1. Primeres dècades s.XX (primera part)

 

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

Pedro Martínez (Granada): primeres dècades del segle XX (primera part)

La dignidad de los andaluces exige la creación en Andalucía de un pueblo consciente y capacitado; exige el concluir en Andalucía de una vez, sea como sea, con los caciques y sus protectores los oligarcas; hay que evitar continúe siendo Andalucía el país del hambre y de la incultura, la tierra más alegre de los hombres más tristes del mundo…
(Asamblea regionalista de Ronda.1918)

La Rosa de los Vílchez1, va néixer l’any ú del segle XX. El pare i els germans eren pastors, la mare tenia cura de les criatures –tretze fills- i de la casa. Eren humils però no els mancava el necessari per viure perquè tots tenien feina. A més, engreixaven, junt amb els del Rufino, l’amo, un o dos cabrits i tenien un tros de terra de renda en el “Cortijo de Pierres”. Del gra que hi conreaven en treien els diners necessaris per comprar queviures a la botiga de Pedro Martínez, el poble on havien nascut i on vivien.

En el poble el menjar, llevat del pa que amassaven les dones de cada família amb farina no sempre de blat sinó de sègol, l’havien de comprar a la botiga. Era difícil conrear una horta i mantenir animals domèstics perquè és una terra de secà amb poca aigua.

“Los ricos que eran y que había ricos, ricos, y no fueron capaces de sacar el agua. Y ahora, ese, que es un albañil, el alcalde, ha traído un ingeniero y dicen que ha sacao agua”.

La Rosa des dels 14 o 15 anys feia de minyona a casa d’un dels rics del poble. La senyora de la casa era una Casares i el seu marit, fill d’en Rafael Martínez de los Tarabita. Hi va estar més de nou anys. Ajuda i té cura de la mestressa, una dona malalta, i dels seus fills dels que va fer quasi de mare.

L’Ascensión de los Valero 2 nasqué el gener de 1904 i recorda temps de pobresa i de mal viure per a la gent del camp. No obstant, són temps evocats com a bastant bons per contrast amb els anys de la postguerra, perquè, encara que pobrament, vivien i no passaven fam.

La Manuela la Chamorro 3 és de l’abril de 1912, i diu que era la dona més pobra del poble. Tanmateix, recorda, la vida de nena plena de treball i de penes però no de fam. El seu pare va enviduar quatre anys després de casar-se i ben aviat es va tornar a aparellar. Com que no tenia nois, les dues filles grans van haver d’ajudar al pare a la guixera on treballava, de manera que la Manuela va anar molt poc a l’escola.

“Desde la edad de cuatro años hasta setenta y dos que tengo he pasado muchísimas penas, porque lo primero y principal fue que se me murió mi madre y mi padre me dio madrasta a los trece meses. Y de allá p’alante he pasao muchos trabajos, muchas penas. Con mi padre no pasé de hambre nada, porque mi padre me estuvo trabajando como hombre a mí y a mi hermana, pero hambre no. Yo no fui a la escuela, no sé ni una jota. !Ay!, si he ido unos días ¡pero muy pocos! Pero nada yo tenía de trabajar allí, que mi padre no tenía niños que estábamos niñas y se casó con una mujer muy joven y empezaron a tener críos. Entonces teníamos de ayudar yo y mi hermana, que éramos las mayores, porque mi padre tenía una yesera y estábamos en el yeso pa que lo moliera, lo medíamos pa que se lo llevaran y todas estas cosas…”

En J. Ramón 4 és del juliol de 1917. Tenia dotze anys quan va entrar a fer feines a una finca del poble. Més endavant, amb quinze anys, al començament dels anys trenta i fins la guerra civil, la família el va posar a treballar al forn familiar (llogat a un ric del poble). La seva feina consistia a cercar llenya del bosc per fer anar el forn. Primer hi anava amb una mula, més tard amb dues. Recollia les safates de pa de les cases particulars, les portava al forn i després repartia el pa cuit a cada casa.

La Luisa la Tomilleja 5, nascuda l’any 21, i els seus germans, ajuden al  pare que és paleta.  “Yo de cría subiendo agua y luego de grande, ya mozuela, pues pillaba la yegua y a subir agua. Mis hermanos de chiquillos, pues toos  trabajando. Uno que ponía una piedra más gorda, otro que podía con una piedra más chica, toos trabajando. Allí hacíamos toos igual. Ya ves, la faena de subir agua es más de los niños y sin embargo ¡la subía yo!”.

Manolo de la anís 6va néixer l’any 20, i des que tenia vuit anys treballava a Fuente La Caldera, un gran “cortijo” als afores del poble.

Així treballen i s’escola la infància d’aquests nois i noies que havien nascut al llarg de les dues primeres dècades del segle vint. Els nens, sobretot, tenien cura dels animals i les nenes feien de minyones. Però aquesta divisió no és tan nítida. Noies i nois eren necessaris i útils pel treball, per això quan no treballaven fora de casa sinó que ajudaven al pare en el seu ofici, tant s’hi valia ser noi com ser noia. És el cas de la Manuela, de la seva germana i de la Luisa que treballaren fent d’aprenentes de paletes i de guixaires amb el pare. Quan els fills s’han de llogar a altres és quan apareix clarament la divisió sexual del treball. Els nens i nois treballen en el camp i més sovint tenen cura de les bèsties, fan de pastors o de porquers. Les nenes i les noies fan de minyones a casa dels rics, serveixen a una sola família tot el dia, o bé, fan les feines que periòdicament i esporàdica, van sorgint en les diferents cases que formen el grup dels rics del poble. A més a més, aquestes noies-nenes ajuden a les mares en les tasques de la pròpia família, i serveixen a germans i a pares. Ara aquestes dones i aquests homes recorden poques estones de jocs infantils. I quan se’ls pregunta sobre la situació política del moment, els primers records que tenen estan lligats a la proclamació de la República o a l’esclat de la guerra civil. Poques persones arriben a situar els seus records infantils en temps de la monarquia.

Pedro Martínez 7 és una vila situada al nord de la província de Granada, pertany a la comarca dels Montes Orientales, a 79 quilòmetres de la capital i a 30 de Guadix, es troba a 1.042 metres d’altitud i té una superfície de 133 qm2. El seu nom és el del capità de l’exèrcit dels reis catòlics, Pedro Martínez Pretel, natural de Baeza, casat amb la seva cosina germana María Pretel. Ambdós van edificar un “cortijo” en aquests terrenys. Encara conten els habitants del poble que per escoltar missa i evitar els desplaçaments a les “cortijadas” de Oleilas Bajas, la María Pretel, ja vídua, va manar construir-hi una església i més tard un cementiri.

Existeixen documents a l’arxiu parroquial datats l’any 1651, encara que la parròquia és anterior a aquesta data. A finals del segle XVIII tenia 380 habitants i al 1861 arriba als 1.000 habitants. El municipi es va consolidar durant els segles XIX i XX.  En el segle XX el creixement de població és molt elevat fins el moment que inicia la seva davallada per l’efecte de l’emigració. L’any 1940 tenia 3.952 habitants, el 1950, 4.776; el 1960, 4.168, als 80 baixa fins els 2 mil i en la dècada dels noranta compte amb poc més de 1.500 habitants.

El municipi limita al nord amb el d’Alamedilla, a l’est amb Villanueva de las Torres o de Don Diego, al sud amb el d’Huélago i a l’oest amb el de Cardela. La gran planura que configura el poble està rodejada d’amples zones de secà i terres d’abundant cereal, amb  trossos poblats de pins i alzines i la major part format de “monte bajo”, d’espart, ginesta i romaní. La sequera i la desforestació  li ha fet perdre quasi totes les alzines i pins. Actualment es conreen arbres fruiters com ametllers, presseguers i oliveres. Tradicionalment es conreava ordi i amb menys quantitat blat i sègol, s’hi ha criat ovelles i cabres, i s’hi practicava la cacera de conills i perdius.

El poble es construí sobre una esplanada immediata al “cerro” Mencal de 1.447 metres d’altitud, aprofitant més o menys directament l’ampla corba de la baixada del riu Fardes cap el Guadiana menor. En el Mencal, (cementiri en àrab) existeixen restes d’un fort àrab i indicis de l’intent d’extracció de pissarres bituminoses en el “cortijo” d’Olivares. A més del Mencal té una xarxa de barrancs i depressions com el Arroyo de la Rambla, la Rambla de Alicún i altres. El terreny calcari facilita l’existència d’algunes coves, com la Cueva de las Estalactitas. La llegenda explica que en el Mencal, en un lloc denominat “Joraique”, hi va viure l’últim àrab que va quedar després de la Reconquesta. S’amagava en una cova que tenia moltes galeries i molt profundes. Aquesta persona, era alimentada per un moliner d’Almidar a qui pagava amb lliures d’or. En una ocasió li va dir al moliner que entrés a la cova que el faria ric ja que, com que pensava que la reconquesta àrab seria molt difícil, volia marxar a l’Àfrica i com que veia que no podia endur-se’n el capital que posseïa, havia decidit deixar-li a ell. El va conduir a través de les llargues galeries fins una gruta profunda per la que corria un riu subterrani. Quan estaven a meitat de camí el moliner amb un atac de pànic apunyalà l’àrab i el llençà al buit, retrocedint al lloc d’entrada.

La cova de Les estalactites i estalagmites que justifica la llegenda, la va trobar un pastor que tenia el ramat pasturant a la vora del mas del pujol quan va veure sortir vapors de la terra i apropant-se al lloc va colpejar el sòl i s’obrí un forat d’entrada a la balma. 

Situació econòmica i social a principi de segle

Parlar del camperol i del jornaler andalús a finals del segle XIX i el primer terç del XX és relatar un quadre de misèria i de males condicions de vida. I això a pesar que l’agricultura espanyola de la primera vintena del segle va fer un salt expandint-se i paral·lelament intensificant el conreu de cereal, contribuint així a escurçar les distàncies amb les economies més avançades i riques.

En aquest creixement general de l’agricultura,  Andalusia Oriental es situa en torn al creixement mitjà de la península. Gràcies a la capacitat d’incidir en camps tan diferents com són el secà i el regadiu, s’estabilitza el secà i s’incrementa el conreu de les oliveres i els fruiters. L’avantatge, més gran de la regió, va ser trobar la manera de satisfer la demanda de carn i de llet, de manera que el seu producte ramader va ser el que més va créixer de totes les regions espanyoles.

En Pedro 8 nascut el 1903, explica que quan tenia set anys va arribar amb la seva família a la finca de Fuente Caldera. Els seus records ens mostren la situació d’intensificació del treball en el camp per augmentar la producció de blat en els anys de la guerra mundial. A partir de 1917, a pesar de la crisi, la finca va augmentar la superfície conreada per l’assentament de nous colons. Més rompudes, més caps de bestiar, que fan pensar en una certa integració del bestiar a l’explotació agrària en el sentit que Jiménez Blanco exposa com encert dels latifundis del sud.

De la llenya del bosc se’n feia carbó, però la política dels propietaris va ser talar el bosc per augmentar la superfície de conreu, instal·lar-hi més colons i augmentar els guanys. Com explica en Josep Fontana, la política del govern de la monarquia  per arreglar la situació de crisi econòmica, se contentó con asentar un puñado de campesinos en arenales o montes sin valor, y se cruzaron de brazos, salvo cuando los conflictos se agudizaban, amenazando el “orden público”, y se recurría al envío de la guardia civil, supremo expediente pacificador.

La burgesia agrària andalusa al demanar el reforç polític repressiu del poder central va quedar sotmesa al centralisme, va donar l’esquena als moviments regionalistes que en aquells moments començaven a deixar-se sentir, a costa de, diu Miguel Artola, “la permisividad de incrementar unos latifundios, entonces anacrónicos por el sistema en que se explotaban, al socaire de los jugosos beneficios obtenidos en los años de neutralidad en el primer conflicto bélico mundial, que fueron de vacas gordas para el campo andaluz.

Quan en Pedro era un nen, Fuente Caldera tenia set mil “cuerdas” (tres mil i escaig hectàrees), una muntanya de “chaparra”, de pins i un sotabosc ric. “Había doce labradores con doce pares de mulos a ochenta cuerdas cada uno (quaranta hectàrees). Y luego el bosque se respetaba mucho. Teníamos guardas…Pero se han hecho talas de pinos en la Caldera. Ha habido más de una. El administrador que había, hizo un trato con los mismos rancheros, hizo un trato de monte negro, de monte de chaparra de hacer carbón. Bueno y aquel contratista metió… había una cantidad de rancheros, matrimonios, hombres jóvenes, mujeres jóvenes, que hacían en el campo sus chozas y hacían boliche de carbón, y el carbón se lo llevaban a Granada. Vendían carbón a tres perrillas. Y luego se acabó el bosque negro y arrancaron todas las encinas de raíz. No cortadas, porque la chaparra, tú cortas y sigue, sigue otra vez. Y esto es lo que hicieron pa hacer la tierra de labor, pa luego de aquella tierra ¡cobrar la renta! Cobraban cada cuerda de tierra a una cuartilla, que es la cuarta parte de una fanega, y luego ya la subieron a una fanega.

Luego vinieron por lo menos veinte labradores porque dieron permiso para hacer labor. Para retirar el monte para hacer labor. ¡Y los rancheros que había! Allá por el año 18, 19 y 20… Montamos 85 pares de mulos y debían tener cada par de mulos unas cien cuerdas. En mi casa hay recibos de haber pagado renta de cincuenta fanegas de trigo recio. Hoy sería un capital: era tierra nueva y se criaba bien”.

La Máquina és un “cortijo” deshabitat i mig derruït, construït a finals del segle XIX que pertany a l’alqueria però que està separat del nucli de cases de Fuente Caldera. En Pedro recorda que la mare i l’àvia li havien explicat que aquella finca havia estat explotada per anglesos que comerciaven i tractaven l’abundant espart de les contrades amb tècniques que permetien la transformació d’aquella matèria i que despertaven la seva admiració. L’àvia i la mare li havien explicat que era un nucli important de producció i empaquetament d’espart. L’espart, durant el segle XIX, havia servit com efecte que atenuava les crisis periòdiques de l’agricultura que, en segons quines conjuntures, feia servir massivament el treball dels jornalers en l’elaboració d’aquesta gramínia. De fet, sempre va ser útil per ajudar a sobreviure els sectors més dèbils de la societat, pobres, vells, dones i nens. També, al llarg de la primera part del segle XX l’espart va ser en múltiples ocasions l’últim recurs per a viure.

En Pedro opina que la monarquia ha estat l’època més crua i injusta de la història d’Espanya i que els problemes, s’aguditzaren especialment a partir de l’assassinat de Canalejas l’any 1912. Les seves paraules mostren l’estructura social del poble en el primer quart del segle XX. “¡La justicia de antes! ¡Era una monarquía muy mala! Luego después lo de Franco, era aquello una gloria, pa los que hemos conocido, existiendo el rey, cuando la monarquía. La monarquía ha sido la época más mala que yo he conocido. Le decían a un labrador, allí en la Caldera:    -dentro de diez días marche usted de la finca. Vaya usted ahora a decirle a un hombre: – márchese usted de una finca donde está asentao trabajando. Le daban los plazos que tenían de marchar de diez días. Por esto tenía de estar con el administrador o con el guarda, tenías de estar besándole los pies continuamente. Cuando los labradores pagaban un diezmo, esto fue en otra época, cuando nosotros peor: había que pagar al administrador. Los labradores estaban esclavizados con los amos, con los administradores. ¡Y los obreros estaban esclavizaos con los labradores! ¡Con los que les mandaban a trabajar! Los labradores vivían allí y los obreros iban a trabajar por días. Los que cargaban las yuntas de mulos eran de Guadix, de Loja, de Alicún, de Villanueva de las Torres, de Alamedilla y de Pedro Martínez. No eran de aquí de la finca.”

El propietari més antic de La Caldera que recorda Pedro Líndez és el que va vendre la propietat al marquès d’Heredia. Pedro explica la història dels amos de la finca amb un llenguatge fresc i embolicat, que permet veure la idea que la gent del poble té dels rics i com els jutja de manera diferent a la resta de la comunitat, com si els rics no tinguessin res a veure amb la moralitat que té el poble i que s’exigeix a sí mateix.

“El día de la expropiación de la Caldera, me dieron la escritura donde se veía el nombre y el apellido  más elegante que yo he conocido. Lo mismo el nombre que el apellido, que éste fue el que le donó a la “Hermosa” diez mil cuerdas de cañá Hermosa. Una mujer que había en el pueblo que era un pueblechuzo, pero el tío era el amo de La Caldera, que tenía tres mil hectáreas, siete mil cuerdas. Y dice: -yo le doy mil cuerdas a esta mujer para poder dormir con ella. Como hacen los millonarios: le soltó una finca de mil cuerdas, que es cañáhermosa. La Hermosa era la mujer más hermosa que había habido en el pueblo, dicen. Según los viejos: la Hermosa. Y le dieron además una casa y le dieron un horno, estaban en el pueblo (…) y el corral aquel que hay en la calle de los Cecilios, un corralón que había y dentro estaba el horno. O sea que el horno y la casa también entraron en el donativo. La casa de la Hermosa, porqué la finca de La Caldera también tenía una casa en el pueblo. Una casa de adobe que era muy antigua de las más antiguas del pueblo.

El marqués y su querida, que entonces era querida, echaron un viaje a Alicante. Estaban en Alicante y se puso malo el marqués. Los hermanos del marqués, como era una querida, pues la echaron a la calle de donde estaba él encamao. Y entonces ella escribió, o llamó por teléfono al administrador, el abogao Don José Labella. Y dice: -Póngase en camino que el señor marqués se ha puesto malo y no me admiten ni en la habitación que vaya a verlo. No me admiten los familiares y no me dejan estar con él en la habitación.   

Entonces el administrador general de la finca de Doña Marina y de La Caldera se fue a Alicante. Allí se juntaron Don José Labella con los sacerdotes, curas, frailes y notarios pa hacer las particiones que les dio la gana. Y entonces le dejaron a la marquesa, que antes era la querida, Fuente Caldera y Doña Marina. Las tierras de la vega de Guadix se la dejaron “pa” Don José Labella, ¡ah! y se llevó también la vega de Graná. Don José no vivía en las fincas, vivía en Guadix. Pero se jubiló Don José y quedó un hijo que se llamaba Don Alfonso y todos esos vivían en Guadix, y luego los encargaos que vivían en La Caldera. Los marqueses en Madrid, los administradores en Guadix y los encargaos en la finca”.

La figura dels arrendadors va molt lligada a l’absentisme o no dels propietaris perquè els primers arrendaven les terres en una proporció de dues vegades i mig més que els propietaris residents a prop de les seves terres. Les grans finques del sud s’arrendaven normalment a un sol arrendatari (arrendador o “labrador”) que a la vegada conreava la terra amb mà d’obra contractada o bé amb sots-arrendaments en forma de petites parcel·les a petits camperols. Per alguns investigadors aquests dos grups mitigaven els efectes nocius que d’una altra manera l’absentisme hauria tingut. Però Malefakis, creu que la inseguretat de l’arrendador no el permetia aventurar-se a fer millores a llarg termini, i l’administrador no disposava d’autoritat ni de capitals per efectuar-les. A més, l’administrador anava a treure el màxim de beneficis per un amo que estava lluny, i l’arrendador perdia parts dels guanys en l’arrendament, de manera que ambdós feien recaure les seves obligacions sobre les espatlles dels jornalers i petits arrendataris que eren realment els que treballaven, amb menors salaris i pagant majors arrendaments.

  1.  Rosa Alfaro  García, nascuda l’any 1900, entrevista realitzada l’11-3-85 a Torre-romeu (Sabadell)
  2. Ascensión Vaca Vaca, nascuda el 16-1-04, entrevista realitzada el 21-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  3.  Manuela González, nascuda el 13-4-12, entrevista realitzada el 8-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  4. Juan Ramon García, nascut el 18-7-17, entrevista realitzada el 13-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  5. Luisa Cazorla, nascuda l’any 1921, entrevista realitzada el 17-7-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  6.  Manolo Alfaro, nascut l’any 1920, entrevista realitzada el 15-7-84 al Tibidabo de Torre-romeu (Sabadell)
  7. La informació sobre Pedro Martínez, els seus cortijos i rodalies la vaig trobar en l’obra de Madoz, la Gran Enciclopedia de Andalucía, i la Historia de Granada, de M.Garzón. Ara, tenim els treballs de 1997 de Juan Rodríguez Titos, Pedro Martínez, campo y cielo. Obra que el 2010 va ampliar, amb el nom de Testimonios de Pedro Martínez. A en Juan Rodríguez li dec i li agraeixo haver-me proporcionat les fotografies que il·lustren aquest capítol.
  8. Pedro Líndez, nascut l’any 1903, entrevista realitzada el 24-8-84 a Pedro Martínez (Granada).
Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

6 comentaris a “1. Primeres dècades s.XX (primera part)”

  1. Avui he rebut la segona part i he corregut a acabar de llegir la primera.
    M’encanten aquestes lliçons d’història escrites en llenguatge planer (no sé si en aquest estil si veu la direcció d’en Fontana?) Estic tan avorrida de la petulància de les tesis doctorals que quasi mai les acabo mai de llegir senceres. Aquesta la llegiré amb delit esperant cada mes la següent entrega

Deixa un comentari