Presentació del llibre Tres generaciones rebeldes. La historia del maquis Ollafría contada por su nieta. Y la lucha por la libertad de las mujeres. Autora: Montse Fernández Garrido.
Barcelona 21 de febrer
Amb molt plaer soc aquí per presentar el llibre de la Montse, a qui vaig conèixer fa només uns dies per pantalla interposada, cosa del nostre temps, justament per preparar aquesta trobada.
Plaer per moltes coses, perquè ho organitzen les dones de la Federació de pensionistes i jubilades de CCOO. Gràcies, Estrella, Carme, Antònia. Perquè hi col·labora la Fundació Cipriano Garcia que forma part de l’AMP, del que en aquests moment tinc l’honor de presidir; i perquè es fa en aquest lloc tant especial i bonic. Especial per mi perquè en uns llargs períodes de la meva vida va ser la meva segona casa ( i si fos pel temps que hi estava més la primera que la segona: INEM, CCOO; i ara l’AMP hi té el seu local. Gràcies CCOO per aixoplugar-nos-hi)
I plaer naturalment per poder presentar aquest llibre tan extraordinari (ja anireu descobrint perquè li dono aquest qualificatiu). Un llibre que a més de tracta la història de l’avi de la Montse, el maqui Ollafría, en el mateix títol del llibre, ens descobreix i rescata la Leonor Martín Pajares, la seva dona, l’àvia de la nostra autora, de la que escriu “heroina que nunca aparecerá en ningun texto, como si su aportación a la lucha y la resitencia no hubiera tenido valor ninguno (p.119). Doncs ara, Montse, ja està en un text.
I ens revela també, a la Maria Garrido Martín, la seva filla, mare de la Montse. La que “cuando su padre se tiró al monte, ella quedo al cuidado de sus cinco hermanos (perquè la mare, l’àvia, era a la presó). Lo que vino despues fue indescriptible: represión, hambre y huida” (p.84). Reprodueixo a la historiadora Antonina Rodrigo.
Però també ens dona a conèixer, la vida, gens convencional, de la neta, la Montse. I totes les persones conegudes a través de les seves lectures, els seus estudis, les seves coneixences, i les seves amistats, homes i dones.
Tres generaciones és així una autobiografia personal i una biografia familiar. No és una novel·la. És una obra elaborada amb tècniques d’historiador. Recerca que la mateixa Montse ha fet a través de la historia oral i la recerca i anàlisi de documents. I la recerca de les investigacions d’altres historiadors que havien treballat històries de la família de la Montse. Historiadors ells mateixos esdevinguts protagonistes del llibre, gràcies a la particular manera d’escriure de l’autora. Perquè alguns d’aquests historiadors s’han convertit en amics, i com amics formant part de la seva vida, o sigui de la seva biografia. O sigui d’aquest llibre.
Permeteu que retorni, encara, a algunes referències personals.
La família formada a partir del nucli de l’ Ollafría, prové de Colomera (Granada), i la gent que jo vaig seguir (entrevistar) per la meva tesi doctoral i les recerques sobre la immigració andalusa a Catalunya, eren de Pedro Martínez. Els dos pobles estan una mica allunyats, una mica més de cent metres (115h), però els dos són de la mateixa comarca: Los Montes de Granada i els dos separats de Granada poc més o menys uns 50 KM (PM 52, C 31), i quasi a la mateix distancia de Jaén (PM 58, C 65). I ambdós van compatir una tràgica història semblant. És el poble de la família maternal que és la Montse estima més, però també el seu pare provenia d’un poble dels Montes, Campotéjar.
I la gent d’esquerres, republicans, d’aquests pobles compartiren la vida difícil i dura en temps de la monarquia, la fam, els treballs durs d’homes i dones, com la rebusca de les olives (p.71), la defensa de la República, la història de la guerra, la primera postguerra als pobles vençuts, la repressió, la decisió d’emigrar, el camí cap a Catalunya el 1950. Perquè sí, l’emigració de la gent dels Montes comença a ser rellevant a partir d’aquesta data. I majoritàriament marxen cap a Catalunya. Com els pares de la Montse, amb el Sevillano, “cargando un colchon de borra por todo enser” (p.73). I també comparteixen les històries de l’arribada i l’assentament en llocs que no reuneixen cap condició per viure decentment, les lluites pels barris millors, les lluites obreres i polítiques antifranquistes, les moltes hores, dies, mesos, anys de treball… finalment i a poc a poc, sobretot si es compleixen les expectatives de millora una més o menys integració (poseu-li el nom que vulgueu). I la capacitat de renéixer, per exemple quan, com la Maria Garrido aprenen a escriure quan la vida comença a ser més generosa.
Estem parlant d’un llibre i seria absolutament possible parlar de dos. En realitat els que el compreu el llibre veureu que pel preu d’un en tindreu dos. Perquè les dues parts són completament diferents. A la primera part la biografia familiar. A la segona part, la vida de la Montse a la recerca de la llibertat i l’autonomia personal.
Ben cert, que com a filla i neta la seva historia comença i transcorre també en la primera part. Allà veiem d’on procedeix i és des d’allà que comprenem l’excepcional camí de la Montse que se simplifica dient de les barraques a la direcció d’un gabinet d’avocades.
De les barraques de Badalona on hi va viure 15 anys, des del seu naixement fins el 69.
O de les barraques a dirigent d’un dels partits més peculiars de la nostra història recent: el Partit feminista, de la Lídia Falcón.
O de les barraques a professora d’Universitat.
O de les barraques a patrona de la Fundació Olof Palme.
O de les barraques arreu del món viatjant com advocada, com a feminista o simplement en viatges de plaer.
(de la vida a les barraques ella cita el Paco Candel, si no hi heu anat, al Museu de la historia de la immigració, un vagó del Sevillano, i ara una petita exposició sobre Candel).
Torno a la vida de la Montse, clarament un cas poc corrent. Està clar que la nostra amiga ha heretat els gens de la seva lluitadora família, que per la seva sang deu transcorre el llegat del seu avi Ollafría, i la seva àvia Leonar que per fer costat al seu home va passar una vida de lluita contínua, compresos els més de 3 anys que va passar a la presó.
Però alhora és una experiència que ens omple d’esperança. Ens mostra la possibilitat de superació; de renéixer, com deia ara mateix.
I en l’entremig d’aquestes vides, en la segona part, trobem totes les batalles de les dones feministes per assolir l’alliberament, de nosaltres les dones, però també, de la societat en el seu conjunt.
Tots els sofriments de les dones, però realçant totes les lluites feministes, la llei de l’avortament, la llei divorci, la lluita per obtenir la pàtria potestat de fills i filles, la planificació familiar, la llibertat sexual, la lluita per sortir de la tutela permanent dels homes, pares, marits… i no es deixa cap tema, com el fet de les criatures robades…
I torno cap a mi mateixa, si em permeteu, perquè com a feminista confessa, m’identifico amb les diverses batalles del feminisme de la nostra època (la Montse és del 54 i jo del 50) que la Montse va desplegant en la segona part.
Com a feminista i des de l’esquerra i com historiadora no puc més que felicitar a la Montse per aquesta bona i oportuna creació; per rescatar les dones de l’oblit. Per recordar dones conegudes per impedir el seu oblit, també per conèixer aquelles desconegudes, que com diu, no es preveia que apareguessin en els textos.
I per la seva Valentia (ho escric en majúscula). Perquè en anar trenant la vida de les tres generacions, amb la repressió franquista i inclou també la repressió masclista que pateixen les dones en general i en particular les d’aquesta història, o sigui de la seva família, amb una escriptura clara, directa i sincera desvetlla i denúncia el masclisme d’alguns homes d’esquerra.
Fins i tot d’alguns que considerem herois per la seva lluita antifranquista. Un d’ells “ en su ataud…colocaron una bandera comunista con la hoz y el martillo y un hermoso ramo de claveles rojos” (P.66).
Endevino, en aquesta escriptura, com deia, clara directa i sincera, el plaer de la creació, sí, però sobretot el dolor de l’autora quan assumeix les seves contradiccions perquè està oferint-nos la vida de persones estimades, unes que han estat maltractades i altres que han estat els maltractadors.
Emociona aquesta valentia.
He expressat la meva admiració cap a l’autora de l’obra però sent sincera, confesso, alhora la meva enveja. Perquè la Montse a través de les pàgines d’aquest llibre recorda tots els casos, totes les histories que ha protagonitzat el moviment feminista i aprofita per fer un repàs i explicar-nos quines són les dones més importants, o més celebres que ens han precedit, que ens han representat, les dones a les que ens hi hem emmirallat, hi hem aprés, les anteriors a nosaltres però també les que la seva vida ha transcorregut paral·lela a la nostra. I moltes d’elles la Montse les ha conegut. Moltes d’elles han format part del seu cercle d’amistats. Heu aquí la meva enveja!
De les que no ha conegut directament vull assneyalar la Rita Levi Montalcini perquè sempre la vaig admirar. La neuròloga italiana, que va descobrir el primer factor de creixement conegut en el sistema nerviós, premi novell de medicina el 1986. Guapa i elegant fins el dia de la seva mort el 2012 amb més de cent anys.
I de les amigues de la Montse, amb un ordre absolutament arbitrari, la Carmen Alcalde, la Victòria Camps, la Joana Gallego, la Cristina Fallaràs, la Cristina Almeida, l’Antonina Rodrigo, la Susana Koska, la Carmen Sarmiento…les dones del 36: Maria Salvo, Conxa Pérez Collado, Carme Casas, Trinidad Gallego, la Neus Català. I tantes!
I no s’oblida dels amics, com en José Luís Sampedro o en Lluís Martí Bielsa.
Així que ja ho veieu, aquest és un llibre d’unes vides extraordinàries, algunes d’elles formen part del que en diem persones corrents, escrit de des de la perspectiva de classe i la perspectiva de gènere perfectament entrelligades.
Gràcies Montse per compartir amb nosaltres a través de les pagines del teu llibre les teves amistats i la teva vida.
Moltes gràcies, a vosaltres per la vostra presencia i la vostra atenció.