12. Els anys 50 a Pedro Martínez (Primera part)

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

Els anys 50 a Pedro Martínez (Primera part)

Més endavant veurem que va ser l’any 1950 quan van marxar del seu poble les primeres persones que estem seguint en aquest Blog. Abans de veure com va anar el seu periple migratori, en aquest i el proper capítol farem una última mirada al Pedro Martínez d’aquell moment per comprendre millor què és el que deixaven enrere amb la seva decisió d’emigrar.

El temps passa de forma contínua i uniforme i el mesurem per intervals regulars: hores, dies, mesos, anys…No obstant, aquest és un temps mental, el real, el viscut per les persones, és un temps que s’escola de manera no gens igual. La seva velocitat pot ser diabòlicament alta, però, també, exasperadament lenta. Dins del temps, percebut de manera tan irregular, es produeixen esdeveniments que quasi no deixen petjada, altres fan trontollar la vida de molta gent, i alguns arriben a trencar absolutament amb el passat.

Durant les primeres dècades del segle XX, per a la gent del camp andalús pel que fa als costums i a la manera de fer, el temps s’escola poc a poc i sense canvis. En temps de la República els costums comencen a escardar-se, i el temps a córrer i durant la guerra les transformacions s’accentuaren amb molta rapidesa. El desenllaç de la guerra civil, que donà la victòria als militars revoltats contra la República, va anar contra el temps, contra les transformacions en curs, i fou un fet dels que trenquen vides i passat.
La guerra produí un solc molt profund que assenyala un punt d’inflexió amb canvis radicals en la conducta dels homes i de les dones que la van patir. També va influir en les generacions següents.
En la postguerra s’imposà per la força una forma de fer i de ser, i una nova moral. No solament erradicaren les formes de fer de la minoria que havia assolit actituds i pensaments més oberts i progressistes, sinó que imposaren, amb tota classe de coaccions, canvis en costums mantinguts tradicionalment.

El franquisme comportà la destrucció de la comunitat i l’anorreament de les persones a base de passar fam i molta por, i no tenir cobertes les necessitats de la vida. Un cop desfetes les persones, era més fàcil destruir la seva cultura i la seva manera de fer.

Un exemple del canvi forçós en aspectes de l’àmbit personal va ser imposar el matrimoni legal com a norma familiar de cohabitació, en contra del que era més tradicional en el camp andalús. Un home i una dona, quan ho decidien, anaven a viure junts sense més cerimònies. Molt de tant en tant, l’església provincial organitzava visites pastorals per tota la contrada i aprofitava, en els pobles petits, per reunir totes les parelles i en una cerimònia col·lectiva formalitzar totes les unions. Aleshores, aquelles famílies de jornalers, tampoc solien oposar-s’hi.

“Nosotros nos casamos, tenía mi pequeña, mi Manuela tres o cuatro años. Tenía mi Manuela y mi María, cuando nos casamos. Y nos casábamos por los niños, por los papeleos y todas esas cosas. Porque nosotros, cuando La Caldera la hicieron parcelas ¹, si hubiéramos estado bien casaos, pues nos hubieran dado una parcela. Pero como no estaba bien casada pues no nos dieron parcela…”. Ens explica la Manuela. ²

“No yo no me casé, me fui con él ¡Ya tenía mi niño mayor, cuando fue una vez el obispo y me echó las bendiciones!
Nos decidíamos a echarnos las bendiciones, pues… ¿pues por qué no nos íbamos a decidir? Pues todo el mundo. Allí estaba la iglesia el día que nos echaron las bendiciones (la Rosa ³ riu divertida i amb gestos dona a entendre que l’església estava molt plena). Nos echaban las bendiciones todas a la vez ¡Algunas ya eran viejas!”

L’Antonia ⁴, dos anys després de sortir de la presó va anar a viure, sense casar-se legalment, amb el fill d’en Gaspar, aquell que en un capítol anterior hem vist com l’escoltava en la lectura dels diaris.

“Y así, ya al poco tiempo ya me casé, al salirme yo de la cárcel, a los dos años me salió mi marido y yo me casé. Al poco tiempo ya mi marido, ya me pretendió, y nos casamos. Bueno, no me casé. Nos íbamos con el novio. – ¡Uy, la fulana se ha ido con el novio! La zutana se ha ido con el novio, decíamos”.

També la Luisa [ 5. Luisa Cazorla, nascuda el 1921, entrevista realitzada el 17-7-84 (Sabadell)] ens confirma “entonces las mujeres se iban, sí, sí, entonces se iba una con el marido y ya decías: -Pues me he casao, me he casao.
Y no era casao era juntá. Hacíamos la vida juntos”.

El nou règim imposà el matrimoni perquè tenia els mecanismes per exercir la coacció necessària fins a aconseguir canviar un costum. De la mateixa manera que se servia de la Guàrdia Civil per assegurar la propietat privada i per crear amb els seus mètodes repressius el clima de terror necessari perquè dones i homes deixessin de rebel·lar-se i se sotmetessin al nou estat de coses, l’Estat posseïa altres instruments per exercir la repressió cultural i canviar una manera de fer.

Aquesta repressió l’aplicava passivament, tractant-los malament i sense respecte. Aquesta conducta fou seguida, tant per part dels representants del règim, com dels membres de les classes benestants, o a través de l’Església, que el poder polític va convertir en una força ideològica auxiliar per mantenir l’ordre social.
L’Església va jugar el paper de presentar com a ordre natural un concret ordre social, absolutament còmplice del règim franquista. En aquest sentit, també va jugar un paper decisiu l’escola quan va ser depurada de tot el professorat que s’havia destacat, no ja per la seva ideologia d’esquerres o republicana, sinó simplement per qualsevol activitat massa dinàmica i compromesa amb el seu entorn. Aleshores, llevat de poques excepcions, l’escola va quedar en mans molt poc professionals i de reconeguda convicció feixista.

La repressió era més directa quan s’anul·laven drets. Com quan no atorgava a les parelles reconegudes per la societat com a legítimes, els drets legals que concedia al matrimoni institucionalitzat. Així forçava i exigia la legalització dels vincles per accedir o aconseguir qualsevol cosa en la vida quotidiana.

La Manuela explicava que no va poder accedir al repartiment dels lots de la Caldera per no estar legalment casada. Un altre cas és el de l’Antonia que es va casar per estalviar al seu cunyat el servei militar. Al morir en Gaspar i quedar la seva sogra vídua amb dos fills, si el company de l’Antonia, que era el germà gran, es casava, el petit restava com a cap de família i per tant exempt del servei. I com diu ella mateixa, “pues se casaban porque decían que, para la mili, y para las cuestiones del colegio de los niños que lo exigían, decían cosas, y ya pues, otras normas, otras leyes que antes sacaron. Pues ya al final la gente ya se cansaba y se casaba”.

Imposició del matrimoni legal com a norma de control de la societat a través de l’Església. Però també imposició de les idees i maneres de fer de la burgesia on el matrimoni si que té un paper fonamental vinculat amb el patrimoni.

D’aquesta manera es produeix un procés pel qual la classe governant imposa el seu adoctrinament a través de l’Església, l’Escola, i els mitjans de comunicació. Uns mitjans encara molt rudimentaris,  sobretot en pobles aïllats, però on la ràdio començava a jugar un important paper. És un procés de caràcter no espontani, que podem interpretar com de no pacífic, sobretot perquè parteix d’un moment històric de brutal repressió, de maltractaments, d’empresonaments, de gana i d’humiliacions, davant qualsevol signe, de vegades inexistent, no ja d’hostilitat, sinó de manca de sintonia amb la classe dominant.

La religió i l’anticlericalisme

La guerra civil va ser un moment de la història en què es va concretar el conflicte no resolt del clericalisme-anticlericalisme, que ja durant la República va ocupar un lloc destacat. Ara s’eliminen els matisos, i la situació queda reduïda a dues alternatives extremadament excloents.

Durant la mateixa guerra els legisladors franquistes ja decretaren algunes disposicions destinades a satisfer l’Església en camps fonamentals d’ordre simbòlic i econòmic. Facilitaren el seu domini sobre els valors centrals de la comunitat i deixaren a les seves mans la regulació dels criteris morals operants. ⁵

José Ramón Montero, que ha estudiat la Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) durant la primera etapa franquista, assenyala l’extraordinari paper històric desenvolupat per l’Església com a legitimadora del nou règim, amb la consagració de la guerra civil com a croada. Els mots religió, catolicisme i església s’usaren en tots els camps, amb la finalitat fonamental de legitimar l’extraordinària violència contrarevolucionària de la guerra civil i la dramàtica situació dels primers anys de la postguerra.
Però Montoro  també assegura que els termes “nacional-catolicisme” abastament usats en aquell període, no suposaven de fet una novetat en la història espanyola, car la conflictivitat del període republicà va possibilitar la proliferació de símbols religiosos que identificaven l’ordre diví amb l’ordre capitalista del moment. I afirma que, la Església, intransigent en la defensa de les seves posicions, volia estendre el pensament catòlic per dominar qualsevol manifestació de la vida dels espanyols.

A Pedro Martínez abans de la República es seguien, amb més o menys fervor, les funcions litúrgiques segons el calendari eclesiàstic. El sacerdot del poble era el responsable de la seva organització, i, de tant en tant, una visita del bisbe de Guadix donava a la celebració més solemnitat de la quotidiana.
Aquestes trobades no gaire freqüents, s’esdevenien per diversos motius: per casar a les parelles, com hem vist, per donar una comunió general o per la celebració de la confirmació. El seu caràcter esdevenia tan festiu com religiós. Aquestes manifestacions religioses oficials i, sobretot, les expressions populars traduïdes en processons i romeries, com el dia de la patrona, Setmana Santa i d’altres, formaven part, com en la majoria dels pobles andalusos, dels costums i de les seves festes.
Eren dies assenyalats o circumstàncies especials que feien de la religió més una festa que no pas una pràctica regular quotidiana, malgrat la religiositat de la gent, sobretot de les dones.

La Carmen ⁶, deia que després de la guerra solament anaven a missa les beates i sosté que abans de polaritzar-se les conductes, quan ella era petita, es freqüentava més l’Església.

“Allá too el mundo cree en Dios. Yo me acuerdo de estar chica, así con diez o doce o catorce años y llegaba la Misa del Gallo y ¡too el pueblo a Misa del Gallo! Y llegaba… cuando la Semana Santa ¡too el mundo! ¡Chicos, grandes, mujeres, hombres, too el mundo! ¡Era una cosa!
Allí se festeja la Santa Cruz porque eso es de toa la vida. De toa la vida se hace la fiesta por la Santa Cruz. Siempre y tiene muchos devotos. ¡Es la patrona de allí!”

Pedro Martínez.  Santa Cruz 1952.  Fotografia proporcionada per Juan Rodríguez Titos

En la segona meitat de segle, veiem que aquesta devoció es modera i que la religió, com a pràctica i manifestació quotidiana deixa, al menys aparentment, d’interessar als pobres, que la consideren cosa de rics. Ells, els pobres, tenen prou feines per guanyar-se el pa de cada dia.
Aquesta disminució de la pràctica quotidiana està acompanyada d’una manca de respecte cap a la figura dels capellans per la seva aliança amb els rics.

“Pero allí semos muy religiosos. Y sí, allí íbamos a la iglesia, ¡pero luego ya dejamos de ir! Yo no iba mucho. Me acuerdo una vez porque yo no iba a la iglesia y un día pos mandó una joven allí… el cura nos mandó una mujer, que era su sobrina. La mandó para que nos viniéramos. A mí y a la Josefa, a la Jacinta, a la Luisa y a todas mis vecinas. Y fuimos. Y cuando fuimos a confesar, dice: -qué no vienes nunca a misa!
Digo: – ¡Yo no tengo tiempo de venirme a misa! ¡Yo no tengo tiempo na más que de trabajar y de gobernar a mis hijos! ¡Pero yo creo más en Dios que estas creyentes que están siempre con usted! Que muchas que se dan golpes en el pecho y luego son más malas que Solimán. Mientras que yo no soy mala pa nadie, y creo en Dios más que toas. ¡Qué no puedo oír misa porque no tengo tiempo de ir a misa!
Al otro día mandó a la sobrina que fuera que me daría un colchón. Después de pelearnos, cuando le canté las cuarenta bien cantas, pues me mandó llamar pa darme un colchón”.

L’anticlericalisme no és necessàriament una demostració de la manca de religiositat del poble sinó que, sovint es manifesta en dones i homes d’una arrelada fe, que justament retreuen als capellans un comportament molt allunyat del compromís cristià cap a les persones desvalgudes, i un procedir poc adient amb la pròpia doctrina de l’Església.

La família l’única assistència possible

Quan una societat no disposa de seguretat social pública cobreix les necessitats dels més desvalguts a través de la pròpia família, de les amistats, del veïnatge i de la caritat. Desprès de la guerra civil els que no havien mort ni emmalaltit durant els primers anys de la postguerra, van seguir sofrint misèria encara que amb el pas del temps la fam s’anés atenuant. A més continuava l’atur i la sobreexplotació en el treball.

L’assistència sanitària no existia i el poble solament comptava amb un doctor de pagament poc amic de les famílies obreres. Per a qualsevol qüestió que sobrepassés la pura assistència primària havien de traslladar-se a Guadix i, en quasi tots els casos, per assistir a l’hospital, havien de desplaçar-se fins a Granada.

El cas de la Manuela és un exemple del que dic. La Manuela, ara ja vídua de l’Enrique, no havia arribat al final de les seves penalitats. Ja no sofria solament pels fills sinó també pels néts que li havia donat la Petronila, aquella noia, que hem vist en capítols anteriors, com l’ajudava a demanar almoina per comprar queviures o medicines pel pare malalt. Petronila tenia només divuit anys quan es va casar i quan el seu xicot, de la seva mateixa edat, va anar al servei militar,  ja tenien tres petits.
Soles, mare i filla, estaven més unides que mai. Seguien batallant per tenir cura de la canalla d’una i de l’altra. Però, a més a més, l’infortuni (produït no per l’atzar sinó per una deficient alimentació i altres mancances) va fer que aquesta família que ja havia sofert la malaltia del pare patís les penalitats d’altres membres del grup.

“Íbamos a lavar ropa al arroyo y veníamos con la burra llena de trapos, y veníamos a las tantas de la noche, las dos de lavar trapos, por una miaja de comida que nos daban. Pues todo el día lavando, las dos lavando. Luego estuve lavando en un cortijo que le llaman Pierres y iba muchas veces. ¡Y me he dao unas panzadas de llorar por el camino, que pelos tengo en la cabeza! Mi yerno se fue a la mili y se dejó tres y su mujer, cuatro. Yo sola pa ganar y mi Cayetano, que estaba muy pequeño, y yo y mi hija trabajando pa sacar los niños, tres que tenía. Uy yo era la que tenía de sacar la casa. Un día yo venía de por leña, me pilló mi Cayetano, escarbando remolacha nevando y vio que me iba a helar allí y dijo: -! Vámonos! Y me vine con él a mi casa. Hicieron lumbre muy grande de la leña que traía y nos calentamos y ya medio se me quitó que estaba medio helá.
Luego le vino al pequeño, le dio el paralí. La víspera del Señor, del Corpus de allí en Granada. Con dinero no se encontraban camas, y sin dinero… Pidiendo me encontré el Pedro, que le decían el de los Celedonios. Y aquel nos metió y nos pagó las camas a todos, a mi hija y al niño. El martes tenía a mi nieto no lo querían a ningún lao porque se pegaba decían.
Y mi niña llorando – ¡ay máma, ay máma! Que ha estao en casa el doctor y ha cerrado la puerta así que ha visto el mal que tiene el niño y ha desinfectado todo y a mí me ha dicho que había ido al pueblo a por una ambulancia. Y que nos pone un guardia en la puerta pa que no entre nadie.
Y chillona perdía. Y entonces aquel momento llegó la ambulancia y nos fuimos a Granada. A la posada, que le dicen la posada y nos encontrábamos, y no tenía dinero para ir a buscar camas. Entonces ya dije: -quédate aquí prenda mía que voy a buscar a ver.
Y salí y fue cuando encontré al Pedro de los Celedonios. ¡Y aquel con lo malo que era! ¡Se portó con nosotros muy bien! Muy bien nos buscó una cama, nos dio cama nos dio, vaya todo.
Al otro día por la mañana ¡ya estamos en las mismas! ¿Con qué comemos y qué hacemos? Tuve que salir otra vez y otra vez me lo encontré que me lo dijo: -Mira mañana te esperaré aquí.
Él fue el que me lo gobernó ¡vaya todo! Que allí estuvimos los días na más que pidiendo. Los ricos que había, aunque no me querían ¡pero me daban! Y ya pudimos medio pasar. ¡Pues todos los ricos del pueblo estaban allí! El Corpus que era la fiesta de Granada que era ande estaban los ricos de aquel entonces. Encima tenía que ir a pedir encima ya estaba mi marido muerto, encima que no me querían por mi marido. Y me daba a mi vergüenza. Pa venirnos fue con los dineros que nos dieron. ¡Si no ni podemos venirnos!”

I com que les desgracies no venen mai soles, un dia tornant de treballar en Juan Miguel, el fill segon, va caure del burro i es va trencar una cama.

“Luego me vine estaba trabajando. Mira me vine de allí de Granada, estaba mi hijo trabajando, a segar a la campiña y se quebró la pierna. El Juan Miguel se quebró la pierna, ¡madre mía! ¡Y en verano que allí que la miaja de trabajo que tenemos es en el verano!
– ¿Qué hacemos ahora si éste se queda parado? ¿Qué hacemos?
Tuve de hablar con Pedro y Francisco que eran con quien estaba yo lavando y haciendo cosas. Y Francisco dijo que fuera como si hubiera sido en su casa y lo pusieron a su nombre el accidente. Entonces me tuve que ir a Granada y estuve 15 días allí con él. Ya como pudimos nos vinimos al pueblo otra vez. Ya me agarré a arrancar y a trabajar. Y antes de que acabásemos de espigar los trigos, estaba allí un día espigando allí en Pierres, cuando va pa cruzar y dice: -Manuela no te lo quisiera decir.
– ¿El qué?
-De que tu niño se ha quebrao otra vez la pierna.
Digo – ¡mira ni me lo digas!
Había ido a que le dieran el alta a Granada y en las escaleras se cayó, dobló la pierna y se le quebró la pierna por el mismo sitio otra vez. Me tuve que ir otros 15 días allí. Acabé de pasar el verano allí. Vine pa las fiestas”.

L’exemple de la Manuela serveix, com qualsevol caricatura, per ressaltar millor la realitat. Realitat paradoxal, car es constata com el resultat de la guerra civil, amb la seva llarga i crua postguerra, ha desfet i ha destrossat moltes famílies i com malgrat això el “Nou Estat” es reforça amb la família. Un Estat que, no oferia cap classe de servei, convertia a la família en el seu substitut. D’aquesta forma totes les necessitats es cobrien – bé o malament- a partir i en torn de la voluntat, el treball i l’amor dels membres de les famílies. I d’aquestes feines o serveis se’n responsabilitzaven les dones, que ho assumien com una obligació més.

Les famílies, les parelles, van necessitar l’amistat i la solidaritat per resistir la por, per compartir la misèria i la resignació i arribar a adquirir prou valor per aconseguir sortir del profund i fosc pou on les havien enfonsat. Hagueren de recuperar-se. I algunes persones van guanyar la fortalesa necessària per cercar sortides i solucions a aquell temps cruel i miserable. Per a moltes la solució, difícil i valenta, va ser abandonar el terrós.

(La fotografia de la portada és l’església vella de Pedro Martínez. També l’hi he d’agrair  a Juan Rodríguez Titos)