3. I va arribar la República

“…la terrible hambre jornalera es mucho más amarga siendo republicana que monárquica, porque además de ser hambre de pan, es hambre de esperanzas defraudadas por la República”

(Blas Infante)

A tres perrillas los huevos
y a dos chicas la sal
y cuatro cigarrillos.
¡Viva la libertad!

Catorze d’abril de 1931, en Joaquín 1 de tretze anys, fa la seva caminada diària amb la càrrega de llenya del “cortijo” cap a Pedro Martínez. A mig recorregut, a la Cañada de la Hermosa, es troba una colla d’homes a cavall i amb banderes que canten i criden visques a la República. Mig espantat, sense saber ben bé què passa, arriba al poble on veu el mestre i els seus companys que també canten i corren, onejant, banderes republicanes.

Durant la monarquia, en aquest poble, com en la majoria de les petites localitats agràries andaluses, els rics propietaris havien ostentat el poder social, econòmic i polític en solitari, en conseqüència, els homes de les famílies propietàries de grans finques eren els que pràcticament manejaven tot el poder des de l’Ajuntament i acaparaven tots els càrrecs del municipi.
En la campanya per les eleccions municipals del trenta-u, la candidatura republicana l’encapçalà el socialista Rafael Casares, tot i ser d’una de les famílies riques del poble.

Les candidatures republicanes guanyaren en el conjunt del país i el 14 d’abril de 1931 es proclamà a Barcelona i a Madrid la II República Espanyola. Les eleccions havien estat precedides d’una intensa campanya electoral. Campanya que per part de la conjunció republicana-socialista es centrava sobretot a les capitals de província i nuclis importants, encara que la celebració de mítings va ser una nota usual i no solament als caps de comarca. A Pedro Martínez, tot i ser una població de poc més de tres mil habitants, s’organitzà algun míting amb la participació de líders republicans estatals i dels dirigents locals.

En J.Ramón i l’Ángeles 2 recorden un acta en el que hi participà Fernando de los Ríos, Largo Caballero, i on, també, hi estava prevista la intervenció de l’Alcala Zamora. La gent de Pedro Martínez es congregava a la plaça per escoltar els parlaments dels líders republicans. I els rics començaren a pensar que les coses anaven malament. Segons l’Ángeles, “Estaban los ricos ¡qué los pelos se tiraban de la cabeza”!
En aquella època en els ajuntaments no totes les regidories tenien candidats, tanmateix per aquestes eleccions, a Andalusia, respecte a Espanya, va ser on un major percentatge de regidories sortiren a elecció. Tanmateix, a Granada es va mantenir per sota de la mitjana estatal, cosa que suggereix una certa persistència de pràctiques abusives dels cacics generadores de desmobilització. Aquest va ser el cas de Pedro Martínez on els republicans van guanyar les eleccions però no pogueren assumir el govern municipal el mateix dia 14. Durant 24 hores l’alcalde del poble va ser l’Ángel el de la viuda, un declarat dretà que fou mort en els primers dies de la guerra civil. El líder socialista i altres candidats republicans foren retinguts als col·legis electorals per les forces dretanes del poble que intentaren manipular el resultat de les eleccions.
Nogensmenys, alguns testimonis afirmen que Rafael Casares va prendre la vara de comandament 24 hores més tard simplement perquè 3 era fora del poble de viatge a Múrcia. De fet els que sí que foren retinguts als col·legis van ser els apoderats i podria ser que Rafael Casares no estès entre ells. Sigui com sigui, això no modifica el fet realment important: la resistència a respectar el resultat de les eleccions per part de les forces de dretes.

“Cuando él (Rafael Casares) entró. Es que era un hombre muy de izquierdas y muy bueno. Y cuando de primera, cuando las elecciones, pues iban a hacer un complot grande. Era un complot para matar a este hombre. En las elecciones del 31 ¡Y lo tenían encerrao en los colegios! En el colegio de en medio se aglutinaba toda la fuerza fascista, todos los guardias civiles y los municipales. Y es que querían hacerle que firmara por fuerza que habían ganado las elecciones. Entonces nosotras al enterarnos, pues yo saqué unos recitales que decían:

El día de las elecciones
Antonio el de Tarabita
llevaba un rifle colgado
“pa” matar a los socialistas.

En el colegio del medio
tenían hecho un complot
ya tienen los apoderados
“pa” ganar las elecciones.

Este es el hijo de Cobos
que ha “cogio” a Juanillo
con un revolver en mano:
¡firma! ¡firma! ¡que te tiro!

Y él decía:
Si me tiras ¡Mátame!
Ya te he dicho que no firmo,
esto es una “canallá”
que queréis hacer los ricos.

Al muchacho de Clemente
a la calle le tiraron
mando Cobos a por la guardia
porque él era apoderado.

Y de esas ¡cómo esas muchas! ¿”Pa” que quieres qué te diga?

Ellos tenían preparado
la camioneta y la soga
y llevarse a los obreros
y a todos darles la orilla.

Nos querían dejar sin padre
y a nosotras deshonradas
pero había una voz oculta
“pa” que no pasara nada.

Se acabaron los borbones,
terminaron los fascistas
ahora mandamos nosotros,
los honrados socialistas.

Decíamos socialistas, entonces el Partido Comunista estaba casi alumbrando”.

No obstant, Rafael Casares no tenia intenció d’exercir d’alcalde. Segurament, va encapçalar la llista republicana perquè, gràcies a la seva condició d’home de cultura, el seu ofici de metge i el prestigi de que gaudia en tot el poble, reunia les condicions òptimes per fer guanyar la candidatura. Era l’oportunitat de fer perdre a l’odiada família Cobos i als seus seguidors, el poder que exercien dins de Pedro Martínez. En Casares es dedicà a la política dins del Partit Socialista, que va anar creixent considerablement a partir de les eleccions del trenta-u i a l’ajuntament va ser substituït per en Manuel el barbero, també socialista.

El 20 d’octubre de 1933 es reuní l’assemblea conjunta de la UGT i el PSOE per elegir els candidats socialistes provincials, per a les eleccions d’aquell any. La Comissió Executiva havia presentat una proposta de dotze noms, entre els quals hi figurava en Rafael Casares, com a “lider socialista de Pedro Martínez”, tanmateix, no fou elegit pels delegats presents a la reunió entre els deu candidats a diputats.

Després de les eleccions del 31 es produïren ben aviat canvis palpables. Es promulgaren els decrets de Términos municipales que obligava als patrons agrícoles a ocupar preferentment als bracers veïns del municipi (20 d’abril); el que prohibia momentàniament els desnonaments dels camperols arrendataris(29 d’abril) i, el de la constitució dels Jurats mixtes del treball rural (8 de maig). El juliol es promulgaren les jornades de 8 hores en totes les activitats laborals –en el camp la primera- i s’establiren salaris mínims en el camp per les jornades mixtes. Els arrendataris i parcers podien també demanar una reducció de les rendes a pagar si aquestes excedien de la renda imposable de la finca o si la collita havia estat dolenta (11 de juliol). El Decreto de Laboreo Forzoso obligava als propietaris a conrear les terres “según los usos y costumbres de la región”, al contrari podia ser cedida la seva explotació a entitats camperoles. Tots aquests decrets van ser transformats en llei per les Cortes el 9 de setembre de 1931.
La “Ley de Colocación Obrera” (27 de novembre) establia la regulació i l’organització de la col·locació obrera amb el caràcter de nacional, pública i gratuïta, i disposava la creació d’Oficines de Col·locació a nivell municipal, provincial i nacional per registrar la oferta i la demanda de treball, preveient-se la possibilitat d’establir el “turno riguroso”, pel qual el propietari perdia la facultat d’elegir lliurement la mà d’obra i d’utilitzar en el seu benefici l’abundant oferta de treball.

La nova situació es feu sentir a Fuente Caldera, quan, com explica en Pedro Líndez 4 el jutge de Guadix obligà a l’administració de la finca a pagar uns jornals que devia als seus jornalers.

“La marquesa debía una porrá de jornales. Y denunciaron los obreros que no les pagaba el administrador. Entonces era ya Don José Grau. La marquesa no le daba poder a Don José Grau para que vendiera el trigo y pagara. Y entonces el juez de Guadix ordenó al juez de Pedro Martínez que abriera los graneros y les dieran trigo hasta pagarles los jornales”.

Altrament, els nostres testimonis tenen una visió molt fugaç de les millores que la República pogué introduir. La majoria eren molt joves, quasi nens i tenen pocs records del període o del què significà. Com diu en Joaquín “¡Yo que sabía lo que era una república”! O en J. Ramón que ens explica què feia, “en la República era yo alguacil del Partido Socialista, de la Juventud Socialista de Pedro Martínez. Yo era el que arreglaba la habitación y llevaba los braseros. Porque entonces teníamos nosotros el horno y llevaba los braseros allí para el día que había junta. Yo tenía que abrir la puerta y tenía que barrer aquello y tenía que limpiarlo “pa” cuando iban a la junta a las ocho de la noche o a las nueve. Después de cenar, la gente iba a la junta allí al centro. Yo era el que tenía de cerrar y abrir la puerta y tenerlo todo cuidao“.

L’Ángeles per la seva part recorda en el pueblo eran socialistas pero entonces no estaba la gente como ahora tan espabilá con los partidos”.

Durant la República el problema agrari va ser, junt amb la qüestió religiosa, un dels temes més virulents de l’època. La presa de posicions antirepublicanes dels sectors perjudicats en els intents de reforma agrària és una de les claus per comprendre què va passar en la Segona República Espanyola. El govern de coalició havia promès de forma inequívoca, la redempció de la gent del camp. Durant el primer bienni republicà les normes van desplaçar per primera vegada, el pes de la llei dels propietaris als obrers rurals. Era el pròleg d’una reforma que es volia profunda per transformar les estructures del camp espanyol. Però la reforma agrària no va ser considerada, de fet, una qüestió d’urgència en la intensa obra legisladora del primer parlament republicà. Per altra banda, la seva redacció va provocar immensos problemes legals i tècnics, que sumats als forts interessos polítics i econòmics que envoltaven la qüestió, expliquen el perquè d’una sèrie de projectes desestimats i el resultat final: una llei complexa i de difícil aplicació. Els terratinents, amb tot, quedaren astorats del procés, car paral·lelament als canvis legislatius, comprovaven com en les seves localitats anaven perdent els seus, fins aleshores intocables, privilegis. Veien com es substituïa el seu poder pel dels elements socialistes o republicans radicals. I reaccionaren ràpidament, i en tots sentits, no consentint que es consolidés aquella tendència. El titubeig de les esquerres els primers mesos de la República i el combat frontal de la dreta no solament feren fracassar la Reforma Agrària sinó que també a la mateixa República.

Després del primer projecte de reforma agrària, varen seguir-ne uns quants més, uns més moderats, altres més radicals. L’aixecament frustrat de Sanjurjo el 10 agost de 1932 tingué com a conseqüència la radicalització i acceleració de tots els projectes republicans de 1932.
Els grans propietaris aviat van crear l’Agrupació Nacional de Propietaris de Finques Rústiques i conjuntament amb tots els sectors monàrquics i conservadors, redoblaren els esforços per tornar a canviar la situació. I, així, ja abans del bienni negre, la classe treballadora veié com es torçaven les coses i retornava l’explotació.

A l’estiu de 1932, la “Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra” (FNTT) va sol·licitar reiteradament al govern que fes efectiu el torn rigorós en la contractació dels jornalers del camp. La realitat va ser que la nova Llei d’Arrendaments va ratificar el poder absolut dels propietaris al derogar certes limitacions establertes anteriorment. La nova situació permetia que qualsevol propietari que volgués desfer-se d’un arrendatari pogués fer-ho amb tota facilitat. I aquells que no van ser expulsats, provablement es veieren obligats a pagar rendes més altes. Durant l’any 1933 la situació econòmica i social s’anà deteriorant i l’abril del mateix any culminà la reorganització patronal amb la convocatòria d’una gran assemblea a Madrid el 18 de setembre, en la que pretenien demostrar al govern la oposició unitària dels propietaris a la política agrària del govern.

 

Manifestació republicana a Pedro Martínez. Maig 1932. Agraeixo en Juan Rodríguez Titos que em proporcionés aquesta fotografia, així com les dels primer i segon capítols.

D’aquesta manera s’arribà al triomf de les dretes a les eleccions de 1933. Aleshores, la Reforma agrària va agafar un ritme molt més lent i noves disposicions anul·laren els articles més radicals. Invalidaren les Bases de Treball que imposaven als patrons la necessitat de contractar obrers per torns rigorosos i començaren a canviar els Jurats Mixtes designats per Largo Caballero. A la província de Granada, segons denunciava Fernando de los Ríos, els patrons burlaren les Bases de treball i baixaren els jornals pactats de vuit a cinc pessetes. Per acabar el procés la “Ley para la reforma de la reforma agraria” de juliol de 1935 va ser una veritable contrareforma on es derogava l’Inventari de finques expropiables establerta tres anys abans.

Des de l’abril del 31, el temps va passar ràpidament per a la gent de Pedro Martínez, tant, que els records que han perdurat no han estat els dels primer dos anys del règim republicà amb els intents de reforma, sinó els posteriors quan es va tornar a les pràctiques dels temps passats. Fou un temps difícil i dur. Temps de represàlies, on els treballadors i treballadores del camp foren acomiadats solament per haver votat les esquerres.
Malefakis es pregunta el perquè de la radicalització del PSOE a partir de 1934 i afirma que les condicions de vida de la classe treballadora empitjoraren molt, però no tant com per justificar l’aparició de represàlies revolucionàries desesperades. Tanmateix, es pot mesurar fins on han d’empitjorar les condicions de vida perquè les accions revolucionàries siguin justificables? En tot cas, aquesta és la memòria que en queda: “La República, allí partió de los socialistas, de los comunistas, luego mandaron ellos dos años más y también lo pasamos muy malamente: nos echaban del trabajo porqué habíamos votado a las izquierdas”, explica la M. Jesús.

La Manuela 5 ho recorda així: “He pasao muchísimas faltas. Mi marido era de izquierdas y no lo querían (a treballar), nadie. Y ya está ¡Y mi marido, era muy trabajador!¡Y sabiendo trabajar y lo que trabajaba sabía! Pero ya ves… Yo tenía, cuando el bienio negro, una yegua: me la quitaron. Tenía una marrana: me la quitaron, los ricos. Ya ves, pos nos dejaron listos. Una vez estábamos acostaos, cuando siento que llaman a la puerta. La casa que na más estaba de agujeros por todos laos. Y dice mi marido: -eso es uno que viene a ver si… Cuando se acerca a un agujero para ver. -¡Ay Manuela cuantos civiles hay en la puerta!
Entonces ya bajó él, y al bajar, -¡brazos arriba! Se puso brazos arriba, lo esposaron y…había en el pestaño de mi casa dos guardias civiles…y cómo de aquí todo hondo hasta allá abajo ¡muchísimos civiles! Se lo llevaron a Guadix y estuvo allí quince días. Ya lo arreglaron y ya se vino”.

Aquest poble de pagès on la majoria de les persones eren assalariades als múltiples “cortijos” que el rodejaven, la política pendular de la república en la qüestió del camp havia d’afectar especialment la convivència. La història d’en Juan Garcia Lozano, pare d’en J.Ramón, il·lustra la realitat del que va significar la República: pocs canvis per la gent treballadora després dels primers temps d’esperança. Les relacions de poder seguiren sent com les d’abans, les famílies riques que a l’inici de la república patiren uns moments d’esglai, aconseguiren amb relativa facilitat tornar a prendre les regnes del poder. I si en un primer moment realment el règim intentà proporcionar drets als desvalguts, promptament i, com hem vist, abans ja del bienni negre, els terratinents aconseguiren portar l’aigua al seu molí. Si d’alguna cosa havien servit els anys de llibertat era per donar-se a conèixer. Ara ja no hi havien dubtes. Qui havia jugat la carta de les esquerres estava marcat junt amb tota la seva família.

En J.Ramón tenia 15 anys quan succeí un fet que marcaria no solament la seva vida i la de la seva família, sinó fins i tot la de molta gent del poble que ha incorporat la història personal d’en Juan, el seu pare, dins la història de tota la col·lectivitat. En Juan havia nascut a Caniles de Baza. De petit va quedar orfe de pare i mare i, més endavant, va abandonar el seu poble i arribà a la finca de Fuente Caldera. Allà la marquesa se’l va mig afillar i amb el temps es convertí en un “labrador” més del “cortijo”. És a dir va tenir accés a la terra.
Amb molt treball i esforç aconseguí trobar aigua al tros que li atorgaren, i construir-hi una font, que encara avui existeix i es coneix com la “Fuente el Número”, el malnom d’aquell xicot. Amb el meravellós líquid en abundància aquella terra caracteritzada per la seva sequedat va convertir-se en un paisatge de rica horta, una fèrtil “vega”, plena d’arbres fruiters i hortalisses.
Aquesta relativa prosperitat juntament amb que l’existència dels fruiters obligava als ramaders a vorejar la finca i perdre temps, va despertar enveges i rancors en algun “labrador” i guarda de la finca. Un sentiment que amb el temps comportaria la perdició de Juan el Número.

En Juan s’havia casat amb l’Encarnación i vivien en una mena de barraca que l’home va construir en el terreny de la seva “vega”. Fins que no va trobar-hi aigua hi havia passat calamitats, penúries i fins i tot fam. Els segadors s’hi presentaven i solidàriament l’hi oferien les “migues”, el “gazpacho” o el “cocido” segons l’hora que fos, i així, almenys a l’estiu, no passaven gana. Però la vida en aquell indret no podia ser molt agradable per una dona jove, mare ben aviat d’un munt de criatures, aïllats i allunyats del poble i de la finca. Aquesta situació poc còmoda propicià que la família abandonés aquelles terres que, amb tanta suor, molts treballs i sacrificis havien aconseguit fructificar. Almenys aquesta és la versió de la seva filla, però la gent del poble, i el seu germà, exposen una segona causa: que els guardes de la finca de Fuente Caldera no li perdonaven el tracte de favor que li havia atorgat la marquesa i no pararen fins arribar a posar-lo en mala situació i aconseguiren fer-los fora de l’horta. És com ho veu en Pedro, “Porqué los árboles eran propiedad de la finca y él dijo que ponía arbolea, y los mismos guardas se lo arrancaban. Y se fue enfurruñando con los guardas”.

Fos pel què fos, la família abandonà l’horta i la cabana i se n’anà cap al poble on llogà, per guanyar-se la vida, un forn de pa. Per a fer anar el foc del forn, Juan i els seus fills recollien llenya de les rodalies del poble. Terrenys que pertanyien a les finques privades del municipi. Propietats ben guardades i vigilades per homes destinats justament a aquestes tasques. Per tant, el treball de cercar llenya es convertia, i ho era de fet, en una feina clandestina. Sovint, un cop feta la càrrega l’havien d’abandonar i posar-se a córrer per no caure en mans dels guardes. Un dia, quan el J. Ramon anava a buscar llenya, va ensopegar amb un guarda de la finca que l’encanonà i maltractant-lo, l’obligà a llançar la llenya que havia recollit. Més tard denuncià al pare pel “robatori”.
En Pedro explica que en el judici el seu pare “...en la escalera (del jutjat) vio al guarda, y no sé que le habló. Y se le enganchó, o hizo que se le cayó el sombrero y agachado como estaba le habló. Y al ponerse de pie, estaba al lado de la escalera y el guarda allí en la otra, al ponerse de pie, le clavó una puñalá y le cortó el corazón. Y le dio tiempo a bajar tres o cuatro escaleras y salir a la calle ¡Ah! Y chilló el otro guarda que venía detrás, pero se le escapó”.

Tot i que va fugir i intentà amagar-se, finalment es va lliurar a la justícia. “A mi padre le metieron a la cárcel y cuando estalló la guerra le echaron en libertad. Y luego cuando se acabó la guerra lo metieron otra vez en la cárcel. Y se ha muerto en Barbastro. Le echaron 30 años de prisión perpetua a consecuencia de aquello”, explica en J.Ramón.

Els records i les paraules de les persones entrevistades al marge de les seves divergències i d’algunes confusions mostren els fets com una revolta individual i mantenen amb el protagonista una clara solidaritat i complicitat, davant una situació que perceben com injusta i humiliant. Totes les persones que han narrat la història del Número -i han estat moltes- no solament no el culpen de la mort del guarda, sinó que ho justifiquen i mostren admiració davant la seva conducta.

Són dues les qüestions que irriten a la gent quan recorden els fets: el maltractament a una criatura, i que la causa del càstig fos el robatori de llenya necessària per sobreviure, que d’altra banda, no es feia servir. És a dir la salvaguarda, per sobre de tot, de la propietat privada que la gent de poble considerava d’ús comú.

És una societat on les famílies jornaleres combinen la feina assalariada, quan la tenen, amb els beneficis que els pot donar el “monte”: espart, llenya, caça, etc.; on encara  existia una finca del Municipi, “la Jurisdicción”, on la gent podia proveir-se. No hi ha ningú que al parlar d’aquestes coses digui que anaven a robar llenya, sinó que “iban a por leña al monte”. Després de la guerra el secretari de l’ajuntament s’apropià la finca.

És possible interpretar que el “robament” és una categoria que evidència “intents prolongats per part de la comunitat agrària, de defensar pràctiques antigues de drets al comú, o dels jornalers de defensar els guanys establerts pel costum, com afirma E.P. Thompson per l’Anglaterra del S.XVIII. De fet, a Espanya, entre 1812 i 1930 es produí un procés de privatització -més de tres milions i mig d’hectàrees- dels boscos de l’Estat, dels pobles i de les corporacions civils.

Els doctrinaris lliberals reivindicaren la privatització dels boscos dels pobles al·legant com arguments fonamentals, que la propietat comunal era una espècie de confús i perillós socialisme que debilitava la propietat privada, i que era origen de pràctiques d’aprofitament i d’explotació que conduïen a la destrucció del bosc. Per això, la propietat comunal s’havia d’eliminar i substituir per la “propietat perfecta” que portava aparellada la riquesa pels seus nous propietaris, per la hisenda i per la nació. Així, calladament, s’anaren desvirtuant i aflaquint els hàbits veïnals i els engranatges de la vella organització comunal. Tanmateix, al 1926 el Ministerio de Fomento controlava encara 5.015.880 hectàrees i Hisenda 1.626.839, en total 6.642.719 hectàrees.

La conducta d’en Número en aquest context és una resistència a perdre drets antics, o al contrari, la seva manera de fer i la solidaritat que va despertar, i desperta, són l’expressió d’un conflicte molt més modern? El resultat d’una hostilitat personal i política, expressió de la lluita de classes i de la confrontació política que començava a ser extremadament conflictiva, de creixement de la violència en el camp, que avisava dels antagonismes, encara més violents, que s’apropaven amb la guerra civil?

Els testimonis, quan ho recorden, es situen clarament en el segon supòsit quan acusen als guardes de feixistes. “…entonces los labradores de la Caldera no podían arrimarse allí, pasaban el ganao, como lo tenía sembrado de árboles y metían el ganao allí y lo hacían too polvo. Pues pa eso los labradores querían que se lo quitasen. Y efectivamente le pusieron que en el momento que aquello llevara un cierto tiempo, – aunque la marquesa no tenía derecho a hacerlo porque le había costao a él -, cuando pasara cierto tiempo no fuera de él. Entonces por eso ya lo despidieron. Hombre por una cosa u otra pues pasó todo aquello. Tuvo que pasar y pasó. Aún está la fuente allí. Cae un caño de agua como media muñeca”.

La història d’en Juan serveix per il·lustrar la percepció que la gent treballadora de Pedro Martínez tenen dels anys republicans, a pesar que les versions a vegades discrepen i no queda clar si va succeir a finals del 32 o ja entrat l’any 33, que la memòria no fila tan prim. En Pedro, fins i tot, situa el fet abans de la República, cosa que no sembla possible per l’edat dels testimonis i dels protagonistes de l’anècdota. El més significatiu és que la majoria dels testimonis, equivocats o no, situen el fet en temps republicans, la qual cosa significa que, per a ells, era possible que durant aquest règim succeïssin les injustícies que conten.

La història que explica l’Antonia també ens ajuda a penetrar en el regne de les percepcions i a entendre com un règim polític que la història tradicional defineix d’avenç social va ser, en aquest indret i per aquestes persones, viscut de manera diferent. Aquesta dona activista i militant té els records ordenats i més estructurats cronològicament. És, el que s’anomena, una portadora de memòria.

Os voy a explicar como me hice comunista yo. Cuando iban a trabajar al cortijo Cobos trabajaban los de derechas, los que habían votao a la derecha y los de la izquierda ¡pues siempre me los apartaban! Y claro! Mi padre y mi hermano y otro hombre y su hijo, fueron a escarbar. Y como no los dejaban escarbar pues se fueron a rebuscar la aceituna. Ya habían entrado el ganao y todo. Y trajeron entre mi hermano y mi padre ¡Pues ya ves tú los pobrecicos! ¡Traían las uñas! ¿Cómo decirte yo? ¡Es que me da una pena cada vez que me acuerdo! Trajeron medio saco de olivas. Y un guarda que me parece que era el guarda del cortijo Cobos, pues dice: -¡esta aceituna l’han robao , l’han robao! Total que los trajeron y les llevaron a una posá que había: la posá de Miguel en la calle Nueva. Y enfrente vivía el alcalde, Don Cayetano Martínez ¡y claro! Y cuando dice: -¡niña!. Dice a mi madre: -¡Eustaquia! ¿sabe usted que se los llevan a la cárcel? al menos llevan como medio saco de aceitunas ¡qué la han robao! 
Mira cuando yo salí !Yo tendría pues sí ¡unos trece años! Yo cuando salí ¡cucha! y vi a mi padre con el saquillo a cuesta, entonces ¡y los metieron allí en la posá, para depositar allí en la posá la.. ¡Vamos la oliva! ¡Mira ya cuando vi! Y siento que dice la mujer del alcalde del Cantaslargas se llamaba. Dice: -¡Asómate Cayetano! Que van por aquí ¡unos ladrones de las aceitunas!.
Mira, yo me puse ¡yo les dije!: -¡bandidos, ladrones! Yo me había enterado, de que se comentó que había nombrao el gobierno para las escuelas había mandao no sé cuantas miles de pesetas y el tío se las había mamao ¿sabes? Y no las había dao para los colegios. Yo le dije: -¡ladrones!? Le enganché lo de los colegios, que había robao una pila de dinero que había dao el gobierno para los colegios, ¡en fin! Y yo ya me vine pa mi casa.
Yo ya en mí, no sé, en mí yo ya sentí ya algo ¡Sentía yo algo, de que ¿cómo era posible de que allí en el pueblo y “conocíos”, hubiera gente tan mala? Y mi padre, mira, no porque fuera mi padre no, como el otro hombre, pero que mi padre pues ha “estao” una masa muy buena en el pueblo. Porque era un hombre que, ¡en fin! Yo, es que “na” más acordarme de él ¡Y tratar a mi padre como a un ladrón!
Y luego, pues claro nosotros esperábamos que trajera la aceituna pues para vendérsela al Cojo Palo que era aceitunero. La compraba y nos daba pues un litro de aceite y luego el demás dinero… Les estábamos esperando que vinieran con esas aceitunas para ir a comprar la harina de maíz o de lo que había para comer unas gachas o lo que faltaba ¡Y ellos! Pues se iban hasta sin desayunar hasta sin comer too el día hasta que venían. Y yo hija mía, yo todo aquello iba despertando en mi… Y luego pues ya vienen las elecciones, las del 33 ¡claro! y a raíz de todo aquello, yo luego ya pues, cuando el bienio negro, cuando el 34, 35 que ya metieron a mucha gente en la cárcel. Y ya de ahí vinimos dando estos saltos y digo -¡hay que darse cuenta! Digo -¿cómo puede ser?  Decía entre mí misma, que unos tengan tanto ¡y otros trabajando que no puedan comer!
Después yo me eché un novio que era Juanico de Maximino, familia de la Manuela de Mónito. Y este muchacho era tres años mayor que yo, y este muchacho entonces me mandaba el Mundo Obrero – de la Unión Soviética venía el Mundo Obrero -. Y no sabía ¡yo no sabía que significaba entonces el Partido Comunista! Pues entonces yo miraba los periódicos yo los leía. Y yo cuando la primera vez que yo escuché a la Pasionaria fue en un periódico que me lo dio él, cuando fue la Pasionaria al Parlamento, y allí sí que los puso a todos como un trapo. Entonces me parece que estaba en el Parlamento no sé si era Alcalá Zamora, o Gil Robles, ara ya no recuerdo bien.
Y fue cuando yo leía aquel periódico y ¡aquella mujer! Ya me hizo a mí un eco muy grande digo, aquella mujer ir al Parlamento y decirles a todos lo que les dijo.
Y yo ya me iba despertando y diciendo -¡pero claro, es que los obreros teníamos que no dar lugar a que esto nos sucediera, a la clase obrera! Estas tierras que tienen allí, que tienen ¡un sin fin de tierras! ¡na más que abandonadas, si las dieran a los obreros, pues cada obrero tendría su tierrecica, su parcela y de allí ¡pues se comería!
Mira yo no sé si por todo lo que yo he pasado ¡todo lo que yo he visto! ¡Que ya me afilié al Partido Comunista! Porque él era el único partido que veía ¡y que veo! ¡No que veía, que veo! Que es el único que puede salvar a la humanidad de la miseria, del hambre y de la injusticia”.

Arran de les detencions que es produïren mentre va durar el bienni negre les idees de l’Antonia es van anar  precisant. La divisió ja no és tant entre bons i dolents, sinó entre els que tenien molt i els que no tenien res, entre els que treballaven i els que no ho podien fer. Adquiria una consciència de classe. Una visió que ajudada per la tasca de proselitisme del seu company, la racionalització dels sentiments a través de la lectura i a través de la doble identificació amb la Pasionaria, com a dona i com a classe explotada, era com el sentiment, que ella mateixa anomena, “despertar”, es convertí en clara identificació de classe i nasqué la ineludible necessitat de lluitar i comprometre’s.

En resum, a partir de la gent d’aquest poble andalús, veiem uns propietaris que acullen el règim republicà amb certa tranquil·litat ja que creuen que en realitat res es modifica perquè seguiran disposant de la guardià civil i dels jutges per mantenir l’ordre establert. I com, aviat, perceben amb esglai que això no és tant així, fins al retorn a les situacions anterior. De manera que aquests testimonis ens permeten entendre millor el retorn de la repressió a partir del triomf de la dreta l’any 33. Ensenyen, també, el testimoniatge d’aquests i aquestes joves, com la cronologia clàssica en què se sol dividir el discurs històric, no sempre coincideix amb les fites més significativament viscudes per la gent. Així per les famílies obreres de Pedro Martínez, possiblement per les classes populars andaluses en el seu conjunt, la data clau de la història d’aquell període no fou el 14 d’abril de 1931, proclamació de la República, sinó una data més difosa, menys precisa, quan els rics van agafant les brides del país per redreçar-lo segons els seus interessos descarregant tot el seu odi cap a la classe treballadora, ajudant a preparar el clima necessari per arribar a un dels capítols més sagnants de la història d’Espanya.

  1. Joaquín Pardo, nascut el 18-10-18, entrevista realitzada l’11-3-85 a Torre-romeu (Sabadell)
  2. J.Ramón García i Ángeles González Peralta, nascut el 18-7-17; nascuda el 24-6-18, entrevistes realitzades a Torre-romeu (Sabadell) els dies 13 i 30-6-84
  3. Antonia Valle Moreno, nascuda l’any 1920, entrevistes realitzades a Torre-romeu els dies 14/3/85 i 29/5/86
  4. Pedro Líndez, nascut l’any 1903, entrevista realitzada a Pedro Martínez el 24-8-84
  5. Manuela González, nascuda el 13-4-12, entrevista realitzada el 8-6-84 a Torre-romeu (Sabadell)
Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari