Tesi doctoral

La Tesi Doctoral

El febrer de 1991 vaig llegir la tesi doctoral, De Pedro Martínez a Sabadell: la immigració una realitat no exclusivament econòmica (1920-1975) http://ddd.uab.cat/record/174485.

Me la va dirigir el professor Josep Fontana i Lázaro, i obtingué la qualificació d’Apte Cum Laude. El tribunal fou integrat per les doctores i doctors següents: Maria Carme Garcia Nieto, Miquel Gómez Oliver, Cristina Borderías Mondéjar, Amparo Moreno Sardà i Borja de Riquer Permanyer que va actuar de president del tribunal.

He comprovat que és ben cert que les obres, una vegada presentades, poden adquirir vida pròpia. Aquest n’és un cas. He tingut coneixement que la tesi, tal com va ser publicada en el seu moment, segueix sent útil i de referència en el món acadèmic, tant per a l’alumnat i  el professorat universitari, com per a les persones que investiguen aquesta temàtica. Això em satisfà molt perquè vol dir que el meu treball ha estat al servei d’aquelles persones estudioses interessades pel tema de les migracions, mentre jo seguia un altre camí professional i laboral.

Des del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB), se’m va oferir, aprofitant les noves tecnologies, l’oportunitat de publicar digitalment tot el treball en el Dipòsit Digital de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona. D’aquesta manera es facilitaria la feina a les persones interessades en la tesi , que no haurien de consultar l’exemplar en paper dipositat a la Universitat.

Agraeixo molt especialment a la directora del CEFID, professora Carme Molinero, i al professor Pere Ysàs l’ajuda i els consells que em van donar. El document original existia en un format informàtic  obsolet que ha requerit reconversions i treballs de muntatge; en aquesta qüestió estic en deute amb en Ricard Martínez i Muntada i en Nil Bosch Navarro per la seva contribució.

La tesi s’inscriu dins dels estudis sobre el pas de la gent del camp a la ciutat amb la industrialització i la urbanització d’algunes regions peninsulars a mitjans del segle passat. I , en aquest cas, desvetlla que les causes de la immigració no van ser sempre,  ni exclusivament, econòmiques.

Per a Catalunya va ser el fenomen històric més important de la segona meitat del segle XX, perquè amb la incorporació de moltes persones d’altres pobles d’Espanya, principalment d’Andalusia, canvià completament la seva demografia i l’estructura social. Tanmateix, aquest fet estava poc estudiant des de la vessant de la percepció que la gent té d’aquesta experiència i de les seves vivències que en definitiva és el que pot explicar els comportaments col·lectius, i per tant l’esdevenir de la història.

La recerca naixé per l’interès en trobar respostes a una sèrie d’interrogants sorgits davant la situació dels barris perifèrics d’algunes ciutats catalanes habitats quasi exclusivament per persones immigrants. Em preguntava quin paper juga en la identitat de la gent nascuda fora de Catalunya el sentit de pertinença a la societat catalana. I retrocedint en el temps, com fou viscuda i percebuda l’experiència migratòria per aquestes persones.

La Tesi s’inicia a principis del segle vint a Andalusia, quan la majoria dels testimonis, font primordial de la recerca, eren infants o adolescents; i acaba en l’anomenada transició democràtica a Catalunya. Està estructurada de manera cronològica tot i que, vaig tractar separadament algun tema com ara la feina, la vida quotidiana y els esforços que les famílies fan per disposar d’una casa. I,  també vaig exposar la diferent experiència de dones i homes perquè clarament han estat vides desiguals, o perquè, compartint la mateixa història,  han resultat vivències distintes.

En aquell fet migratori van confluir dos conflictes seculars: l’explotació soferta per la classe obrera del camp andalús, i la subordinació de Catalunya i de la seva cultura a un estat centralista accentuat pel caràcter dictatorial del règim franquista.  Es situava, així, al bell mig d’un tema espinós (que no ha deixat de ser actualitat): els nacionalismes. L’andalús, poc assumit per les persones que emigraren aquells temps i que, en certa manera, despertà en algunes d’elles justament a Catalunya, anys després d’haver-hi arribat. L’espanyolisme que el franquisme vol imposar a tots els pobles peninsulars, que sovint els andalusos accepten i, fins i tot, poden ser vehicles d’espanyolització. I el catalanisme, un corrent del qual veia la immigració com un perill addicional a la desnacionalització  de Catalunya i a  la  pèrdua de la seva identitat.

Tot plegat, un còctel que podia haver resultat explosiu, que en pocs moments precisos va estar a punt d’esclatar en intolerància i confrontació social. No obstant, la societat catalana, en el seu conjunt, va demostrar ser una societat madura i tolerant i mantingué, al marge de petits conflictes puntuals, o conductes particulars, unes relacions pacífiques i serenes en les que, en general, els orígens geogràfics dels seus habitants no van ser tinguts en compte. Es feia així certa l’expressió que és català aquell que viu i treballa a Catalunya.

¿Pot ser d’interès avui rellegir aquesta recerca? Catalunya ha tornat a viure, com altres països europeus, un nou procés migratori: aquesta vegada les persones que han arribat als nostres països provenen majoritàriament de fora la comunitat europea. La immigració a Catalunya dels anys 50 arribava a una societat en ple franquisme, i es centrava primordialment en trobar una sortida econòmica. Difícilment es pensava en una integració cultural donat que el moment històric impedia reconèixer la cultura i la identitat catalana.

En democràcia els reptes d’integració social són els de sempre, però la diversitat de la societat aporta noves complexitats a l’adaptació cultural. L’interès de la qüestió recau en que Catalunya és una minoria nacional dins de l’estat espanyol, que ha d’afrontar la creixent presència de persones immigrants d’altres països, és a dir de noves minories dins del mateix territori català, amb cultures més diferenciades. A més, en el món occidental d’avui, al debat sobre els drets de les minories nacionals i els drets dels grups que provenen de la immigració, s’hi sumen els drets d’altres col·lectius (dones, persones homosexuals i altres) defensors tots ells de la seva pròpia identitat.

En aquesta primera part del segle XXI Europa, i el món en el seu conjunt, viu nous processos migratoris d’unes grans dimensions, d’una procedència diversa i d’una complexitat enorme. Tot això comporta gran reptes pels països receptors que no accepten, o posen traves,  als milers de persones refugiades que aquests èxodes provoquen. A la vegada que sectors de la població d’aquests països i, en concret, d’algunes,  ciutats defensen el deure d’acollir i refugiar.

En tot cas, la  Tesi està accessible des d’enguany a l’enllaç: http://ddd.uab.cat/record/174485. A aquelles persones que decideixin llegir-la o consultar-la directament els vull demanar que tinguin en compte que fa molts anys que va ser escrita.

Una vegada jubilada, atès que el tema de la investigació és de plena actualitat, vaig pensar en crear un blog per difondre aquesta investigació: Història i memòries d’immigració. Hi aniré publicant periòdicament entrades dels capítols de la tesi d’una manera més planera i sense notes ni bibliografia. M’agradaria que el Blog fos una eina de difusió i d’intercanvi de coneixements sobre el tema migratori. Per això, a més de l’accés a la Tesi doctoral, conté un espai per a publicar-hi articles i documents d’interès. Igualment incorporaré els que em vulguin fer arribar les persones que segueixin el Blog i vulguin compartir els seus escrits o investigacions. Hi ha també un espai per a difondre notícies sobre aquesta temàtica.

Barcelona, novembre 2017