido a la calle a decir ni esto ni lo otro ni na. Mira, yo no he tenido mucha conversación. Porqué ya te digo, yo no he salido. Que yo me he estao en mi sitio y ya está. Como no han estao relaciones ni na de las mujeres. Es como ahora. Porque, claro, yo de izquierdas he sido toda la vida, pero yo he estao en mi casa, yo no me he metido en na, ni yo he salido a la calle, ni a decir ni esto ni lo otro ni na. Ellas, una era del Partido Socialista, otra del Partido Comunista. Una que hay en Torre-romeu, que le dicen la Antonia, de la Eustaquia, ésta era del P.C. Era de las más señalá, la Antoñica, la otra de Guadix, la del Barbero…Había muchas. Pero tampoco a las mujeres les tiraba mucho. Porque no les gustaba a las mujeres mucho ir a eso de los hombres.
Estas las metieron a la cárcel, cuando se acabó la guerra. Había muchas que decían que eran malas, que tenían a los hombres ¡qué los traían dislocaos. Que esto que lo otro…”

És un discurs paradigmàtic que mostra clarament dues qüestions, el paper que s’atribueix a la dona ‘com cal’ i per contrast el perfil de la ‘mala’ dona. La primera és la dona que es reserva dins de casa i que la manté neta, ‘limpia y curiosa’, és la dona ‘apañá’. La paraula neteja és la concreció de totes les activitats que s’exigeixen a la dona de casa i el mot pren el significat de dona honrada. Enrique Luque Baena en el seu estudi antropològic i social d’un poble del sud, ja veié la divisió entre la dona ‘limpia’ que s’equipara a la dona ‘honrada’. Per això, quan la Maria Jesús parla de les dones de l’Agrupación de “poco limpias” les simbolitza immediatament, no solament com a dones amb un comportament poc honest socialment, com quan s’acusava els homes del comitè, sinó que l’acusació transcendeix aquest significat perquè són dones que no han complert amb el rol que d’elles s’esperava.
La segona qüestió es refereix a la tradicional acusació que es fa a les dones que no es resignen al paper assignat secularment, es tracta sempre de la imputació d’una conducta sexual condemnable. És curiós comprovar que aquesta culpabilitat s’agreuja en fer-les responsables del possible comportament desenfrenat dels homes. A més, aquesta forma de pensar evidencia una clara contradicció entre un sentir-se i veure’s com a persona d’esquerres i amb una doble moral per a homes o per a dones. Així com, el manteniment, amb el convenciment de ser el correcte, d’un tradicional comportament de les dones que les obliga a retreure’s dins de casa, encara que, és una reclusió no aconseguida perquè, hem vist com, per treballar, les dones romanen bona part del seu temps al carrer.

Algunes noies escapant-se de les seves úniques tasques assignades començaren a participar de la vida política i social. Desenvoluparen el seu treball en partits, sindicats i crearen les seves pròpies organitzacions. Participaren en reunions, assemblees, congressos, comitès. Prengueren decisions. Aquesta nova activitat no solament canviava el seu paper tradicional sinó que les permetia adquirir més importància o visibilitat social, i transformava sobretot les relacions que havien mantingut fins aquell moment amb els homes. Tant és així, que Ronald Fraser en el seu reconegut llibre Recuérdalo tu y recuérdalo a otros, subratlla que la revolució el millor que portà fou una nova companyonia entre homes i dones i que, en canvi, no alterà els papers tradicionals d’unes i altres.
Però de fet aquests canvis arribaren solament a pocs nois i noies militants republicans. En general, noies joves i solteres que el fet d’emprendre un compromís polític les portava a relacionar-se amb més companyonia amb els homes, companys de les organitzacions on militaven. Aquestes noies foren una minoria. I amb tot, encara no qüestionaren pas els diferents rols socials, acceptaren sense gaires problemes la divisió sexual del treball i les injustícies que aquesta divisió genera. Divisió introduïda en la mateixa activitat política car només l’Antonia va formar part dels òrgans dirigents del poble, quan al 1937 va ser elegida per unanimitat “Secretaria de Agitación y Propaganda” del P.C de Pedro Martínez.
Com afirma Mary Nash es tractava d’un model de comportament de projecció de la dona a l’àmbit públic de la resistència antifeixista però respectant la funció social tradicional i primordial de la dona dins la família. Tanmateix, cal defensar l’avenç que representà per aquelles dones la situació política-social, i com haguessin pogut evolucionar cap un camí més feminista si el resultat de la guerra hagués estat un altre.
En efecte, l’expansió i/o la consolidació del modestos canvis que l’exemple d’aquelles noies haguessin pogut anar introduint en la vida de la resta de dones i homes del poble, van estar absolutament truncats amb el resultat final de la guerra. La curta durada de l’experiència, la poca preparació i els costums atàvics de la població, no permeteren que els canvis iniciats calessin dins la consciència de la gent, fins al punt de modificar el comportament i les idees de la majoria.

Paral·lelament, a més, la situació social, sempre molt més complexa, estava canviant també en un altre sentit. Algunes dones camperoles pobres, jornaleres o companyes de jornalers, excloses secularment de qualsevol benestar, accediren en aquell moment d’una certa prosperitat econòmica . O almenys, en un temps en el que va desaparèixer la fam en el poble, a l’estatus de mestresses de casa. La Rosa i d’altres dones tenen companys que es guanyen ‘prou bé’ la vida com perquè elles no hagin de sortir de casa a cercar un jornal i es dediquen exclusivament als fills i al marit. S’està, d’aquesta manera, iniciant en la classe treballadora un nou model classista que implica una divisió sexe/edat molt més aprofundit que fins aquell moment. A l’hora que la societat ‘viril’ pren una importància i significació molt accentuada tant en l’esfera política (ampliació dels col·lectius d’homes que hi participen), com en el militar (desenvolupament de la guerra).

La victòria franquista continuà i aprofundí una clara ofensiva contra les dones. El paper tradicional destinat a la dona estava prou definit. I la voluntat dels vencedors de la guerra civil va ser retornar, amb tota la força de la violència, al seu lloc tradicional a aquelles que iniciaren una lluita per una vida més igualitària i justa. Per això les dones antifeixistes reberen penes per la seva elecció ideològica, però també per raó del seu sexe, com podrem veure en el proper capítol.

  1. Antonia Valle, nascuda l’any 1920, entrevistes realitzades el 14-3-85 i el 29-5-86 a Torre-romeu (Sabadell)
  2. Els homes que treballaven als cortijos anaven de tant en tant al poble a rentar-se i canviar-se de roba
  3. J. Ramon García, nascut el 18-7-17, entrevista realitzada el 13-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  4. Maria Jesús García, nascuda el 12-12-14, entrevista realitzada a Can Oriac (Sabadell) el 31-8-86
Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari