4. Esclata la guerra civil

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

No vulguem arribar massa aviat a una conclusió: la guerra civil “havia” d’esclatar. Però el fons de classe dóna a la lluita política les seves característiques passionals: masses senceres estan predisposades a creure en les agressions i a somiar revenges.
(Pierre Vilar, 1986)

El febrer de 1936 la llengüeta de la balança tornava a decantar-se cap a les esquerres que el novembre de 1933 havien perdut a les urnes, i l’octubre de 1934 al carrer. A Pedro Martínez, un socialista Manuel El trampilla, sabater de professió, tornava al govern municipal. Les eleccions es convocaren el 16 de febrer. S’enfrontaren dos blocs antagònics: el Front d’Ordre i el Front Popular. L’espina dorsal del programa del Front Popular era l’amnistia per als presos polítics dels fets d’octubre del 34. La campanya electoral va ser intensa i apassionada. El dia 16 es votà amb tranquil·litat, i el dia 20 es confirmà la victòria del Front Popular: havia guanyat en 37 circumscripcions i en totes les ciutats de més de 150.000 habitants.
La primera conseqüència de la victòria va ser la promulgació de la reivindicada amnistia, de manera que sortiren de la presó, socialistes,comunistes i anarquistes tancats. A més, el Parlament i el govern republicà va concedir els drets de reunió, associació i vaga, abolits de fet pels governs a partir de 1934.

!Viva la izquierda,
viva el Frente Popular
viva los treinta mil presos
que ya están en libertad!
Y si hay alguna beata
ya se puede retirar
que aquí no nos hace falta
la alienación popular.

L’Antonia ¹recita i canta, encara avui, amb bona entonació i ens explica que l’endemà mateix de saber que havien deixat anar els presos polítics, la gent ja cantava la cançó de l’amnistia.

A aquestes alçades del segle passat encara es passejaven homes pels pobles cantant romanços tradicionals i noves cançons. Ara, entonaven aquests versos que expliquen massa fàcilment les causes de la guerra que no estava lluny de començar. De fet els conflictes del període republicà possibilitaren la proliferació de símbols religiosos que identificaven la intransigència de l’església en la defensa de les seves posicions, i un agressiu desenvolupament d’una creuada del pensament catòlic que volia estendre’s, per dominar qualsevol manifestació de vida de les persones.

La María Jesús ² sembla comprendre aquest sentit simbòlic de la religió.”Cuando ya estalló la República fue cuando los ricos iban a misa hacerles contra a los pobres, pero antes nunca jamás han ido a misa. Ya te digo que venían allá a mi casa y decían: -no ha habido nadie a misa, na más que la tía Pascuala y yo. Y ya cuando estalló la República fue cuando se pusieron los curas en contra de los obreros y los obreros fueron en contra de los curas…”.

En materialitzar-se aquests i altres conflictes històrics pendents s’eliminaren, momentàniament, els matisos deixant la situació reduïda a dues alternatives extremadament excloents. En funció del seu passat, produïda la ruptura en dos blocs, l’Església va quedar automàticament inclosa en un dels dos bàndols.

Al juliol una part de l’exèrcit es revoltà i neutralitzà la part que no es va insurreccionar. Neutralització violenta i radical on mostraren des del principi que estaven decidits a eliminar tots els contraris amb els mitjans més expeditius possibles. Els militars rebels tingueren el suport d’un grup civil variable, monàrquics, carlins, falangistes, cedistes, amb un paper polític i social molt limitat, però molt poderós econòmicament. Antonio Miguel Bernal ens ha deixat escrit que a l’inici de la guerra a Andalusia, les forces polítiques, econòmiques i religioses antirepublicanes estaven preparades per a un fet com el que començava. I Josep Fontana afirma que l’objectiu dels militars no era acabar amb una conspiració, ni acabar amb una revolució, tot i que per alguns sectors la percepció era d’una situació pre-revolucionaria. Tampoc pretenien acabar amb el desordre o la violència. Els militars conspiraren per acabar amb la República, no com a forma de govern, sinó com a conjunt de projectes de transformació de la societat espanyola. No es vol tornar a la situació d’abans de l’abril de 1931, sinó destruir íntegrament el projecte de canvi i tots els organismes i institucions que l’impulsaren.

En triomfar el Front Popular al febrer de 1936 una sèrie de decrets van tornar a posar el procés de la Reforma Agrària en marxa, de manera que la qüestió agrària segurament va jugar un paper fonamental en la insurrecció dels antirepublicans.

Els testimonis que tenim ens deixen veure com va viure la gent de Pedro Martínez aquest període històric i com s’expliquen l’esclat de la guerra. L’Antonia i la María Jesús creuen que algunes persones tenien consciència de l’opressió que es sofria. Que uns sectors de la societat, no solament oprimien els treballadors i treballadores, sinó que l’intent anava fins a l’alienació. I en aquest sectors incloïen, de manera preeminent, l’església i els seus servidors. Altres persones donen causes més concretes encara que més anecdòtiques per explicar-se la revolta militar. Fets immediats, o episodis locals d’odis o mala vivències. Per en J.Ramón ³, “…y luego vino el bienio negro que mandaban los fascistas. Luego en el 36 que fue las elecciones y que fue cuando estalló la guerra ¿eh? Que todo esto vino porque mataron a Calvo Sotelo, y de allí vino ya el Movimiento, en el año 36”.

La història recordada per la gent desvetlla i confirma la importància que per Andalusia van tenir les qüestions que giren al voltant de les diferents formes de treball en el camp i les relacions socials que se’n deriven, tant abans i durant la guerra, com després en la postguerra amb la brutalitat i la misèria d’aquells anys.

Si seguim en Josep Fontana sabrem que els problemes venien de lluny i eren resultat del fracàs que les transformacions agràries del segle XIX van deixar pendents i que van condicionar el creixement econòmic espanyol de començament del segle XX. L’economia espanyola, tot i la seva diversificació, estava dominada pel sector agrari, on predominava el sector de l’agricultura de secà, molt ineficaç. Al sud de la península estaven situades les províncies latifundistes, on qualsevol crisi que patís l’agricultura repercutia immediatament en els salaris del proletariat rural i originava fortes tensions socials. Davant d’aquest problema els governs d’Alfons XIII no van fer res de bo. En canvi, els polítics republicans van comprendre que aquest problema era a la vegada econòmic i social i que podia amenaçar l’estabilitat del règim. Així que el tractaren des d’un primer moment, tot i que, com hem vist, no saberen o no volgueren resoldre’l del tot.

No era el problema dels latifundis l’únic problema agrari d’una Espanya diversa. Els camperols castellans, lleonesos, navarresos o aragonesos no veien, tampoc, resolts els seus problemes amb la política d’uns governs amb forta presència socialista, de manera que van votar a les dretes posant temporalment la seva confiança en els agraris i en la CEDA, perquè es desenganyaren del tot d’una política que no els resolia res. D’aquesta manera, abocats a escoltar els cants de sirenes que parlaven obertament de la lluita del camp i la ciutat, van anar fent seu un programa “que els cridava a convertir-se en soldats d’un futur nou, basat en les seves tradicions i en els seus valors, en comptes de relegar-los a un paper de marginats a qui els esperava, més d’hora o més tard, la proletarització”. Així a partir de “l’experiència de la ruïna progressiva del camp castellà -però no solament del castellà- s’anaren articulant uns programes polítics i unes actuacions col·lectives, unes adhesions i uns rebutjos”.

La geografia de l’alçament de juliol de 1936 ensenya com les zones industrials i la dels latifundis que van experimentar els beneficis de la Reforma Agrària quedaren en el camp republicà, mentre que les regions de petita propietat camperola, especialment les zones de blat del sot-altiplà del nord, de la banda dita nacionalista.

L’estancament agrari va condicionar el creixement econòmic que ja va fer fracassar la industrialització espanyola de 1840-1866. Els beneficis que els industrials espanyols van obtenir durant la primera guerra mundial no els van destinar a millorar i invertir en maquinària perquè no creien que la demanda interior espanyola permetés augments espectaculars de la producció.

Així arribà la greu crisi industrial tèxtil de 1921, acompanyada d’un fort enduriment de les relacions entre patrons i obrers. Durant la dictadura de Primo de Rivera els empresaris cotoners s’orientaren cap a una decidida política proteccionista. Durant la segona república, en canvi, l’elevació dels salaris industrials i dels jornalers del camp (no del camperol que treballava pel seu compte), va permetre una certa prosperitat. Tanmateix, no passava el mateix pel que fa a les indústries de béns de capital lligades estretament als sectors dominants d’un capital financer que veia amb por les tímides reformes republicanes. Primer van intentar frenar aquestes reformes dins del sistema, en l’etapa de 1934 a 1936, però “després de la derrota electoral davant el front popular, i davant una amenaça de radicalització que poses en perill la seva pròpia supervivència, es van aliar amb els terratinents desposseïts per la reforma agrària i a les forces populars camperoles que no tenien res de comú amb ells, més que l’hostilitat a la República. Va ser una associació que els va permetre obtenir junts la victòria, encara que no està tan clar que els fruits es repartissin després equitativament”.

El 17 de juliol de 1936 les guarnicions del Protectorat de Marroc inicien l’alçament. Mentre a Madrid es discuteix absurdament, la rebel·lió comença a estendre’s per Andalusia. Però fracassa a Catalunya, a Madrid, a Bilbao…Casares dimiteix de cap del govern perquè diu que no té mitjans per frenar la rebel·lió i el nou govern de José Giral ordena la distribució d’armes a les organitzacions del Front Popular i dels sindicats que immediatament formaran les milícies obreres.
La guerra civil, o incivil, ha començat.

A Andalusia les províncies d’Almeria, Còrdova, Jaén, Màlaga i Granada queden de bon principi fidels a la Segona República, però aviat es perden. Resten a la zona republicana aproximadament una quarta part de Còrdova, tres quartes parts de Jaén, quasi tota Almeria i la meitat de Granada. Des d’aquesta última capital les federacions sindicals i dels partits republicans avisen als pobles de la situació política i de l’alçament. La juventut de les rodalies de Granada van a la ciutat per cercar més informació i per defensar-la.

Bernal creu que no es sol ressaltar que a Andalusia els militars revoltats van tenir un important suport civil, que hi hagué poca resistència, i que els grups obrers i camperols estaven poc organitzats en contra del mite del revolucionarisme andalús. Parla del caràcter espontani dels dos grups enfrontats, de manera que, coneguda la insurrecció en els pobles andalusos, de forma senzilla i incontrolada, segons la correlació de forces de la localitat, s’imposaran els joves feixistes o els grups revolucionaris obrers.

A Pedro Martínez aparentment es podria confirmar aquesta tesi, però la rapidesa i l’efectivitat d’aquesta resposta espontània va ser possible per l’existència prèvia d’unes organitzacions polítiques i sindicals. Crec que els fets que es produïren mostren una relativa maduresa de les organitzacions del poble, que malgrat el seu relatiu aïllament rebé la transmissió ràpida de les notícies des de Granada, i, sense perdre temps, es dirigiren cap a la caserna per obtenir armament per anar a impedir la caiguda de la capital, i per assegurar les explotacions agràries del terme municipal.

L’assalt a la caserna de la Guàrdia Civil, calant-hi foc, es pot identificar com l’inici de la contesa a Pedro Martínez. Hi hagueren ferits i fins i tot algun mort. L’Ángeles ⁴i en J.Ramón expliquen que un tal Olivencia, que estava a la caserna engarjolat per feixista, fou mort en fer-se escàpol. Els assaltants agafaren presoners a cinc o sis guàrdies civils que sortien fugint del foc, alguns ferits o amb cremades. La M.Jesús, al comptar els morts de dretes a l’esclatar la guerra, afirma que un va ser en “Josico Pílez, en el cuartel, al entregarse los civiles”. Per tant, o van ser dos els morts, o era la mateixa persona, i Olivencia era el malnom del Pílez. A en Romero, un dels guàrdies civils, el deixaren sortir de la caserna per poder negociar amb els socialistes, mentre quedava com a hostatge la seva muller, que finalment hagueren de treure per un balcó de darrera l’edifici. Un altre dels guàrdies, en García, se l’endugueren a Montejica, on l’anaven a afusellar. Ell es defensà d’aquesta manera, “-Mandar parte a Pedro Martínez y si yo he hecho allí algo malo, me fusilaís. Y entonces mandaron a reconocer a Pedro Martínez. Y fue Antonio Alfaro y fueron cuatro o cinco del pueblo con dos coches, y se lo subieron pa el pueblo”. Aquest testimoni mostra la presencia d’homes de fora del poble actuant.

Amb les armes que van agafar de la caserna de la guàrdia civil els joves de Pedro Martínez van anar a defensar Guadix que va quedar, amb paraules d’en Bernal, sota “un auténtico terror rojo”. No obstant, molts joves revolucionaris hi deixaren la vida, com el promès de l’Antonia, que anys endarrera l’havia apropat a la lluita política i social.

“Pues, que esperábamos, pues que decían que venían los fascistas. Que dijeron que había que ir a Granada, a salvar Granada. Que en Granada estaban los fascistas ¡Claro y ya la federación de Granada, pues ya telefoneó a los pueblos! Y claro, pues ya se pusieron a alertar, pero no creyendo que tan pronto iba a caer Granada.

Allí nosotros, mandamos primero, el dinero de la Agrupación de Mujeres, casi todo lo mandé para armamento.

Y dijeron, -bueno pues si ya estan los fascistas en Granada, ya vienen pa Pedro Martínez. Ya pues creíamos que venían a Pedro Martínez porqué muchos de los ricos del pueblo estaban en Granada ¡Qué vivían en Granada! Y al decir que venían los fascistas, pues ya se fueron a Guadix. Y nosotros, los más jóvenes y las mujeres, pues salimos con aceigos ¡Yo salí con una hoz! Y otras con cuchillos, otras con ¡con mancajes! ¡Yo qué sé! Cada una llevábamos ¡ya ves tú lo que representaríamos! ¡Pero chiquilla que íbamos como si, como si nos los fuéramos a encontrar y a liarnos con ellos! Y ya se fueron para Guadix. Y entonces ya, la juventud que quedó, se fueron todos a Guadix. Y de allí, el primero que cayó fue el Juanito de Maximino que entonces era mi novio. Y ya despues toda la juventud pues allí ¡estuvieron luchando hasta que quedó para los rojos! Allí también pasó la salchicha, pero quedó pa los rojos.

Allí encendieron ¡la catedral! ¡Y se veía una humareda salir! Sí, sí Guadix quedó aplastá por los rojos”.

Segons els testimonis a Pedro Martínez la revolució va comportar la mort d’un o dos guàrdies civils i quatre persones de dretes. L’Abelardo, un fillastre d’en Cobos, que estava fent el servei militar a Madrid, però que, segons la M.Jesús, el va matar gent del poble. Un fill de Cayetano, nebot d’Ángel Rubitches, que havia nascut a Don Diego, el van treure del “cortijo” gent del poble, el Gregorio del Casino, Paco Casineta i Manolito del Clemente.
També els dos cosins Rubitches molt compromeses amb la dreta més reaccionària que intentaren amagar-se. En Rubitches s’amagà al “cortijo” Vertiente Bajo, és a dir a casa la seva tia, la mare de l’Ángel, i aquest a Vertiente Alto, la casa de l’altre cosí. Aquest amagatall, canviant simplement de casa no els va servir de res. Els executors van ser forasters i l’Antonia assegura que els de Pedro Martínez no tingueren temps de pronunciar-se en contra o a favor, car els mataren pels camins entre els “cortijos” on foren agafats abans d’arribar al poble. “En Pedro Martínez se mató. Mataron a Ángel y a Rubitches que eran primos, pero estos los mataron, no fue la gente de Pedro Martínez. Fueron unos milicianos que vinieron de (…), que trajeron una ametralladora. Y a estos, pues como les encontraron una documentación. Una documentación que era de la “Banda Negra”. Eran los que estaban afiliados a la Banda Negra de Granada. Que era ¡yo qué sé! pues la Banda Negra, los que salían voluntarios a fusilar ¡Fascistas malos! ¿Sabes? Y claro al sacarles esta documentación ya se los llevaron. Y cuando quisimos acordar, pues los mataron allí en el camino de la Alamedilla, no en el camino de Charcón, pues por allí los mataron. Pero no fue gente del pueblo”.

Per tant, segons els records de la gent, la violència revolucionària donaria un total de cinc o sis morts de persones que es posaren al costat dels militars rebels. Defensant la República durant aquests primers dies, és a dir, en enfrontaments espontanis i no en el front, coneixem la mort de Manolito el de Maximino, però no sabem si va ser l’únic. En una conversa, es menciona en “Fadrique el que mataron en Guadix cuando la toma”, sense aclarir si es refereixen a l’any 1936, és a dir la presa de Guadix pels republicans, o bé, al 1939 pels feixistes.
Estabilitzades les lluites dels primers dies Pedro Martínez quedà lleial a la II República, i els seus homes i les seves dones, els uns al front, les altres al poble, lluitaren com tants i tantes de tota la península per guanyar la guerra i per consolidar els avenços revolucionaris.

Els homes de Pedro Martínez van anar al front, bé amb la seva lleva, com en Sebastián ⁵, bé voluntàriament, com en Manolo [Manolo Alfaro, nascut l’any 1920, entrevista realitzada al Tibidavo de Torre-romeu (Sabadell), el 15-7-84] i en J.Ramón. Aquests darrers, tot i la seva extremada joventut, deixaren el poble, familiars, amics i feina per anar al front a combatre els militars alçats. Els tres testimonis que tenim, com tants d’altres homes i xicots, deixaren pels camps de batalla molt més que el temps que hi estigueren.
En Manolo recorda: “Cuando estalló la guerra, me pilló en un cortijo que le dicen Ulailas Bajas, hecho un chiquillo. Cuando se prendió fuego al cuartel a mí no me dejaban salir ni na, porque no se atrevían a dejarme. Y al poco tiempo… ¡pos me fui voluntario! Hecho un chiquillo me fui voluntario a la guerra.”

La primera mobilització real de quintes va ser el febrer de 1937. Era la lleva d’en Sebastián. Arribar al front ja va ser per aquest noi de vint anys una aventura. “…Allí por la parte de Múrcia, pal frente.Y ya al llegar al frente en Hinojosa del Duque nos dieron el fusil. Me tiraron el fusil, y estas fueron las instrucciones que me dieron a mí para defender a España ¡Y cómo a mí una pila! Y luego yo me tuve que apañar para saber cargar el fusil, pa saber si se encasquillaba sacar la bala. Y al frente. Y estuvimos allí…”

Segons la María Jesús van morir onze homes del poble al front, “Antoñico el del hornero, el niño de la Faustina, el de la Gíngola, el hijo del Torcuato, ese era nacido en Guadix. Claudico el de Monito, a Colomeras en el frente de Granada. Un hermano del Diente. Un hijastro de la Melliza. Un hijo de la María la Gorafeña. Un hijo de la Dolores del Criao, que se llamaba Paco.Y un hijo del Pepe el Músico“.

També va morir en Wenceslao “el hijo de la Manuela, la modista” que no va ser mort per les tropes franquistes, sinó per gent del mateix poble, perquè volia desertar.

I mentre aquests i d’altres homes deixaven la vida al front, mentre els Sebastianes, els Manolos, els Ramones i tants i tants feien la guerra, en els pobles restaven aquells homes que es creien imprescindibles per organitzar la rereguarda, els que per l’edat no eren aptes per guerrejar, tot i que, a mesura que la contesa s’allargava, engolia més i més homes independentment de l’edat. En els pobles, hi restaren, també, les dones i la mainada.

(La famosa fotografia de la portada ha estat sempre atribuïda a Robert Capa. Darrerament es pensa que podria correspondre a Gerda Taro)