18. La feina de la gent els primers anys de la immigració

La feina de la gent els primers anys de la immigració

¹

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

 

Hem vist com algunes famílies, després d’un temps de viure en coves, arriben a comprar-se un terreny on s’hi fan, una barraca que més tard es convertirà en una casa més o menys gran. O, que aniran a viure en un pis que quasi sempre serà de compra.
Cal preguntar-se com ho aconseguiren si havien arribat a la ciutat fugint d’una situació econòmica tan precària. La resposta és fàcil, aquestes persones deixaren Pedro Martínez a la recerca de feina i en trobaren. En efecte, tots, ells i elles, trobaren feina molt aviat. I treballaren molt. I a base de esgotadores jornades, de pluriocupació, de treballar tots els membres de la família, i d’una sàvia política d’estalvi portada per les dones, arribaren a aconseguir uns habitatges dignes. I al cap dels anys, a partir de lluites i reivindicacions, i de treballar-hi directament, també edificaren un barri digne d’aquest nom.

Les economies no oficials

Segons el padró municipal de l’any 1955,  un 65% de la població del barri era assalariada. No s’hi contava la feina de les persones que treballaven per hores, les que assitien a parents o amistats, les que, gratuïtament, van ajudar a construir la parròquia, i les d’aquelles moltes (mestresses de casa i també assalariades), que tenien cura de la família.
Aquesta és la raó per parlar del concepte d’economies no oficials, d’una extraordinària importància en realitats com les que ens ocupen. Economies, que per les seves característiques d’informalitat i precisament perquè no són interpretables a partir de les categories clàssiques, constitueixen, de fet, una espècie de zona franca, on es permet una major llibertat d’anàlisi i on és convenient i quasi obligat l’ús de nous instruments interpretatius.

Ens interessa distingir entre una concepció de l’economia, en la que és fonamental l’anàlisi de l’eco¬nomia no monetària perquè aquesta intenta entendre de quina manera l’espècie humana, en les diverses èpoques i societats, ha procurat resoldre el problema de la subsistència; i una concepció formal de l’economia, en la qual les úniques relacions que es tenen en compte són les vinculades al mecanisme de l’oferta, la demanda i els preus (Karl Polanyi).

A Torre-romeu, en aquesta primera dècada de la segona meitat del segle, a més de l’economia oficial, hi trobem, 1. una economia monetària no oficial, 2. l’economia familiar i 3. l’economia comunitària.

1.La primera es caracteritza per estar al marge de les reglamentacions i de les estadístiques oficials, per oferir al mercat productes i serveis, però a través d’un treball autònom no determinat per l’economia oficial. Per exemple, les dones de Torre romeu que treballen fent feines a casa d’altres, o els homes que treballen pel seu compte fent de paletes, lampistes o qualsevol classe d’arranjament.

2.Dins de l’economia familiar, el treball domèstic és el punt de referència més important en el que s’inclou el treball per a la producció de béns d’autoconsum i el conjunt de serveis de diversos tipus oferts per i pels membres de l’estructura familiar. Però, també, la feina en horts familiars per l’alimentació de la família, la confecció de vestits, mobles o la construcció de la mateixa casa. ²

3.L’economia comunitària surt de l’àmbit familiar i es produeix a nivell d’intercanvis d’ajudes entre el veïnatge o en associacions voluntàries sense finalitat de lucre. A Torre-romeu hi trobem la construcció de les cases amb l’ajuda d’altres persones, no solament pels membres de la pròpia família. O la construcció de l’església.

 

 

 

AHS_B019901_D01_00219_068 Construcció de l’església del barri de Torre-romeu. Sabadell, 1952-1953. Foto: Àlvar García Trabanca/ AHS

 

Aquestes economies no es detecten a través d’estadístiques i aquesta opacitat de les fonts oficials fa que l’ús de les fonts orals esdevingui, no solament necessària, sinó imprescindible si l’ època en què se situa la investigació ho permet.

La primera constatació que es pot fer, pel que fa a la feina de la gent de Torre-romeu, ja l’hem fet: treballaren de valent. La segona és la diferent situació laboral entre homes i dones. Bastant més de la meitat de les dones treballen sense percebre un salari perquè són, segons el padró municipal, solament mestresses de casa ³. Dit d’una altra manera, un terç de la població adulta (dones) es feia càrrec de la comunitat. És a dir, tenia cura de les criatures i les persones grans, però també de proporcionar els serveis necessaris perquè poguessin viure i treballar els dos terços restants de les persones adultes treballadores.
I en aquesta afirmació s’hi amaga una altra realitat: la doble jornada que fan les dones que treballen fora de casa. És important ressaltar-ho, car sovint la feina de la dona dins la família no solament no es fa entrar dins dels mecanismes d’explotació, sinó que ni tant sols es considera treball.⁴

És del domini públic que les dones immigrades han estat el planter de minyones i dones de fer feina per a les famílies burgeses de Catalunya, en canvi, segons el Padró, solament el 9% de les dones eren treballadores domèstiques. No es fa difícil sostenir, reforçada pels testimonis orals, que les dones que el padró anomena mestresses de casa, sovint, treballaven, també, fent feines a altres cases i en oficines (encara que no fos sempre a jornada completa).

La Carmen ⁵ afirma: “Yo trabajé fuera de casa tres años. Después lo dejé. ¡Yo tenía 6 hijos! ¿Cómo iba a hacer faenas? Ya tenía yo en mi casa. Tenía 6. ¿Cómo iba a trabajar si hacía farta en mi casa? ¡Qué ya está bien! Tenía que dejar mis niños ¿y de comer? No podía”.

La Manuela ⁶, relata també el seu historial laboral: ” Aquí de trabajo, pos hacer faenas, estuve tres años haciendo faenas, luego me dijeron -¿por qué no te vas a buscar faena a la fábrica a las neveras Odag que les hace falta y admiten a las viudas? Pues fui y estaba allí mi hijo que es el Cayetano, que estaba allí y entonces fui yo y me admitieron y me hicieron un contrato de siete meses. Y allí he estao 14 años. He tenido pa que me paguen justificar 10 años fija, que no hice ni una baja siquiera y lo he justificado, los 10 años. Y aquí me tienes ahora que no trabajo en ninguna, pero trabajo bastante aquí, que tengo que estar al tanto de to. Aquí tengo a estos, mi hijo está traba¬jando, que le dicen Rafael y su mujer está trabajando, y yo tengo que estar con los niños también. A estos gobernarlos pal mediodía que vayan a trabajar. Por la mañana me tengo que ir a las siete de la mañana a ca mi hija, que vive allá en Torre romeu, a cuidar a otros tres que tiene pa que ella se vaya a trabajar. Cuando acabo de aquellos tengo que venir aquí a guisar pa toos. A la noche cuando vienen tengo que tener la cena hecha. Ahora tengo lavadora, pero antes no tenía lavadora y he tenido que lavar too a mano. Esto es lo que yo he hecho, trabajar mucho, hacer faenas, lo que aquí se ha hecho, la fábrica, lavar, hacer faenas muchas, que salía a las 4 de la mañana en un despacho de la calle Casanova. Estaba 4 horas y salía yo de una casa y entraba a otra y a otra hasta las ocho de la tarde que entraba aquí. Tres años estuve haciéndolo. Luego me fui a la Odag y ya te digo: allí me dieron piso, he estao siete años en el piso. Y d’aquí palante he estao muy bien. Pero ya cayó mi hija enferma, con siete hijos, el padre sólo pa ganar, pues yo tenía que ayudar al padre y yo trabajando pa darle al padre pa que los hijos no tuvieran fartas de necesidad. Al morirse mi hija tuve que venirme aquí”.

 

Fàbrica ODAG. Autor: Pere Farran. isabadell.cat

Aquest és el testimoni de l’Encarnación ⁷:
“Primero trabajando como una negra. Mi marido igual, hasta que nos fuimos al piso y ya no he trabajado más. Bueno ahora trabajo unas horas y ya está. Él ahora está trabajando, bueno él no ha parao nunca, no. Él ha estao trabajando desde que estamos aquí. Hubo una temporada que no traba¬jó porque estaba malo y no podía trabajar, pero después siempre ha estao trabajando y de momento estamos bien ¡vaya! Yo trabajaba hacien¬do lim¬pieza en una oficina y cuando, porque ya tenía los dos críos, la grande, el grande y la otra más pequeña y tuve que plegar porque ya me era imposible. Porque iba a las 4 de la mañana y mi marido se iba a las 8 a trabajar y mira desde las 4 hasta las 8 estaban con él, pero después ya tenían que estarse solos hasta que yo venía y tuve que plegar”.

La conversa entre la Rosa ⁸ i la seva filla ho confirma: “Aquí he trabajao mucho, haciendo faenas, hasta que ya se me quedaron dos hijas mías viudas y tuve que cuidar de los niños. A lo primero de venir aquí, no te creas tú que estaba jodío ¡claro! Ahora va una mujer a trabajar y echa… y le pagan a 200 a 250, y a nosotras nos pagaban ¡a 4 pesetas! – ¡pero mama, date cuenta de la vida de antes a la vida de ahora! – ¡pos por eso! que cuando vinimos no estaba la cosa… – ¡claro que no estaba! -qué estaban las cosas mal -antes había más trabajo, pero se pasaba más hambre, más falta que hoy. Hoy aquí hay gente que pasa falta, pero se pasa menos se pasa menos que antes…-y al que le hace mucha falta le dan que antes te daban un duro o 4 pesetas por estar una hora o dos lavando… Y ahora hay detergentes que lavan solos… ¡no he restregado yo ni na los trapos! Tenía 9 casas de faena y a la semana tenía que hacer las 9. Eso ha sido aquí. En una echaba una hora, que no tenía que ir todos los días a las 9 casas, pero las había que repartir en la semana. Que he trabajado aquí también mucho. Así estoy de robellá de tanto trabajar…”.

Són exemples, entre molts, de que la ocultació del treball femení és una constant sistemàtica en totes les fonts estadístiques, encara d’una dimensió major que la del treball en general.

L’economia formal

Les ocupacions de les persones assalariades del barri segueixen l’estructura industrial de Sabadell en aquells anys, on la indústria de la llana era la més important amb tendència a créixer, i on, també, el sector metal·lúrgic experimentà a la dècada dels 50 una crescuda, generalment en empreses de petites dimensions. Si bé en el conjunt de Sabadell és a partir dels seixanta quan es produeix un creixement extraordinari del sector de la construcció, en el barri de Torre-romeu, a la meitat dels cinquanta, una quarta part dels treballadors ho són ja de la construcció.
El 48,72% de les persones assalariades del barri l’any 1955 són obrers de la indústria, molt majoritàriament al tèxtil, i en un baix percentatge en la metal·lúrgia. El tèxtil enquadra prop de la meitat (42,95%) del total de treballadors i treballadores ⁹.Cal assenyalar l’alt percentatge femení en aquesta especialitat: 78,83% del total de les assalariades.

La indústria tèxtil és, doncs,  la que mantenia una més gran quantitat de dones però també hi treballaven molts homes i podem constatar una clara divisió del treball segons el sexe. En tot el procés de la filatura les dones són absoluta majoria, tot i que existeixen obrers masculins en quasi totes les petites tasques en què aquesta feina es divideix. En el teixit, és a dir en el treball directe en el teler, tot i que s’hi troben dones, la immensa majoria són homes. Els homes, a més, són quasi els únics treballadors del ‘ram de l’aigua’, o sigui, la feina de tenyir la llana i de treballar els aprests. I, per últim, els homes treballaven en els acabats o processos d’acció eminentment física que es realitzen sobre els teixits fins que presenten l’estat necessari per a la venda o per a l’ús final de peces de llana teixides.
I, com sempre, la divisió de tasques en la indústria tèxtil s’utilitza com excusa per retribuir fins a un 40% menys el treball assignat a les dones respecte als treballs masculins.

Arxiu Històric de CCOO de Catalunya. Autoria desconeguda

A la Metal·lúrgica hi treballen el 8,16% del total d’homes (cap dona), que representen el 5.77% de la població assalariada.

La Construcció apareix com a segona especialitat en importància numèrica. Especialitat exclusivament masculina, hi treballen el 34.14% del total d’homes treballadors, que representen el 24,15% de la població obrera.
El Serveis seria el tercer gran sector d’ocupació, 12,39% del total.
El Camp resulta ser el quart sector, fet significatiu, especialment si tenim en compte que l’agricultura no ha tingut mai un paper destacat a Sabadell.

Relacions socials: la família i el veïnatge

He dividit l’estudi en apartats perquè aquesta sembla ser la manera més lògica de relatar i explicar una cosa. Tanmateix la història de les persones (i els seus records narrats i utilitzats com a font d’estudi), com ens deia Paul Thompson, es mouen en el temps traspassant les barreres entre treball i casa, política i cultura, un lloc i un altre, darrera les quals moltes de les nostres dades escrites i els nostres termes interpretatius -en realitat els nostres conceptes-, estan separats. Les fonts orals possibiliten l’única manera de franquejar aquestes barreres, estudiar, per exemple, les dues parts d’un procés migratori, o explorar la interacció mútua entre la família i l’economia. Però aquest indubtable valor de la font oral converteix l’avantatge en un problema difícil de resoldre en l’exposició forçosament lineal de la paraula escrita.
Així, si en capítols anteriors he descrit el barri i com s’anaven gestant els carrers, places, cases i estatges, i en aquest tracto la feina de la gent, la veritat és que un tema i l’altre s’entrellacen completament i s’escapen de la faixa que vol subjectar els apartats. Aquesta impressió s’accentua encara més quan es tracten les relaciones dins la família i en el veïnatge, especialment si analitzem el paper i la vida de les dones. Com hem vist en els exemples de treball femení exposades en aquest capítol, es fa dificilíssim traçar una línia divisòria entre feina, família, paper de mare, d’esposa, de veïna, etc. És impossible dibuixar una línia nítida entre la feina assalariada i la domèstica. Sense excepció, qualsevol dels testimonis femenins que tenim reforcen aquesta idea.
Un exemple més ¹⁰: “Y los mandábamos en el colegio y mientras ellos estaban en el colegio yo echaba tres o cuatro horitas, luego bajaba corriendo para abajo y hacía de comer. ¡Corre que te pillo! Y después otra vez pa arriba a hacer otras cuatro horitas y después ya me venía y como mi hija, ya era grandecita con siete añillos, cuidaba de los dos pequeños.
Cuando vinimos para acá, pues levantarnos temprano a las 4 de la mañana y irnos a trabajar, y dejar nuestros hijos aquí en casa y a la mayor aconsejarle: -peina y lava a tus hermanitos y al colegio. ¡Qué cuando venga quiero saber que has ido al colegio! Y después por la tarde, pues ídem de lo mismo. Hasta que ya se hicieron grandes y ya fue otra etapa. Ya entonces ellas iban a trabajar y yo me quedaba en casa”.

AHS_B010103_D01_00109_003 Façana d’una escola del barri de Torre-romeu. Imatge de l’exposició “25 años de paz”, Sabadell, 1964. Autor: desconegut/AHS

 

El relat de la Luisa ¹¹ també ho il·lustra:
“Nos juntábamos en casa catorce. Pa lavar a catorce, fregotear y guisar y to. ¡Yo creo que esto es trabajar! Esto es como si se va a trabajar a una fábrica y dice: – ¡Es qué en la fábrica echo muchas horas! Pues si yo me levanto a las siete de la mañana y estoy dando pisotones hasta las doce de la noche que me dejo caer allí. Y allí me meto los pies pa limpiarme en el botijo. De estar too el día, pum, pum. Yo creo que esto es trabajar, aunque no esté en una fábrica. Que si a uno le hace farta eso, que si al otro hay que hacerle una cremallera, que si al otro hay que remendarle los calzones, que si… ¿sabes? ¿Eso no es trabajar?
Luego ya, luego pusimos la miaja de tienda. Nos tocaron 300.000 pesetas en la lotería. A mi Rafael le tocaron 300.000 pesetas. Pusimos la miaja de tienda y ya pues hemos ido trabajando. Toos peleando, peleando, peleando. Trabajando mucho sí, mucho, mis hijos, yo y mi marido. Trabajando toos. Y yo mato dos cerdos a la semana y en la cocina de mi casa hago, en unos barreños grandes, pongo los chorizos y las morcillas que vendo en la tienda. ¡Y no tenemos más caudales que son esos!: la tienda, de manera que ya está. ¿Quieres más historia?”.

El paper de les dones com d’administradores de l’economia familiar és indiscutible. La mateixa Luisa n’és un bon exemple. Ella explica com, abans de que guanyessin la rifa i quan segons les seves paraules amb “5.000 pesetas nos apañábamos”, repartia i distribuïa els diners per cobrir totes les despeses de la casa.
“Mis hijos me decían: – ¡máma! que mira que me hacen falta unos zapatos. -No puede ser esta semana. Esta semana no puede ser que tenemos que pagar el piso, no puede ser. A otra semana, – ¡máma! que mira tú una miaja de vestido. – ¡No puede ser! Tenías que hacer montoncitos de dinero, pa distribuirlo bien, pa pagar el piso, pa comprar una miaja de muebles, pa poder siquiera medio comer ¿sabes? Luego ya nos metimos en el berenjenal del solar este. ¡Cuántas penas hemos pasao pa pagárselo a Juan el Gafas, pa pagarle el solar, y luego nos metimos en el piso y tuvimos que pagar: el 19 una letra y el 25 otra letra! ¡Y no dormíamos! No dormíamos porque nos acostábamos pensando Dios mío que tenemos que pagar una letra. ¡Dios mío hay que, para el día 25, tenemos que pagar una letra! ¡Y no dormíamos siquiera! ¡Mira que era triste!¡En el pueblo estábamos mal y aquí al llegar pues también la pasamos putas!”.
Aquest paper d’administradora dels diners familiars es constata també en els records de la Manuela.
“Y allí mira nueve horas trabajando y todo lo que ganaba se lo daba a mi hija. Y mi yerno todo lo que ganaba también se lo daba a mi hija. Y todos estábamos juntos y así nos hemos ido apañando”.

Algun moment d’oci

Són històries de feina i treball, tanmateix, també existeix aquella possibilitat, per petita que sigui, de distreure’s de la feina quotidiana. Així en J. Ramón ¹² ens explica alguns moments d’evasió, i és evident que trobaríem altres exemples.
“Aquí la diversión no, aquí no habemos tenido nosotros ninguna. ¡Hombre hemos tenido diversión una noche que nos hemos juntao la familia! Nos hemos juntao los amigos. Un domingo, un día de fiesta nos hemos comido o nos hemos tomao un bocadillo o hemos bebido una cerveza. Otras veces yo, cuando mi zagal estaba pequeño, pos los sábados, me he ido al cine con él. Lo llevaba al cine y eso es. No te creas que era muy corriente pero cuando podía. Pero el día que no podía, pos le daba y decía -ves pal cine que yo no voy. A lo mejor le daba 10 pesetas y valía el cine, valía entonces 2 pesetas el cine, el Principal. Pues sí hombre allí íbamos a ver las películas los sábados, y nos costaba un duro a mí y a mi chaval, nos costaba un duro y luego pal descanso nos bebíamos una cervecilla y el niño un vasillo de coca cola y total con 5 duros. Entonces no había autobuses aquí ni na, estaba la barriada aquí, nos teníamos que venir andando. Con 5 duros hacíamos el viaje y nos divertíamos.”

 

jaumebarbera.wordpress.com/2017/01/22/els-cinemes-de-sabadell

 

La foto de portada correspon a CL01270. Cases d’auto-construcció al barri de Torre-romeu. Sabadell, dècada 1970. autor: Pere Farran /AHS