16. Sabadell una ciutat d’immigració

Sabadell una ciutat d’immigració

Som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos.
(Vicens Vives, 1954)

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

 

Sabadell ha crescut al llarg de la història amb fortes aportacions de diversos corrents migratoris. A finals de segle XIX i durant els vint-i-cinc primers anys del segle XX, la ciutat experimenta un important creixement i duplica pràcticament la seva població. Absorbeix en el seu procés d’expansió una part del municipi veí de Sant Pere de Terrassa.
La major part d’aquesta immigració vingué d’altres pobles de la comarca, de la demarcació de Barcelona i de les comarques catalanes de ponent. Però es destaca ja la vinguda a Sabadell de gent de l’Aragó i el País Valencià i, a partir de l’any 1920, de Múrcia.
Homes i dones venien atrets per la feina que oferia la indústria tèxtil de la ciutat. Així, el desenvolupament de la ciutat al llarg d’aquest període seguirà els mateixos eixos d’expansió que els de les edificacions industrials.
La població es manté fins a finals dels anys trenta que comença a perdre habitants com a conseqüència de la guerra civil. A partir dels quaranta, poc a poc, es recupera.

Durant el període que va de 1941 a 1950 continua el creixement dels eixamples de la Creu Alta, Gràcia, Can Feu i Avinguda Eixample, Sant Oleguer i Laietana. Comencen a desenvolupar se els primers barris de la immigració, fonamentalment els de Ca n’Oriac, Serra d’en Camaró i els Merinals. Al finalitzar aquest període es publica, a l’octubre de 1950, el ‘Plan General de Ordenación de Sabadell’ i, segons en Jaume Puig, “s’inaugura a la ciutat una nova manera de fer urbanisme, en la qual s’incorporen els tipus d’edificis com a paràmetres per a l’ordenació física de la ciutat”.

Entre l’any 1950 i 1960 es produeix l’ingent allau immigratori gràcies al qual Sabadell passa, segons Jordi Calvet, de tenir 59.494 habitants en la primera data, els 105.152 de la segona. La qual cosa ocasiona un fort augment de la construcció d’habitatges, a pesar del qual el dèficit de vivenda seguirà sent un dels més greus problemes de la ciutat.
Creixen les barriades tradicionals com Gràcia i Can Feu, l’Avinguda Eixample, Sant Oleguer Sol i Pedrís i Laietana que per la seva extensió no es consoliden fins aquesta època.
D’altra banda continuen engrandint-se els barris d’Els Merinals, Serra d’en Camaró, Can Rull i Ca n’Oriac. Per últim, sorgeixen les barriades de la Concòrdia, la Creu de Barberà (que és annexada a Sabadell l’any 1959), el Poblenou, Can Puiggener, la Plana del Pintor i Torre romeu.

Les coves de la llera del Ripoll

L’any 1950 el barri de Torre-romeu encara no existeix. És un espai situat a l’est de la ciutat a l’esquerra del riu Ripoll, que s’estén des del riu fins a la part més alta de la carena, lloc conegut popularment com el Tibidabo de Torre-romeu.
És un turó amb cinc masies voltades d’horta, vinya, blat i ametllers. Al nord hi ha la finca Homs, al nord-oest Can Polit, al nord-est la finca Estiarte, al sud el mas de Fuente la Roca i a ponent la de Torre Romeu, que més tard, donaria el nom a tot el barri.

L’octubre de 1950, la ‘Comisión Superior de Ordenación Provincial de Barcelona’, publicà el ‘Plan General de Ordenación de Sabadell’. La informació prèvia per a aquest pla l’havia realitzat la Fundació Bosch i Cardellach el 1949. Aquest document urbanístic era el primer que existia des de l’any 1928 que es redactà el Pla J.Manich ‘Proyecto de Ensanche y Reforma de la ciudad de Sabadell’. El pla informava, que en els suburbis de la Creu de Barberà, Serra Camaró, Can Rull, Ca n’Oriac, La Llanera, Can Puiggener, riu Ripoll i Carretera de Polinyà, existien 354 cases, 70 ‘semi-cases’, 292 ‘cobertizos’, 94 barraques i 182 coves.

 

AHS_B019901. D01_00219_079 Masia de Sant Oleguer i coves. Sabadell, dècada 1950.- Autor desconegut. /AHS Foto cedida per Anita Brunet

El padró d’aquest mateix any 1950 ¹ situa aquesta part de Sabadell dins del ‘Suburbio del Rio Ripoll y Arrahona’. Espai habitat per 2.111 persones, 461 de les quals s’estan a la part que el document qualifica de disseminada, i les altres 1.550, en coves i barraques.

 

AN007_0130 Un “carrer” de les Coves de Sant Oleguer. Foto del rodatge del film “El nostre pa de cada dia”, Sabadell, 1950. Autor: Ramon Bardés / AHS

 

Més de la meitat d’aquesta gent (52,74%) no arribava als deu anys de residència a Sabadell. Les persones que vivien dalt al turonet procedien de 400 pobles d’arreu d’Espanya. Realment un mosaic. En aquest padró no trobem, encara, cap persona de Pedro Martínez.

Les persones que estem seguint de Pedro Martínez, arriben a la ciutat l’any següent. I, com moltes altres famílies, no tenen on anar a viure. I són famílies pobres. Per això es construeixen, a on poden, barraques i  a la llera del riu, coves.

El relat de l’Ascensión, dels Valero ², que no va anar a Sabadell fins l’any 1972, ens il·lustra de com la vida en les coves forma part de la memòria d’aquesta col·lectivitat. Ella ens explica com s’aixoplugaren i les penúries que visqueren, en les coves de la llera del Ripoll, els primers que van venir a aquest indret . Tot i que, quan ella arribà a la ciutat, ja feia anys que les coves havien desaparegut.

Ens relata la història de la Rosa que vingué amb la família de Pont de Suert, per la revetlla de Sant Joan de 1951.
“Los primeros que vinieron, la Rosa y toda la familia. Allí en una cueva. Allí estaban hasta que se pudieron hacer una casa. Como no tenían donde vivir, se hicieron una cueva. Vivían todos revueltos. Unos no se lavaban, otros no podían lavarse. Y claro ¡unos sarnazos! Los que se vinieron primero lo pasaron mal”.

També l’Antonia ³ començà la seva vida a Sabadell dins d’una cova.
“Nos albergábamos allí en unas cuevas que mi hermano busco. Aquí abajo. Alguna se vendía, porque algunas estaban habitables. Pero mi hermano la primera que buscó y estaba vacía, nos metimos.”

Segons l’historiador sabadellenc, Antoni Castells, el preu d’una cova a Sant Oleguer, l’any 1950, podia ser d’unes tres mil pessetes.

En Juan Ramón que anà cap a Sabadell l’estiu de 1951 ⁴ ens diu, “había en las cuevas paisanos y familia mía. Me vine a las cuevas y allí dormía. Estuve una semana pará, y dormía en una cueva de unas paisanas y me daban de comer. Un día iba a comer en una casa, otro día a la otra, hasta que me coloqué a trabajar.
Cuando vino mi mujer aún fuimos a las cuevas…”.

Memòria, nostàlgia i, a vegades, ocultació d’una realitat que es vol oblidar o negar.

“Aquí hay muchos que ya no quieren hablar de las cuevas porqué se creen que es una bajeza. Nosotros vivíamos en una que estaba muy bien, tenía tres habitaciones. Estaba en la calle de San Olegario. Y arriba me hice una barraca cuando yo me casé, que tenía dos habitaciones” ⁵

No obstant això, altres records traspuen una certa nostàlgia d’aquella forma de vida, i mostren com aquells habitatges tan humils eren cuidats i ordenats.

“Allí todas éramos… En las cuevas nadie se peleaba, y sin embargo ahora ya no es lo mismo. Cada una está en su casa y cada una hace su vida. Allí no, allí decíamos de hacer una juerga de un domingo y ¡hasta las viejas! Los viejos, todos y todo Dios y su madre, allí se reunía todo el mundo. Y cuando nos teníamos de ir de paseo, pues las viejas se venían con nosotros. Había un ambiente muy grande y luego llegaba Navidad y ahora Navidad es un desierto, pues no, antes no. Antes las viejas mismas decían ¡pues venga! Nos juntábamos toos. Una hacía… otra hacía otra cosa, la otra hacía otra cosa y todas las cuevas, ¡pos era una juerga! Sin embargo ahora ya… ni los padres, allí venían los hermanos, los tíos, los sobrinos ¡todos! Ahora sin embargo te pasas la Nochebuena, por decir el puente más largo que se ha pasao ahora mismo, y pa ver a tu padre o a tu madre pues no sé. Y ahora los hermanos mismos nos tiramos seis meses o siete meses que no nos vemos. ¡Y vivimos en el mismos Sabadell! Pero ¡claro!, la una tiene una torre, la otra que se va a otro sitio, la otra que va ca la suegra quiero decir que cada uno ya…
Eso sí, gracias a Dios, Cataluña nos cogió muy bien y, seguimos trabajando…”.

“Todos en la cueva, todos en un boquete metíos. Solamente había una entrada, y luego fuimos picando, picando pues hicimos otra habitación para nosotras y otra pa mi hermano, y allí vivimos siete años. Y cuando yo me fui con mi hombre ¡claro! Yo ya empecé a hacer otra cueva, porque no había sitio. No había viviendas pues tenemos que hacer otra cueva. Entonces hicimos otra y ya me metí yo. Cuando él se fue a la mili, entonces mi suegra nos recogió hasta que vino mi marido de la mili. Cuando volvió, entonces me fui otra vez a una cueva”.

“Quan jo vaig arribar hi havia molta gent, molta, molta. Aquelles coves estaven totes ocupades. Te demanaven quartos eh!. Tenias de comprar, lo que et demanaven si lo tenías lo dabas, i si no, pues un altre s’ho quedava .. !Hi havia coves que eran millor que una casa!. Amb les seves habitacions, la seva cuina, el seu menjador. Tot molt ben arreglat, sinó que no hi havia quarto de bany. No hi havia corrent..de ventilació. Tenien les seves finestres a la part de davant, cap endins ja no, perquè !clar! no podien, però estaven molt ben arreglades…”.

 

AHS_B019901_D01_00111_041 Coves de Sant Oleguer a la Cobertera. Sabadell, 19 de febrer de 1959.- Autor desconegut/ AHS.

Les primeres desgràcies

El clima mediterrani de pluges irregulars però amb forts aiguats i tempestes a finals de l’estiu i principi de la tardor, feia molt perillós l’existència d’habitatges als marges dels rius. Era d’esperar que al ploure fort es produís alguna desgracia. I passà, algunes coves s’enfonsaren i ocasionaren i moriren unes criatures. Més tard n’hi hagueren d’altres enfonsaments i esllavissaments de terres. El accidents més importants foren els de les coves de Sant Oleguer a l’octubre de 1951, el de juliol de 1953 i el de l’any 1955.

La Rosa de los Vilchez ⁶ ho recorda “a lo primero de estar aquí no estaba la vida tan bonita. ¡Aquí también se pasaba! Estuvimos una temporá en las cuevas. Se hundieron las cuevas. ¡Pues colgaos nos quedamos! Se hundieron. A mi Dolores, a una hija mía, tuvimos que sacarla de lo alto del cerro. Y ya vecinos que habían nos arrecogieron, y estuvimos allí hasta que pudimos forjar una casa”.

La María Jesús ⁷, tot parlant de l’Ángeles i en Juan Ramón, reflexiona sobre un fet que ella no va viure. “! ¡Y tuvieron que pasar los pobrecitos! Que estaban viviendo en una cueva y se hundió la cueva. A ellos no les pasó na, pero a otros paisanos nuestros se les mataron los niños dentro de la cueva. ! Quedaron los niños enterrá pequeñicos. Ellos fueron y se encontraron la cueva hundida…”.

Tèbies mesures de l’administració local

El cap de l’Ajuntament de Sabadell era un personatge singular entre els dirigents franquistes que no se’l pot considerar prototip. Efectivament en Josep Ma Marcet, nascut a Sabadell l’any 1901(morí el 1963), fabricant de teixits de llana, havia pertangut a les joventuts mauristes i el 1936 s’incorporà a l’exèrcit franquista, participà en la formació de la primera centúria falangista de catalans i lluità al front d’Aragó. Com alcalde, desenvolupà una certa iniciativa atípica als medis oficials de l’època. Com a empresari, fou president del Gremi de fabricants de Sabadell en el moment en què les institucions burgeses dels empresaris començaven a treure el cap. El 1957 presentà a Franco un important informe contra les discriminacions econòmiques que sofria Catalunya.
L’alcalde Marcet, constituïa un cas excepcional pel que fa a la relació directa que tenia amb el poder central, que era la font i l’origen de tot poder. Llevat d’ell, el personal polític català gaudia de poques prerrogatives, o bé, quan procedia de fora el país mostrava un fort desconeixement del mateix. Es tractava, per regla general, d’importants empresaris locals, homes amb notables vinculacions econòmiques que precisament eren més rellevants quant major era la importància política dels càrrecs ostentats.

Al llarg d’aquests anys la burgesia catalana col·laborà amb el franquisme perquè els oferia un sistema eficaç de pacificació social. Si bé, el nou règim, els obligava a adaptar-se a unes normes econòmiques força inflexibles i burocratitzades que dificultaven la recuperació industrial, per altra banda, els concedia el control dels ajuntaments. Com sosté Borja de Riquer, el petit poder local va ser, així, usdefruitat bàsicament per les ‘forces vives’ de la dreta catalana, i en especial de la Lliga, que amb una total impunitat i sovint amb practiques de corrupció, utilitzà els càrrecs per eixamplar llurs relacions socials i per enriquir se.

Dins d’aquest panorama tan magre s’ha d’emmarcar la feina política de l’Ajuntament de Sabadell, i en concret la tasca urbanística d’aquesta corporació, que no comença a prendre mesures urbanístiques fins que el problema es desbordà. Probablement, com el mateix Marcet afirma, no tant per justícia sinó per egoisme intrínsec: com a fabricant, per tenir els obrers en millors condicions davant les llargues jornades laborals, com a govern de la ciutat, per mantenir l’ordre i procurar que una tan precària situació no desemboqués en desordres socials o com a mínim en protestes aïrades.

Quan succeïren els primers accidents de les coves del Ripoll l’alcaldia prohibí construir barraques i coves. I algunes empreses emprengueren una tímida política de promoció de cases per les seves plantilles, com les cases d’en Garcia-Planas, que reberen en nom de “Nuestro Hogar”, i les del Pla Marcet.

AHS_B019901_D01_00111_040 Coves de Sant Oleguer. La plana superior està sense edificar, és on posteriorment es van construir les cases conegudes com les del Garcia Planas. 19 de febrer de l’any 1959. Autor desconegut / AHS.

El 30-9-52 es signà el Pla Marcet al saló d’actes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’alcalde va pronunciar un discurs on digué que la indústria era la causa determinant de la immigració i per tant la primera interessada sinó per humanisme almenys per egoisme a resoldre el problema de l’habitatge.

Tanmateix les coves i barraques perduraren en el temps.

 

AHS_B019901_D01_00219_077 Cases del Garcia Planas, anomenades “Nostra Llar”, al barri de Sant Oleguer. A la part inferior apareixen les coves de Sant Oleguer. Sabadell, s.d. Autor desconegut. Foto cedida per Anita Brunet / AHS

El 24 de setembre de 1955 el BOE publicava un decret fruit de la iniciativa del mateix alcalde que obligava a totes les entitats industrials, mercantils, bancàries i d’estalvi, amb un cens superior a 50 obrers o empleats a construir, en el termini de 5 anys un nombre de cases de renda limitada equivalent el 20% de la seva plantilla.

Aquest mateix any, sota la presidència del regidor A.Marcet Jenny, es creà la ‘Comisión de Suburbios’, amb un alcalde de barri i una Comissió de veïns. Les primeres actuacions foren, la distribució de la perifèria de Sabadell, en sis barris, Ca n’Oriac, Can Puiggener, Torre-romeu, Ntra.Sra. de la Salut, Campoamor i la Plaça de Barcelona (Sant Oleguer).
La Comissió va fer el recompte total dels habitants dels suburbis i es donà com objectiu, esbrinar els principals i més urgents problemes socials, urbanístics i culturals, que resumiren en dos, eliminació de coves i barraques i el millorament de les ‘estadas’. Les ‘estadas’, en l’Informe de la Comissió, es definien com “pequeñas construcciones en las cuales residen varias familias, cada una limitada a ocupar una o dos habitaciones, faltadas de las indispensables condiciones higiénicas siendo normalmente los alquileres altos”.

Per aconseguir els objectius esmentats, la Delegació efectuà una investigació per determinar els drets que podien gaudir les persones que tenien treball, especialment el de tenir una casa, amb la voluntat de retornar als pobles d’origen aquelles persones que no tenien feina i permís de residència. Dels testimonis que disposo no tinc informació de cap d’aquestes devolucions.

Afirmava l’Informe que des l’actuació de la Comissió no s’havia obert cap més cova ni construït cap barraca a Sabadell. Que l’Alcaldia i la Caixa d’Estalvis de Sabadell havien ofert habitatges dignes, en la mesura de les seves possibilitats, a bastants famílies que pogueren ser evacuades de les coves i barraques. Després, segons el mateix Informe, les barraques i coves foren destruïdes. No obstant la mateixa Comissió diu que en aquell moment (1955), a la zona de Sant Oleguer hi queden 22 coves i 47 barraques, a Sant Antoni 16 coves i 37 barraques i a la Llanera, 1 cova i 4 barraques. De fet hi hagué coves habitades fins a principis de la dècada del 60.

És clar que quan es prengueren les mesures legals sobre urbanisme en la perifèria de la ciutat, el problema era ja massa pronunciat com per poder lo resoldre des de les mateixes institucions locals, polítiques o econòmiques. De fet, no serà fins el primer mandat dels ajuntaments democràtics postfranquistes, quan es comenci a assolir una solució definitiva als problemes d’urbanisme, equipaments i serveis dels barris de la ciutat.

 

La fotografia de portada: Panoràmica de Sabadell, Joan Vila Cinca, 1910, oli sobre tela, 55 × 512 cm
Aquesta vista hivernal de Sabadell, del patriarca del paisatgisme sabadellenc, Joan Vila Cinca (Sabadell, 1856 – Sant Sebastià de Montmajor, 1938), és una panoràmica inusual, desproporcionadament apaïsada, va ser pintada per decorar l’estand del Gremi de Fabricants de Sabadell a l’Exposició de Buenos Aires de 1910.