7. Final de la Guerra: la repressió (primera part)

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

Final de la Guerra: la repressió (primera part)

Homes de Pedro Martínez a la presó, camps de concentració i batallons de càstig

“Como autor de la Era Histórica donde España adquiere las posibilidades de realizar su Destino, y con él los anhelos del Movimiento, el Jefe asume en su entera plenitud la más absoluta autoridad. El Jefe responde ante Dios y ante la Historia…”

El 21 de gener de 1939 va caure Barcelona. El 27 de març les tropes de Franco ocupaven Madrid. El 29 queien Jaén, Ciudad Real, Conca i Albacete. El dia 30 els italians entraven a Alacant i queia València. El 31 de març de 1939 els franquistes entraven a Múrcia, Cartagena i Almeria. La guerra havia finalitzat.
Era l’hora d’apartar de la vida cívica els qui s’havien oposat als militars rebels i als qui podrien oposar-s’hi. La història de Pedro Martínez, tot i ser un poble petit d’Andalusia, coincideix o confirma l’afirmació de Josep Ma.Solé i Sabaté quan al parlar de la repressió franquista a Catalunya, digué que aquest apartament va tenir un caràcter doble: a) el lligat directament amb els fets bèl·lics, això és, les unitats militars o les tropes republicanes fetes presoneres, i b) el que s’origina de la personalitat política del vençut.

En el primer cas els centres on es reclogué els presoners foren llocs temporals. Camps de concentració on tancaren per un període divers de temps unitats republicanes derrotades per l’aixecament militar, fins que els presos foren sotmesos a un procés de classificació. Entre ells els homes de Pedro Martínez que foren a la guerra. Uns esperen els avals que els permetin tornar al poble, altres, són jutjats i condemnats a presó o a batallons de càstig. I, més tard, hauran d’incorporar-se a l’exèrcit de Franco per a realitzar el Servei Militar.

En el segon cas l’aplicació de les lleis dictades dugué a la reclusió permanent en presons i penals escampats per tot l’Estat. Entre gener i febrer de 1939 començaren les detencions que van continuar quan la repressió ideològica i política del nou Règim s’estabilitzà amb l’aplicació de les lleis promulgades amb la finalitat d’assegurar la permanència del nou poder.

A Pedro Martínez les persones que al llarg de la guerra havien restat al poble amb càrrecs polítics o simplement participant en les experiències socials d’aquells anys, foren, quasi sempre desprès d’una denúncia, apartades i recloses.

Repressió i violència, violència i repressió. Morts en el front, afusellaments, presons, confinaments, camps de concentració, batallons de treballadors, treball forçat, desapareguts, poca i dolenta alimentació, desnutrició, manca absoluta d’higiene i sanitat, malalties, humiliacions, maltractaments…morts.
Morts que s’han de sumar a les que es produïren a l’esclatar la guerra, en ocasions fruit dels excessos revolucionaris. Pierre Vilar ens avisa de la possible inutilitat d’una batalla de xifres i adverteix que és bo mesurar i definir alhora. No obstant, cal conèixer prèviament els “fets” per a poder mesurar i definir. La xifra de morts, durant la guerra i la postguerra, tot i que s’ha avançat en aquest camí, segueix sent font de polèmica,.
A Pedro Martínez, amb una població el 1930 de 3.168 habitants, la guerra, segons els testimonis orals, va ocasionar la mort d’una quarantena de persones. És una informació obtinguda de la memòria de la gent que no ha estat comprovada, i que va anar sorgint espontàniament en mig de les converses. Cosa que em fa pensar que més aviat ha de contenir errors per defecte.

En el front, segons la Ma. Jesús1, hi van morir onze homes del poble. L’Antoñico, el del hornero, el niño de la Faustina, el de la Gíngola, el fill del Torcuato (nascut a Guadix), Claudico, el de Monito a Colomeras, en el front de Granada; un germà del Diente, un fillastre de la melliza, un fill de la Maria, la Gorafeña, en Paco fill de la Dolores, del criao,, i un fill de Pepe, el Músico. I en Wenceslao, el fill de la Manuela, que el van matar, segons els testimonis orals, gent del mateix Pedro Martínez quan volia desertar.

Acabada la guerra tres homes van ser afusellats, el Barbero el pare de la Trini, en Juanico, el de los Morenos i en Maximiliano Céspedes. En Diego Toragno va desaparèixer al “cerro”. Al Chineo el van agafar a Guadix, però no coneixem on ni com va morir. Tampoc sabem com van desaparèixer l’Angelito, de los gusanos i el follador, el marit de la Dolores, de la Predica. A la presó van morir-hi 9 homes, a Granada, en Vílchez l’últim alcalde del poble, i en José un familiar seu. En altres presons, el Tío del pozo i la seva dona, la Virginia. La María, la dona del Tribucio, i el mateix Tribucio. Per últim, també moriren en Manuel Alfaro, familiar de la Ma. Jesús, a la presó de València i el seu germà Juan, empresonat a Guadix.
Tenim notícia que al batalló de càstig de Tetuan hi van deixar-hi la pell homes de Pedro Martínez però no en coneixem els noms.

A través del recorregut dels homes i les dones que anem rastrejant en aquesta recerca copsarem millor aquesta violència i repressió. En aquest capítol seguirem els homes de Pedro Martínez des del final de la guerra als camps de concentració i els batallons de càstig. En el capítol següent desvetllarem el pas de les dones de Pedro Martínez que van restar fidels a la República, des del poble a les presons franquistes.

Presó, camps de concentració i batallons de càstig

Els supervivents del sagnant conflicte, homes i nois que van lluitar en el bàndol republicà, no havien assolit amb el final de la guerra ni la meitat del seu calvari. Els quedava per conèixer els camps de concentració, treballar en batallons de càstig, i a l’acabar les condemnes, com si d’una broma de mal gust es tractés, alguns van haver de malgastar uns quants anys més fent el servei militar com a soldats de Franco.

Per en Sebastián 2 la guerra suposà un llarg viatge: d’Alemedilla, lloc de partida, cap a València; i de València a Puerto Candón, a prop de Terol. La batalla de l’Ebre, d’allà a Barcelona fins la caiguda de la capital catalana. I de Barcelona a Bilbao, presoner en el camp de concentració de Deusto.

“En la retirada de Barcelona me cogieron prisionero. Y entonces fue cuando me enteré yo lo que eran los fascistas, bien enterao, porque tanto mujeres, como niños, como ancianos, como todo lo que iban pillando por delante… Era una mano negra, porque esto no es pa contarlo es pa pasarlo.
Me cogieron prisionero de la forma esa, íbamos en un ataque,
nos dieron un corte y me pillaron a mí y a otro en una vaguada. Y le digo: “Ramón – que es el compañero que llevaba- ¡Ya los tenemos aquí!” Digo: “vamos a arreglar las bombas ¡y sálvase quien pueda! que no nos acechen más”. Y, no lo he visto más.
Y me llevaron a Bilbao. Me llevaron a la prisión de Bilbao. Y todas las noches, sobre las nueve, las diez, las diez y media, lo más tardar a las once, venían con una lista en un papel, sacando para fusilarlos a los que les parecía a ellos”.

Els primers batallons de càstig es van crear en el curs de la guerra foren normalment el resultat de la transformació de presoners de guerra en treballadors que feien fortificacions, o treballaven en diverses feines auxiliars per a les infraestructures de les activitats bèl·liques. Acabada la contesa els batallons procedien de reclusos que els faltava poca pena per complir. Per casos considerats perillosos se’n crearen uns d’especials, sobretot amb gent en edat militar o que no havia complert el servei a l’Espanya “nacional”. S’anomenaven Batallón Disciplinario de Soldados Trabajadores i n’hi hagué a dues zones de l’Estat: Andalusia, amb comandaments a Algesires, i a l’Àfrica, on es coordinaven des de Ceuta i Melilla. De batallons de soldats penats (uniforme gris, gorra rodona i una P damunt el cor i a la gorra) n’hi hagué pertot arreu, principalment treballadors en pedreres per a fer balast destinat a les línies del ferrocarril. Molts eren resultat de la classificació de soldats efectuada a cada població per la Comisión Clasificadora de Quintos, formada per l’alcalde, cap local de FET i de las JONS, i el Comandante de Puesto de la Guardia Civil. També el Servicio Militar de Construcciones utilitzava aquesta mà d’obra per a construir instal·lacions militars, edificis d’ordre públic o habitatges militars.
Finalment, els Batallons Disciplinarios de Trabajadores que el formaven presoners de guerra, reclusos amb poca pena per complir, barreja dels casos citats anteriorment i que es dedicaren a tasques més diverses: construcció, reconstrucció o aplanament dels camins, treballs a esglésies, buidats de terra per a canals, reparació de ponts, recuperació de material divers, reparació de maquinària, etc.

 

Viaducte de la línia ferroviària Madrid-Burgos construït per presos

L’òptica del seu funcionament és estatal cosa que explica la gran quantitat d’homes d’aquests batallons que són aliens absolutament al lloc on es troben. Aquest distanciament del lloc d’origen de cadascú formava part del propi càstig ja que, no solament augmentava la sensació d’estranyament, sinó que dificultava la possibilitat de rebre visites o presents dels familiars i amics, o fins i tot la possibilitat de compartir les penes de reclutament amb companys del mateix poble o pobles veïns.

En Sebastián recorda “…desde allí, pues ya me sacaron en un batallón, me sacaron a Miranda de Ebro, y de allí a Casetes. Y en Casetes nos tenían allí a pico y a pala. Y cargando trenes pal frente. Así me tuvieron allí un pilón de meses hasta que se cansaron de tenerme allí.
Y me mandaban de casa avales del cura, del sacristán ¡de todos! ¡del alcalde y to! por no haberme metido con nadie. Pero ninguno valía. Tanto es así que hablé una pila de veces con el capitán que llevábamos, que era del tercio, no me sirvió de na. Cojo, tenia una pata de palo y ¡se la tuvo de poner de goma bien puesta con lo que nos quitaba! Nos echaba, como las ovejas a robar a toda la vega de Lérida. Pa traer patatas, pimientos, tomates, sandias, de todo suministro. Mientras él se metía todo el dinero que le daban ¡Pa quedárselo! Y si no traías te metían otra vez ¡Y que no nos pillaran los pageses, porque si nos pillaban y nos presentaban allí: nos fusilaban.
Y eso me ha pasao a mí ¿eh? Y no sus cuento historias, es la verdad ¿eh? Y luego cuando ya se cansaron me licenciaron. Y llegué al pueblo. Y estuve allí un poquito de tiempo y enseguida me cogieron otra vez y me llevaron a Graná. Ya como buen soldado y me pusieron ya a jurar bandera. Y al jurar bandera allí ya fueron tres años que me tiré en San Roque, cuartel de Diego Salinas, que es el segundo de España ¡U era! Si hoy no es ¡antes era! ¿Sabe? Y ya cuando me licenciaron ya de una vez fue cuando ya vine y me casé”.

 

En Juan Ramón 3 va celebrar el seu dinovè natalici anant voluntari a la guerra. El maig del 38 abans que acabés la guerra, es va casar amb l’Ángels González Peralta, onze mesos més jove que ell. Tres mesos després d’acabar la contesa se l’emportaren cap a la presó. Mentre estava empresonat l’Ángeles 4 el visitava i li portava el pa que havia anat guardant gelosament. Pa aconseguit amb veritables sacrificis atès que en el poble “ganaba un duro y un kilo de pan valía de catorce a veinte pesetas. Eso el día que ganabas algo. Salía al campo a comer hierba y el pan que tenía lo guardaba para él, que estaba en la cárcel. Comíamos guijas [herba cultivada com a aliment de bestiar de llegums semblants al pèsol]”.
En Juan Ramón sortí de la presó l’any 1943 abans que nasqués el segon fill; la primera havia estat una nena. L’any següent un consell de guerra el condemnava a desterrament. Se l’endugueren fora d’Andalusia i l’Angeles es quedà sola a Pedro Martínez i sense possibilitat de visitar el seu home. El 1945 cridaven la seva lleva per a fer el servei militar. Els reclutes d’aquell any els llicenciaren més aviat; la causa no és aliena a la victòria aliada i sobretot a la penúria i a la misèria de l’economia espanyola. Coincideix, a més, amb el fet que Espanya per primera vegada després de la guerra obtingué comandes i proveïments de l’exterior, i també en un moment de suavització del vocabulari totalitari. Però aquest home hagué de retornar al poble on l’havien bandejat i no l’hi aixecaren el càstig fins a les acaballes de 1947. De manera que quan va arribar a Pedro Martinez per a intentar reprendre la vida amb l’Ángeles i el seu fill, en Manolo ja havia complert els quatre anys. La nena havia mort de gana.

“…estalló la guerra, me fui voluntario a la guerra ¿eh? Luego se acabó la guerra. A los tres meses me metieron a la cárcel, hasta el año 43, del día tres de marzo del año 43 que salí en libertad. Luego en el 44, salió el juicio y me desterraron. En el 45 me llevaron en un batallón de penaos a Murcia.

 

 

En la provincia de Murcia a un pueblo que le dicen el Almendrico, y tenía de presentarme en Lorca ¿eh? Y luego de ahí al año me recogieron “pa” ir a la mili en el batallón de “penaos” y estuve ocho meses. A los ocho meses me licenciaron y luego me tuve que ir a recuperar otra vez a donde tenía el destierro y a los cinco meses de estar allí me levantaron el destierro y me fui al pueblo. Esto fue en el año…, porque la quinta del 45 me “arrecogieron” a mí “pa” hacer la mili y estuve ocho meses y en el 47 me levantaron el destierro y me fui otra vez al pueblo…”

La lleva d’en Joaquín 5va ser cridada un any despres de l’inici de la guerra. L’enviaren a Almeria, i a la caserna de Viator va passar la primera part de la seva vida de soldat. Després marxaren cap a la Manxa, a Moral de Calatrava, d’allà a Hinojosa del Duque, on va combatre per primera vegada, i on va perdre els primers companys, “allí quedaron ya varios paisanos”. Corregué per tota Extremadura i després cap a Terol. “Allí estuve con el Campesino, también y Lister, estuvimos, pues ¿no sé cuanto estaría? Pero casi medio año y de allí nos terminó la guerra”.

La guerra havia cessat però en Joaquín encara no podia tornar a Pedro Martínez. Atrapat a València on els trens ja estaven col·lapsats, el tancaren a la plaça de braus habilitada com a camp de concentració. D’allà el traieren per acabar probablement al camp de Santa Eulalia del Campo de Terol. Al cap d’uns mesos va retornar finalment a Pedro Martínez, però per poc temps, perquè, com d’altres nois d’aquella generació, havia de fer encara el servei militar a les files de Franco en un batalló de treballadors.

“Me vine, no me dejaron venir. Estuve a coger el tren. Cogíamos el tren, llegamos a Valencia, pero de Valencia los trenes no salían ya. Ya estaban, ya no comunicaban. Y lo que hicieron fue recogernos, meternos en la plaza de toros, a estar allí toda una semana sin comer ni nada. Nos sacaron de allí y nos llevaron a otra vez “pa tras”, “pa” el frente. Y nos metieron en un campo de concentración que daba a la línea de fuego que habíamos tenido antes. Porque estaban, seguían allí los cañones y las ametralladoras, todo allí tirados en los campos aquellos. Ya después los “arrecogieron”. Yo allí estuve, no sé cuanto tiempo, estuve tres o cuatro meses. Me mandaron a mi casa. Y al poco de estar en mi casa me llamaron otra vez. Y me cogió Franco otra vez. Entonces me mandaron al servicio a hacer la mili. Entre medio de los dos pueblos teníamos el campamento, entre Jerez y Alcalá de los Agullanos. Allí estuve casi dos años. Casi dos años y pico. Montando los cañones que hay, grandes, que están en el mismo estrecho de Gibraltar. Unos cañones del 38. Que puede entrar por la boca de carga, puede entrar uno de pie, entra un hombre de pie ¡fenómeno! Y allí en el 42, ya a último del 42, cuando la guerra mundial de Alemania, una tarde cuando el desembarco que estuvo allí en el estrecho. Aquella tarde nos encerraron a todos porque no viéramos lo que estuvo allí en el estrecho. Y a poco, cuando empezaron ya las fuerzas, que empezaron ya los rusos y americanos y ingleses y..esta gente y, que vio, que Franco vio la cosa perdía, de Alemania, disolvió los batallones en casi en un mes o mes y medio. Disolvió todos los batallones que habíamos de trabajadores. Y entonces me mandaron a Artillería 6. Llegué a un sitio que le llaman el Peñón, encima de la Línea de la Concepción, que está pegando a la Sierra Carbonera, pero allí con un capitán que era peor que Franco. ¡Ya lo creo! ¡Uf que tío más malo! ¡Claro cómo yo tenía, yo venía de los rojos! Que venía de haber “estao” ya dos años en un batallón de trabajadores, pues la ropa que traía. Me dijo que aquella ropa no la podía tener. Digo: “mientras no me den otra mi Capitán, pues yo tengo ésta”.
Cuando vino la ropa yo no sabía que hacer con la otra. Si mandarla a mi casa ¡Venderla no podía! ¡Y tirarla! ¿Cómo iba a tirarla? ¡Era ropa buena! Era ropa italiana ¿sabes? ¡Pero buena! Pues venía mi primo a verme, el “Pime” de sobrenombre, y venía con permiso. Estaba allí en otro pueblo que le dicen el Guadiano. Y digo: “¿sabes qué? Te vas a llevar esta ropa” ¡Qué le iba a mi hermano! Que como no era militar sólo tenía una P, así de prisionero, en el bolsillo y en el gorro tenía la T, trabajador. Total, todo eso que era ropa distinta ¡pero era ropa buena! ¡Era ropa! Y yo pues la envié a mi casa. En aquellos tiempos no creas que estaba la ropa como ahora que la venden los gitanos y la vende todo el mundo ¡No! Entonces no tenía ropa todo el mundo no. Y cuando el tío se enteró ¡claro! Mi hermano me mandó decir que había recibido la ropa que le mandé y el tío me cogía todas las cartas de mi casa. Cuando leía la carta me llamaba ¡Uf! Me cogió por delante y el hombre ¡yo estaba allí “amargao”! Hubiera querido estar en el batallón de trabajadores ¡Mejor allí! ¡Mejor que allí claro! ¡Trabajo sí, pero por los menos no se metían conmigo!.
Había allí muchos que tenían colitis, sí porqué había mucho paludismo ¡y claro! Un muchacho estaba al lado mío. En una chabola habíamos diez, con los pies “cruzaos” así. Los pies descalzos y pum, pum, y pum, pum, pegado a mí. Le cogí arrastrando y lo saqué a la puerta y digo: “¡hombre que aquí no podemos estar hombre!”. El avisó al cabo y el cabo vino y me echó una “guantá”, que me quedé mirándolo… Y dijo: “¡Pardo no me mire así!”.
Digo: “si estuviéramos en otro sitio, le pegaba un (…)”.
¡Catalán era! ¡Bueno! Así y de allí entonces el tío, me metió a Cádiz al Puerto de Santa María, sin saber ni cómo, ni qué, ni cuando, me dijo que iba “pa” Canarias. Me tuvieron allí en el Puerto de Santa María. Allí estuve con otra gente hasta que me sacaron de allí. A unos cuantos nos metieron en un barco y arreando “pa” Canarias. Me tiré un año y pico también. Un año o.. más de un año y medio, que fue el único tiempo que estuve bien. Estuve a gusto ¡vaya! Allí me recuperé de todo. De toda la miseria que llevaba de la península, del hambre que había “pasao”, de todo. Sí, allí lo pasé bien.
Cuando me licencié me vine a Cádiz. De Cádiz pasé a Murcia y de Murcia pues “pa” licenciarnos tuvimos que estar no sé cuánto tiempo. Porque nos teníamos de poner ropa y entregar la que teníamos. Si no tenías ropa de paisano no podías salir.”

En Manolo “el de l’anís” [7. Manolo Alfaro Martínez nascut el 1920, entrevista realitzada el 15-7-84 al Tibidabo de Torre-romeu (Sabadell) va anar a la guerra voluntari, també va acabar en un camp de concentració i, més tard, igualment va fer el servei militar en un batalló de treballadors a Tetuan d’on explica els maltractes que sofrien els soldats fins ocasionar-los en més d’una ocasió la mort.

“Hecho un chiquillo me fui voluntario a la guerra. Luego después de la guerra, “pos” pasé por un campo de concentración, me echaron del campo de concentración. Llegué al pueblo, me metieron a la Espartera de Benalua de Guadix… “dende” allí volví a salir. Me echaron en un batallón disciplinario “ande” cumplí un año. Ibamos descalzos, trabajo forzoso. Y cuando íbamos a orinar teníamos que pedir permiso y tenían que venir dos guardias con nosotros. Y para no morirnos de hambre, salíamos de noche por un arroyo metidos por el agua y íbamos a quitar higos a los moros. Y si hacía algo, “pos” te cogían y te daban dos picos y tenían allí un campo de mucha gravilla y ibas andando ¡qué muchas personas perdieron hasta los codos! Otras se quedaron mancos (…) a otros les ponían por los pies “colgaos” con tirantes, de las barracas. En unos barracones que había de madera. Y se les ponían los pies tirando sangre por todo el sitio y luego los “abajaban” y cogían un caldero de agua y se lo echaban encima ¡Y así nos tenían siempre! Eso era en Tetuán después de la guerra. Allí le vino la muerte a unos del pueblo. Traían una harina de habichuelas. La harina ya estaba muy añeja y “too” el que cató siquiera una “cuchará” de aquello, se le hizo en el estómago… y murieron por esto.

 

Y los domingos, festivos, nos hacían paellas y íbamos de tres en tres y cuando nos juntábamos nos peleábamos porque tocábamos, partíamos la comida y tocábamos a dos cucharadas de paella cada uno. A ver quien podía y cuando no era paella, pues a base de cardo, de verdeo y na.  Si te hubieran dao carne, siquiera pudiera calentar el cuello, pero era rabiar de hambre, y trabajo forzoso. Se ponían los pies hasta reventarlos.
Con eso me acuerdo un día que había dos chicos que llevaban una tina de madera, unos toneles y hacía un frío que se helaba la piel. Cogió (el cap militar) a uno y lo subió a lo alto del camión y al otro lo puso debajo ¡Y claro! ¿Cómo se iba a beber una cuba de agua de esas? Pos toda el agua se le cayó encima y entonces bajó a ese y subió al otro y hizo lo mismo. Pues al mes se habían muerto los dos ¡Claro todos chorreando desmaicos y sin ropas que no tenían ropa, na más la miejilla de pantaloncillo cortao por la ingle, sin más camisa y sin más na y descalzos completamente. Pues al mes cogieron una pulmonía. Y así, las canalladas de las más gordas del mundo.
Me acuerdo que me pillaron a lo menos unas diez veces, me pillaron ¡pos quitando higos a los moros! Nos pusieron toda la santa noche saludando al palo de la bandera. Y de vez en cuando pues dándonos palos. Hasta que ya me harté y empecé a decirle al que había al lao mío; cuando vengan pegándonos los dientes, les damos una patá con fuerzas y nos vamos. Y al primero que le tocó fue a mí, y fue a pegarme y le di una patá. Y entonces cayó y salimos corriendo. Y toda la noche se tiraron buscándonos, na más si sentían en alguna chabola hablar. Chabola de estas pequeñitas y en cada chabola éramos cuatro. Que caía el agua cuando llovía y estábamos ¡pues durmiendo en medio de un charco de agua!
Y eso ha sido ya un año entero de mi historia en un batallón. Ya te digo, si yo te fuera a contar toda la vida des del primero hasta el último, pues, estaríamos hasta pasao mañana y no escribirías todo lo que hemos padecido”.

  1. Maria Jesús García, nascuda el 12-12-14, entrevistes realitzades el 23, i 24 de juny i el 31-8-86 a Ca n’Oriac (Sabadell)
  2. Sebastián Martínez nascut a Hueneja el 8-1-16, entrevista realitzada el 23-6-84 a Ca n’Oriac (Sabadell)
  3. Juan Ramón Garcia nascut el 18-7-17, entrevista realitzada el 13-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  4. Ángeles González Peralta nascuda el 24-6-18, entrevista realitzada el 30-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  5. Joaquín Pardo nascut el 18-10-18, entrevista realitzada l’11-3-85 a Torre-romeu (Sabadell)
  6. De fet el sistema de camps va funcionar fins el 1942, però les colònies penitenciaries i els batallons de treball continuaren fins avançada la dècada de 1950
Compartir a les Xarxes Socials
Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en email
Email
Compartició en print
Print

Deixa un comentari