19. Nacionalitat, identitat i integració de la gent de Pedro Martínez en el barri de Torre-romeu

Nacionalitat, identitat i integració de la gent de Pedro Martínez en el barri de Torre-romeu

No tingueu por, que de tot això no en sortirà pas una Catalunya híbrida, la terra mana, i els homes ens hi humiliem.

(Francesc Candel, 1959)

J.Botey des d’una visió antropològica i sobre el terreny identifica tres possibles camins d’integració de la població immigrada: 1) l’adaptació passiva a la nova societat, 2) la participació i 3) la integració cultural autèntica.
Ens diu igualment que el descobriment de la consciència de classe i la integració activa a una col·lectivitat en lluita serà un procés lent on intervindran diferents factors: la col·lectivitat obrera en el marc d’una gran empresa, la vivència directa del procés d’una lluita, el sentiment de frustració personal dins el treball deshumanitzat de la cadena, el descobriment de la coherència entre l’explotació a l’empresa i al barri o a la casa, i la consciència de col·lectivitat.

Amb la consciència dels drets que pertanyen a la persona treballadora com a membre d’una classe i el descobriment de la lluita organitzada, comença la integració activa a la nova societat receptora a través del treball.
En el barri, que es percep com el ‘nou poble’, la gent vinguda de regions diferents comença a formar una comunitat humana capaç de auto organitzar-se per defensar els propis drets i organitzar la vida social. Però, a la vegada, els barris aïllats dificulten la integració perquè solen tancar-se en ells mateixos. En efecte, el caràcter d’aquesta col·lectivitat pot evolucionar exclusivament buscant les pròpies arrels afectives en la solidaritat de classe, amenaçada, ella també, pel nou tipus de societat consumista. Tanmateix, la manca de serveis i d’infraestructura d’aquests barris possibilità la lluita i les reivindicacions a través del seu propi associacionisme i això va ser d’una importància transcendental per al futur de la integració a Catalunya. Per a moltes persones va ser el primer graó de participació en la xarxa organitzativa de la vida cultural i l’oportunitat d’esdevenir protagonista de la construcció d’una nova societat. En el sí del moviment obrer l’home i la dona immigrant van recobrar la seva identitat com a individus i com a membres de la classe treballadora i, paral·lelament, també en el moviment de barris, amb unes dimensions més globalitzadores, on hi participaren més dones i també les criatures i els avis.

D’acord amb l’esquema de J.Botey podem establir que la majoria de la gent de Pedro Martínez es va integrar a Catalunya a partir del primer nivell: és a dir l’adaptació passiva. Algunes persones arriben a participar activament en la societat, i poques assoleixen una integració cultural plena 1.

En aquest procés confluirien diversos factors. Per una banda,  la procedència del camp i  la incorporació al món urbà, en un sistema de producció plenament capitalista. I, alhora,  la integració des d’una cultura andalusa descuidada i escarnida per l’espanyolisme imperant, a una cultura catalana, en moltes de les seves expressions prohibida, que havia de desenvolupar-se en la clandestinitat i per això mateix de difícil accés.

La gent vingué cercant feina i un indret menys hostil per poder viure. Algunes persones a penes sabien escriure i llegir. Els primers anys a Catalunya els passaren treballant intensament, no gaudiren de temps per interessar-se per una cultura i una història diferent a la d’elles i ells.
Era difícil, en aquesta situació, que es plantegessin la seva integració a una nova realitat cultural. Amb els anys,  les famílies superen les situacions d’extrema precarietat i la perifèria de Sabadell es va condicionant amb serveis que poden satisfer en general a les persones que els habiten. Però, aquella millora dels barris, va dur una efectiva integració a la ciutat i per tant a Catalunya,  o bé, paradoxalment, la pròpia autonomia dels barris va obrir una major separació -si més no desconnexió- entre el centre i la perifèria?

Quina vinculació assoliren els habitants de Torre-romeu i la ciutat preexistent? El centre de la ciutat no va experimentar mutacions en aquest procés?

Per integrar-se a la societat d’acollida i contribuir conjuntament en el procés continuat de conformació de la societat i de la seva cultura era necessari la relació i connexió entre uns i altres.

Al final de l’etapa 1970-1976 els interessos semblaven coincidir: barris típicament catalans crearen la seva associació de veïns (Gràcia, Sant Oleguer) i el centre de la ciutat també arribà a tenir-ne seguint els models populars. Paral·lelament i aparentment, les persones immigrats s’identificaren amb Catalunya. Però identificació no vol dir integració a la seva societat ni a la seva cultura.

A principis de la transició democràtica, el veïnatge de Torre-romeu,  en general,  té poques relacions amb el centre de la ciutat atès que en el barri satisfan les seves necessitats. Es pot dir que surten del barri sobretot per anar a treballar. I si tenen relacions fora del seu espai és quasi sempre a través de la família, sobretots amb el fills i  les filles que en casar-se s’estableixen fora del barri.
Tampoc tenien gaire relació amb els pobles d’origen i, si la tenien, era a partir de les relacions familiars amb els que es van quedar al poble. De vegades, la conservació d’una casa en propietat permet anar-hi de vacances.

Tanmateix és difícil interpretar aquest doble aïllament, sovint bastant accentuat, amb la resta de la ciutat i amb la terra natal, com la causa de la seva integració o marginació de la cultura i la vida catalana.

S’aprecia entre els homes i les dones del barri, sobretot durant els primers anys de viure-hi, sentiments més connectats a una pertinença de classe i de grup, que no pas de nacionalitat. Perquè les persones perceben molt més l’explotació que sofreixen com a treballadores o com a veïnes d’un barri perifèric, que no pas l’alienació nacional.

Les entrevistes realitzades a la gent que va anar poblant el barri de Torre-romeu permeten afirmar que la realitat es configura amb múltiples matisos que introdueixen les diverses visions personals.

En Manolo 2, està casat en segones núpcies i la seva muller és vídua d’un militar republicà mort a la guerra civil. La dona, per tot el que ha passat al llarg de la seva vida, està dolguda i encara té por. És de les úniques persones que mostrà una certa recança davant les entrevistes. El seu home, mostra paciència i comprensió, i demana disculpes pel disgust que manifesta la dona per les explicacions massa compromeses, que segons ella, fa el seu marit.
La parella va venir a Catalunya arrossegada pels seus fills i l’home confessa obertament que “yo de gusto de estar aquí no tengo ninguno. A mí el terreno aquel me gusta más que éste”.

Camps de Pedro Martínez

 

No se sent d’aquesta terra, malgrat que milita en el PSUC i que els fills estan casats i viuen a diferents indrets de Catalunya. Afirma amb rotunditat que els barris habitats per la immigració no són catalans perquè han estat construïts per gent nascuda fora de Catalunya.
Després de treballar en una empresa catalana durant molts anys, l’empresa va fer fallida i va deixar els treballadors a l’estacada. No seria estrany que aquest fet tingui un pes considerable en el rebuig que en Manolo i la seva dona expressen de la vida a Catalunya. Però també el seu testimoni revela el sofriment que comporta la incorporació no solament a una nova societat definida per una llengua diferent i una altra cultura, sinó per la incorporació a una societat urbana moderna i a un món de treball industrial dins un sistema capitalista.

“Y aquí pues te digo una cosa, aquí ha sido una vida asquerosa como allí. Porqué a lo primero me puse a ganar unas 800 pesetas semanales que era un abuso completamente. Y luego han hecho todo lo que les ha dao la gana y a última hora, después de llevar 18 años allí en la empresa, la han cerrao. Llevamos dos años de juicio con ellos y nos dieron 500.000 pesetas y así estamos. Tenemos veinte partes que nos dieron y un piso y resulta que eso lo tienen encerrao y allí no podemos ir, ni venderlo, ni podemos hacer na. ¡Un abuso completamente, pero de los grandes, grandes!
Y esa ha sido la vida que hemos llevao en Catalunya. Yo no pienso nada absolutamente de los catalanes, porque yo he trabajado para un catalán, pero los compañeros míos de trabajo han sido siempre andaluces. Y luego también en el trabajo, por lo que sea el empresario ha estao muy contento con todos, no sólo conmigo sino con todos. Solamente he de decir que al remate nos hizo la canallá más grande del mundo. Porque el tío no tenía allí fincas grandes, solamente vivía de la obra y luego dijo… ¡En fin! Que no tenía dinero. ¿Y si no tiene dinero, a ver dónde se le echa mano? Matarlo no era el caso de matarlo. Que ha fartao muy poco pa matarlo, porque si me dejan ya no sé lo que hubiera pasado.
¡Pero en fin! Y la cuestión de la población de catalanes ¡yo no he ligao con ellos tampoco! No sé ni la farta que tienen ellos ¡siquiera! Nosotros somos catalanes porque estamos aquí en Catalunya y to nuestro papeleo está aquí en Catalunya, pero no somos nacidos aquí en Catalunya. Pero que somos catalanes a la fuerza, no somos catalanes gustosos. Hablo por mí ¡claro! Porque a lo mejor la gente joven es gustosa, pero la gente mayor, pues estamos aquí en Catalunya como el que nos tiene cogío de los pelos. Ninguno nos gusta eso, primero porque no hemos nacio aquí, segundo porque no nos hemos criao tampoco, tercero porque nuestro terreno es diferente, como de la noche al día a eso en tó, completamente. Aquello es más sano, aquello es más agrícola que eso, que es lo que nosotros entendemos. Porque yo de fábrica no te puedo hablar de ná. Porque yo tengo un coche allí ya mismo se escacharra por la carretera y no le abro ni el capó siquiera. En cambio, en las cosas de allí a mí se me estropea un arao y lo gobierno de momento y ¡cosas que te has criao. Porque por ejemplo un catalán, los catalanes si siempre a lo mejor tienen más inteligencia o han tenido más sabiduría que nosotros por lo que sea. Porque Andalucía es lo peor de toa España entera, porque ya ves allí en Andalucía, como el ganao, na más en el campo. Pero nos gusta a los mayores vivir allí más que aquí. Y ya no nos vamos allí porque tenemos la gente aquí ¡sino estaríamos viviendo en el pueblo!
Mis hijos se han casao uno con una, uno con otra. Ya pues estamos barrachaos de tal manera ¿eh? de toda España, que ya no sabemos. Eso me lo decía mi Juan cuando se echó novia ¡su mujer! Digo: – ¿de dónde es tu novia? Y dice: – ¡Yo qué sé padre! Dice: -mi suegra, ella es andaluza y mi suegro es de la parte de Badajoz y ella nació aquí. Dice: – ¿de dónde es mi mujer? Pues ¡yo no sé de dónde es!
Es que ya hay un barracheo que ya nadie lo entiende. Y eso te lo dirán toas las personas mayores, lo dirá too el mundo, que ninguna gente mayor estamos gustosos aquí. Los jóvenes no, como se vinieron de chiquillos, es como los míos. Los míos dicen: – ¡padre!, al menos los tres chicos. Mi Manolita que tiene 21 años, tenía un año cuando se fue. Ella ya no conoce aquello.

En Manolo desvetlla els diferents sentiments entre la seva generació (la generació més gran però que no va decidir marxar del poble, sinó que ho feren arrossegats pels fills) i la dels seus fills. En aquesta família, va ser la segona generació la que va prendre la iniciativa. La tercera, que correspon als germans més petits o als fills dels majors, ja ha nascut a Catalunya. De les paraules d’en Manolo es desprèn que la generació nascuda a Catalunya se sent d’aquest país, que els germans grans sense una gran identificació estan satisfets (probablement per la situació econòmica) i els pares que prengueren la iniciativa arrossegats pels fills grans se senten desplaçats.
Les seves paraules expressen l’oblit mutu en què es desenvolupa la vida quotidiana de les persones autòctones i les immigrades. La barrera és cultural, però està també mediatitzada per factors socials, econòmics i urbanístics. Perquè els barris com Torre-romeu, són ‘barris refugis’ (Pere Negre) que dificulten la integració no solament cultural, sinó urbana, és a dir, l’adquisició d’una cultura o estil de vida ciutadana.

En Manolo afirma dues coses: una, que podem donar com a certa en la seva generalitat, però matisant-la, l’altra molt més discutible. Té raó quan afirma que moltes persones si poguessin tornarien al poble. Aquest ‘poder’ es refereix a gaudir almenys de la mateixa qualitat de vida i de treball que les que tenen avui a Catalunya. En canvi no tota la gent gran comparteix els sentiments de desgrat cap a Catalunya. Perquè no depèn de l’edat sinó de l’actitud davant el fet migratori sobretot de ser-ne el que va prendre la decisió, que coincideix amb el que s’anomena la primera generació immigrant ,  i de si s’han cobert les expectatives que es tenien.
Per exemple la Manuela 3, que és més gran que en Manolo, no troba cap raó per tornar al seu poble:

“Yo a Pedro Martínez no voy ¿Pa que voy a ir? Ni tengo casa, ni tengo ná. ¿A qué voy a ir? Y mis hijos están aquí. Tengo allí una sobrina. No tengo casa que yo vivía de alquiler en el pueblo. Pa venirme pa ca mi marido nos envió el dinero. ¡Y ellos pa ir a los Pirineos se pagaron el viaje como pudieron! ¡Claro!”.

L’Encarnación 4 ho expressa amb més claredat, “si tuviera una semanada como la que tengo aquí, pos sí que me iría al pueblo. A mí me gustaría porque aquello me gusta. Yo he nacido allí y me criao allí y me gusta. ¿Por qué voy a decir que no? Pero pa no tener una semanada como aquí, pos no. Y si nos quedáramos aquí sin trabajo y allí hubiera, pues claro habría que irse. A mí sí me gustaría ¡vaya! con que tuviera un jornal fijo.
La diferencia que veo entre el pueblo y aquí, pos que trabajamos y estamos mejor que allí. Allí trabajando pos se estaba peor que aquí trabajando. Que había a lo mejor, que trabajabas cuatro días y estabas cinco paraos y aquí pues es continuo. Trabajas cada día y te puedes arreglar mejor. A mí no me costó acostumbrarme a Sabadell porque entré a trabajar al poco tiempo”.

En Joaquín ens explica 5, “allá no tengo vivienda, tengo la familia, un sobrino de mi mujer, que vamos allí de pará. Igual nos tiramos quince o veinte días, o un mes en Navidad y hacemos allí una mijilla de chorizo y ya está.
Yo del pueblo sé que ha tenido muchas alternativas y ahora los que hay lo administran muy bien, han arreglado el pueblo muy bien. Antes no había agua. Ahora han hecho allí un pozo muy bueno de agua y hay agua para todo el pueblo. Pa bañarse to el mundo y para tener agua corriente. En fin, que ahora están muy bien allí. Que se puede vivir. Las casas las han modificado, han arreglado los tejaos, las han reformado, en fin, que allá han transformado el pueblo muy entero.
Algunos dicen que se vive bien. ¿Pero hoy viven bien en el pueblo a ver? Porque se van a Palma en los hoteles, y luego otra vez vuelven a sus casas. ¡Así viven bien! ¡Pero allí no hay jornal! Porque mira, van una vez a Palma, al tomate a Almería, a Alemania, que se van también mucha gente y sino aquí a Catalunya. ¡Eso es la vida que hay en los pueblos de Andalucía, otra no hay!”.

Programa de les Festes de Pedro Martínez de l’any 1986, l’any següent de l’entrevista d’en Joaquín Pardo

 

Algunes persones, com la Carmén 6, manifesten nítidament la seva satisfacció de viure a Sabadell, a pesar de reconèixer les dificultats d’arreu.

“Aquí sí, aquí estamos bien. Cuando nos vinimos de los Pirineos nos hicimos esta casita. Compramos el terreno y nos hicimos una casita. Mi marido ya ha muerto aquí. Mis niños se casaron, yo tengo una paguilla de mi marido y ya está, porque yo no tengo paga ninguna. Así que, así vivimos y estamos bien”.

La Rosa i la seva filla 7no solament viuen a Catalunya de gust sinó que manifesten que no tenen cap desig de retornar al poble:

“Nosotros no tenemos casa en el pueblo. Pero hemos ido muchas veces. Cuando vivía mi madre iba ¡cuando podía! y después de morirse mi madre. Lo primero cuando murió mi padre, no pude ir, no podíamos, era lo primero de estar aquí. Y a lo primero de estar aquí no estaban las cosas fáciles”.

La filla de la Rosa explica que malgrat el que havia dit el seu germà de que no retornarien mai a Pedro Martínez, si que hi han anat.

“Sí que hemos vuelto alguna vez. Teníamos allí a toa la familia. Pero para vivir no. Y que no me toque la lotería que a Pedro Martínez no voy. Si millonaria estuviera, no iba yo allí… ¡llevamos muchos años aquí, muchos más que allí!”.

La Rosa interromp a la filla per dir que “muchos de los que hay aquí están haciendo casa en el pueblo”, i la filla respon “pues yo si me he de hacer una casa me la hago en otro lao. Yo no, ¡vaya! Para irme a acordarme allí de ¡la hambre que he pasao ¡y del trabajo que me daban! ¡Anda ya! todo lo que cobraba pa juntar pa comprarme unas sandalias de aquellas de goma que ibas andando y… ¡Anda que le den pol saco allí!”.

Y la mare continua: “Aquí hemos trabajado, pero ahora tenemos nuestra casa, ya ves después de treinta años ya no he vuelto más a mi tierra, ni la he visto más.”

L’Ascensión 8 també va marxar de Pedro Martínez per no quedar-se sola quan els fills van abandonar el poble i no l’hi quedava cap més familiar al poble.

“Dejé allí mi casa, por si acaso tenía que volver. Luego sólo he ido dos o tres veces al pueblo y yo ya no tengo nadie allí sólo a mi hija (morta). ¡Ay qué pena! ¡Yo pena tenía allí y pena tengo aquí! Cuando estaba allí, si tardaban mucho a escribir mis hijos y aquí porque no tengo a mi hija. ¡Yo no he tenido na más que esta hija y este hijo y el otro que le llaman el trompeta!
¡Y ojalá el tío ese, Pujol! ¡Mal dolor le dé! Dicen que decía, que yo no lo sé, que dijo que ya se podían marchar los andaluces que él se apaña con todos los catalanes. Esto dicen que lo dice, ¡yo como no le entiendo bien!
¿Me gusta Catalunya? ¡Me gusta el pueblo, pero como allí no tengo a nadie! ¡Qué voy a hacer! Como aquí estoy comiendo y con la media paga de mi marido que murió pos estoy comiendo. Yo no conozco mucha gente catalana na más dos sobrinas de mi hermano”.

L’Antonia 9, la més polititzada dels nostres testimonis, al parlar dels seus viatges a Pedro Martínez no menciona familiars, que no en té, sinó els paisans militants polítics.

“Con el pueblo siempre me he carteado, aunque allí hay más socialistas. Nunca he roto la relación con el pueblo, nunca, pero lo mismo con los socialistas que con los comunistas, yo cuando voy al pueblo los socialistas me veneran tanto como los comunistas. Ara yo soy comunista.
He ido al pueblo unas cuantas de veces. Siempre voy a ver al Partido. Una vez les llevé un Lenin, como ese que tengo allí que los compré en un viaje a la URSS. Pero los socialistas me realzan igual que los comunistas”.

A diferència del conjunt de població del barri, que guardaven una irregular relació amb els pobles d’origen, totes les famílies de Pedro Martínez , que he entrevistat, mantenen algun lligam amb el poble. Fins i tot quan no es té una casa de propietat però si algun parent, que encara que llunyà, pot oferir allotjament. Probablement podem imputar aquest fet al caràcter d’emigració en cadena, que va crear un flux de comunicació entre Pedro Martínez i Sabadell, però també entre Sabadell i Pedro Martínez, que sense trencar-se ha anat perdurant amb el temps.

L’emigració en cadena i els lligams no interromputs entre les dues comunitats ajuda a prendre consciència de les dues realitats. Comprendre els motius econòmics i socials que arrossegaren a tantes famílies cap a l’aventura de l’emigració. Prendre consciència d’aquest fet, no com una realitat personal o familiar sinó com un fenomen social fruit d’una concreta situació econòmica-política i d’una estructura social peculiar que deixava poques opcions d’elecció.
Per això, aquestes famílies que no han trencat la relació amb el seu poble, mantenen alhora, en general, una postura dura i crítica contra la situació i les persones que van possibilitar l’èxode i els sofriments passats que fan difícil desitjar el retorn.

“En el verano le pidió dinero a mi marido (el rector de Pedro Martínez) – ¿Yo dinero? Dijo, -yo voy a dar dinero ¡ni pensarlo, quien quiera dinero que lo ¡trabaje! ¡Dinero! ¡Dinero del que me llevé yo de aquí! ¡Dinero de aquí, que estuve yo muriéndome de hambre!
Que nos dejamos…Yo me dejé una albarca ¡qué ropa tendría!, Que dije: -mama si por casualidad tropezábamos bien, me quema esta albarca.
¡Qué ropa me dejaría! ¡Cuatro guiñapos! -Me quema la albarca si tropezamos bien, si siquiera ganamos pa comer y pa vestir, pues me quema usted esta albarca.
¡Sí, si quemó la albarca!”.

Fulletó que la parroquia de Pedro Martínez va fer arribar a moltes famílies emigrades i relació de donatius rebuts.

 

Al contrari la Josefa 10, que era una nena quan va marxar de Pedro Martínez, no era conscient de les dificultats dels pares per tirar endavant la família. Ella no recorda els sofriments, ni les calamitats de la pobresa, ni les penes de la classe obrera,  fins ser ja a Sabadell, la ciutat industrial que obligava a homes i dones a realitzar jornades molt llargues per guanyar un sou que, a més de menjar, els permetés estalviar per un habitatge.

Es confirma, com demostren alguns estudis psicològics, la possible diferent integració del migrant segons l’edat. Així tot i que sembla que nens i nenes tenen alguns avantatges per viure la migració com una situació menys traumàtica que els adults, també, addueixen el sofriment de carències essencials, per exemple, el no haver participat en la decisió d’emigrar. En el cas d’aquesta noia, és el fet més decisiu i significatiu: la idea d’abandonar la terra no va ser d’ella sinó dels pares. Tot això configura un panorama interior que propicia un rebuig vers la realitat. El seus sentiments són semblants als d’en Manolo o els de l’Ascensión, tot i que pertanyen a edats diferents, però tenen en comú no haver pres part en la decisió, més o menys, lliure de marxar.

Així ho sent i ho explica la Josefa: “Mi madre estuvo enferma aquellos años. Lo pasamos peor que estando en el pueblo. Entonces ya empezó a, no sé, a crearse en mí una especie de rechazo por todo esto ¿no? Al principio de vivir aquí fueron peores. ¡Porqué yo allí vivía bien! Cómo no había trabajo nos vinimos para . Pero yo aquí… ¡Porqué hay trabajo, pero no porque quiera! Que no es lo mismo ¿no? Si allí hubiera trabajo, nadie de los que vivimos aquí estaríamos aquí. Esto por descontá, ni yo ni nadie, por todo lo que digan que les gusta. Porque una persona por mucho, por mucho y por muy bien que estén aquí pocas, creo yo, que pudiendo vivir allí bien estarían aquí. Por el dinero yo creo que todas están aquí. A mí la verdad el dinero es ya lo de menos.”

En altres capítols hem vist com les parelles quan anaven a treballar havien de deixar les criatures soles, amb les veïnes, o amb els fills més grans, sovint, de no gaire més edat que aquells que vigilaven. Ara tenim el testimoni d’una d’aquestes nenes que tan aviat hagueren de fer de mares dels seus germans, sacrificant els anys juvenils. El resultat: una tristesa profunda que frega el ressenti¬ment.

“Cuando llegué aquí, -continua la Josefa- pues me decepcioné porque yo hasta los 10 años no pude ir al colegio. Con mis hermanos pequeños, me tenía que quedar con ellos. Cuando empecé el colegio me los tenía que llevar conmigo porque no había, como ahora, colegio donde dejarlos con tres años, o guardería, que entran muy pequeños. Y la maestra que no quería que me los llevara conmigo porque me entretenían en clase. Bueno pues, luego ya mi madre y mi padre no estaban nunca en casa. Siempre trabajando, se iban a las cuatro y media de la mañana y venían, mi madre venía a las seis o a las siete de la tarde, nos peinaba y se iba otra vez hasta las diez. Nos peinaba por de noche pa que nos fuéramos peinados por la mañana. ¡Qué no íbamos peinaos que íbamos despeinaos! ¡Pero bueno era un decir!
Los primeros años que pasamos aquí, lo pasamos muy mal, muy mal, porque trabajaban mis padres mucho y no se ganaba nada. Y todo lo que ganaban era pa juntar la entrada para un piso”.

De jove la Josefa, com quasi totes les noies, entrà a treballar en una fàbrica. La gent de la feina, el veïnatge, però sobretot la família, constitueixen les úniques relacions de la jove. Malgrat aquestes relacions i la companyia del seu home del qual té una criatura, no aconsegueix una satisfactòria integració. Tanmateix, tampoc el poble d’origen és ja una solució. Sobretot perquè el seu home, també granadí, malgrat l’afirmació de la noia, que cap immigrat viuria a Catalunya si pogués marxar al poble, no vol ni sentir parlar de deixar Catalunya per retornar a Granada.

“Desde que estoy aquí he ido dos veces al pueblo. Una vez que fui sola con mi abuela, la madre de mi madre que ya murió, y luego hace unos cinco años con mis padres. Pero que aquello es más sano que ésto. Porque mira, a mi padre que le duele el estómago, le salen los nervios… estuvo enfermo allí solamente cinco días. Y a mí ¡es que no, es que es tu tierra! No es que sea, ¿cómo decirte? Fanatismo. No, no es fanatismo (repeteix plorant d’anyorament). Si tú has nacido allí eres de allí y aquello es tu tierra y ¡yo qué sé! Yo cuando veo a veces gentes, aquí mismo, catalanas, que no, por narices tienes que ser esto, porque estamos en Catalunya. ¡No una persona puede querer a su pueblo!, ¡Pero sin meterse con la vida de nadie! ¿No? A mí lo mío y a ti lo tuyo. Los catalanes a los catalanes y los andaluces con los andaluces.
Pero allí la gente somos idiotas, no sé, pero va un extranjero y ¡oh mira un extranjero! Todo el mundo le quiere. Aquí no. ¡Es verdad!
También aquello está que no sé, la gente que vive allí no quiere venirse pa cá, porque los que han quedao allí tienen trabajo. No es que lo tengan allí, pero se van a Palma la temporada de los hoteles ¿no? Luego vuelven al pueblo, tienen su carné de paro, que no les farta, que cuando no tienen trabajo tienen carné de paro, no les falta el dinero ¿no? Pero allí no se puede vivir ahora. No sé yo creo que no se puede vivir allí, una persona que se vaya de aquí allí no va a encontrar nada.
Allí no tengo ninguna casa, bueno, allí hay una de mi abuela, muy pequeñita. Habría que arreglarla, pero nadie se hace cargo de ella, ¿no? Tendríamos de arreglarla entre todos, pero nadie dice de hacerlo. ¿Y si la arregláramos entre todos?, después, ¿porque todos estamos casados y todos tienen hijos y luego tampoco cabríamos? ¿No? Y casa nuestra no tenemos.
Mi marido no es del pueblo, es de otro pueblo de Granada. Nos conocimos aquí, pero él no quiere irse. Él no.

En la fábrica hay gente de todos sitios ¿no? Y hablas de todo porque también allí en la fábrica hablamos mucho. Cada uno de su tierra y todos dicen, lo mismo: el que es de Extremadura, que quiere Extremadura, el que es de Andalucía de Andalucía y vamos las personas saben que ellos no podrán volver. Porque esto de allí ya no tiene arreglo. Desde el principio lo sé y esto que Andalucía tiene un fondo… pero no sé dónde va…”

Les paraules del matrimoni Sebastian-María Jesús poden servir de síntesi dels records testimoniatge de les persones immigrants que prengueren voluntàriament la decisió de venir a Catalunya. Aquí trobaren feina. Dura i no sempre ben pagada, per això, ara, en la vellesa i jubilats, els hi ha quedat solament una petita paga. Però, malgrat això i de ser-ne plenament conscients, se senten, alhora, relativament satisfets, perquè descansen d’una vida difícil, en un pis de reduïdes dimensions però on tenen unes comoditats que tardaren molts anys de la seva vida per gaudir-les. Tenen els pares enterrats aquí, fills i filles casats, i nets i netes nascuts en aquesta terra, i tot això els lliga sense remei a Catalunya. Aquestes són les paraules d’en Sebastián 11 :

“En fin y aquí, pues me tirao trece años trabajando y verdaderamente, pues ya estoy jubilado. Pero una jubilación que no es buena, porqué me ha quedao poco. ¡Y ya está! Yo estoy en Catalunya lo mismo que allí. Ahora aquí estoy mejor porque como no hago , ¡pues estoy mejor! Pero antes aquí también me las he visto y deseao. ¡Qué venir aquí, también, a agarrar un compresor y un pico y la pala! Pues no las roscas no me las he comío maduras ni aquí ni allí”.

Les afirmacions que fa la seva dona [ 12. Maria Jesús García nascuda a Pedro Martínez el 12-12-14, entrevista realitzada 23-6-84 a Ca n’Oriac (Sabadell) ] matisen les seves paraules i ensenyen la complexitat de la immigració: “Yo no he encontrao diferencia ninguna. Me gusta más esto que aquello. Yo padezco de bronquitis y me aconsejaron que no me viniera a Barcelona, que sí yo me venía a Barcelona me moría. Y a la presente, pues estoy muy bien. Me alegro de venirme. Están ya mis hijos casaos y aquí pensamos morirnos”.

El llarg d’aquest procés, vivint i treballant, es va bastint la nova cultura i identitat dels habitants de Torre-romeu, nascuts i nascudes, majoritàriament, a Andalusia,  i que, probablement sense ser-ne molt conscients, esdevindran els ‘altres catalans’.

En resum, la immigració arriba i s’instal·la en un indret que es va formant com a barri aïllat, habitat quasi exclusivament per altres persones immigrades, dedicades la major part de la jornada al treball, en fàbriques on la immensa majoria de la mà d’obra ha vingut de fora. Per tant, almenys durant els primers anys, que en molts casos com els d’alguns veïns de Torre-romeu, poden estendre’s en el temps, sense cap contacte amb persones de llengua i cultura catalana. Aquest fet fa innecessari el coneixement de les mateixes i, per contra, possibilita la persistència dels costums d’origen. S’hi suma a aquesta realitat l’existència d’una xarxa de relacions centrada en els familiars i paisans, que reprodueix el món anterior de Pedro Martínez.

Els primers anys d’adaptació, amb els dies plens de treball, no queda temps per enyorar-se, ni per reflexionar gaire sobre la nova situació. Amb el temps, generalment s’estabilitza la situació econòmica i s’assoleix una millor qualitat de vida i de treball. Situació que, poques vegades, s’ha fruït anteriorment i que, conseqüentment, és percebuda com una innegable millora.

En general, l’analfabetisme en la pròpia llengua, sobretot de les persones més grans, fa que les manifestacions culturals catalanes, poc visibles, a més,  per les prohibicions,  passin desapercebudes  per  la gent que vivia en un barri aïllat i apartat del centre de la ciutat. Al contrari, la segona generació, que no ha experimentat la misèria de la vida als pobles d’origen, té més dificultats per concebre la millora sòcio-econòmica dels pares i sí, en canvi, la doble explotació: en el lloc de treball i en la deficient qualitat de vida que el barri proporciona, manifestada en la manca de serveis, a costa de la salut, la inseguretat etc. Per altra banda aquesta generació, que sí que ha estat escolaritzada, segurament amb deficiències i en llengua castellana, pateix la crisi de consciència que proporciona el no arrelament ni allà ni ací. En canvi coneixen molt més que els seus pares, la realitat global catalana, ja que sovint a l’independitzar-se marxen del barri, han anat a l’escola amb nois i noies nascuts a Catalunya, comparteixen llocs d’esbarjo i en definitiva la ciutat. Alguns viuran amb plena integració, però, altres, també sentiran rebuig. O fins i tot, crisis d’identitat.

Les persones de la primera generació immigratòria que foren elles les que prengueren la decisió d’emigrar, quasi sempre seguiran sentint que són d’allà on van néixer, acceptant tanmateix, la realitat catalana,  percebent generalment aquesta situació sense problemes i sense angoixa. Perquè aquesta qüestió té menys importància que la tranquil·litat d’una vida resolta econòmicament.

Els homes i les dones que vingueren sense decidir-ho (generalment acompanyant els seus fills o els seus pares), al contrari, són els que tenen més facilitat en sentir-se desplaçats i malament (encara que pertanyin a la primera generació immigratòria).
En el cas de tractar-se de persones grans, aquestes, ho viuen amb resignació perquè saben que no tenen altre remei que acceptar la situació i pensen amb nostalgia en el seu poble.
El jovent (els que han vingut acompanyant els pares sent ja adolescents però que tampoc han participat de la decisió), hauran de decidir ara a Catalunya què són i, segurament, viuran l’esforç de la decisió amb ansietat. Alguns decideixen integrar-se plenament i d’altres ni ho volen ni ho intenten.

A tall de cloenda, les històries personals demostren que un dels factors més significatius per aconseguir la integració de les persones immigrades a Catalunya és haver tingut la possibilitat de guanyar una estabilitat econòmica, social i familiar. És a dir, haver tingut unes expectatives que en major o menor mesura s’hagin acomplert.

  1. Els capítols d’aquest Blog segueixen, resumint, la Tesis doctoral i no inclouen res de nou. Tanmateix, avui, en l’esquema de Botey, em mancaria incorporar-hi les aportacions que la immigració proporciona a la cultura de la nova societat i com aquesta es va transformant amb la participació, o no, de les persones nou vingudes
  2. Manolo Alfaro, nascut a Pedro Martínez l’any 1920, entrevista realitzada el 15-7-84 al Tibidabo de Torre-romeu (Sabadell)
  3. Manuela González, nascuda a Pedro Martínez el 13-4-12, entrevista realitzada en 13-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  4. Encarnación Roldán, nascuda a Pedro Martínez l’any 1941, entrevista realitzada el 23-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  5. Joaquín Pardo nascut a Pedro Martínez el 18-10-18, entrevista realitzada l’11-3-85 a Torre-romeu (Sabadell)
  6. Carmen Hernández nascuda a Pedro Martínez el març de 1910, entrevista realitzada el 17-7-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  7. Rosa Sanchez la de Vilchez nascuda a Pedro Martínez l’any 1901, entrevista realitzada l’11-3-85 a Torre-romeu (Sabadell)
  8. Ascensió Vaca Vaca nascuda a Pedro Martínez el 16-1-1904, entrevista realitzada el 21-6-84 a Torre-romeu (Sabadell
  9. Antonia Valle, la de Eustaquia, nascuda a Pedro Martínez l’any 1920, entrevistes realitzades els dies 14-3-85 i 29-5-86 a Torre-romeu (Sabadell)
  10. Josefa Marco Roldán nascuda a Pedro Martínez el 27-10-57, entrevista realitzada el 23-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
  11. Sebastián Martínez, nascut a Hueneja, entrevista realiada el 23-6-84 a Ca n’Oriac (Sabadell)
Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari