La immigració de la dècada del 50 al 60. Una experiència no exclusivament econòmica

Fundació del Museu Històric- social de la MAQUINISTA i MACOSA

La immigració de la dècada del 50 al 60. Una experiència no exclusivament econòmica

Angelina Puig i Valls. Barcelona 19 de novembre 2019

Gràcies per convidar-me, no és un pur formulisme. Per una historiadora ser en aquest local on s’exposa la memòria de la Maquinista terrestre y marítima és emocionant. Com m’explicàveu, mentre miràvem els plafons de l’exposició, podem caminar per Barcelona i anar veient edificis que estan molt dins de la nostra quotidianitat i que varen ser construït aquí per aquesta gran empresa. Nomes dos com a mostra: el Mercat del Born i l’Estació de França. Una empresa que prové de lluny, que va començar a treballar al cor de la ciutat, el Raval i que després passà a barris tan emblemàtics com la Barceloneta, o aquí mateix, entre els barris de Sant Andreu i el Bon Pastor. Una empresa que forma part de la història de Catalunya, de la història de la industrialització catalana, una fabrica pionera de la Revolució Industrial Catalana. Història igualment de les estirps de prohoms catalans, però , també i sobretot que forma part de a història de la classe treballadora d’aquest país. Una empresa que arribà a comptar amb tres mil treballadors i treballadores. La Maquinista que seria fins a la dictadura franquista, un dels primers nuclis de conscienciació de la classe treballadora i un dels principals escenaris de reivindicacions dels seus drets. I com historiadora, faig un reconeixement al seu Comitè d’empresa que va merèixer la Medalla d’Honor de Barcelona pel manifesta dictat el 1993 per tal de preservar les senyes d’identitat de l’empresa i per fer una aportació col·lectiva a la història. Això és el que veiem aquí. Així que dono les gracies a la presidenta de la Fundació, Montse Milà, per haver-me convidat a estar avui aquí.
Encara una darrera cosa, la Maquinista durant la Guerra Civil va ser col·lectivitzada per la Generalitat, aquest és un fet que lliga amb la conferencia d’avui. Perquè us parlaré també de col·lectivitzacions, aquesta vegada, en el camp.

 

 

 

 

Parlarem d’una investigació que vaig fer per a la meva tesi doctoral ja fa molts anys. Poc abans de presentar-la la vida em situà en una cruïlla (com tantes vegades ho fa la vida) on vaig haver de decidir si m’endinsava en l’ofici d’historiadora o un emprenia un altre camí professional i vital. Em vaig decidir pel segon dient-me a mi mateixa, que reprendria la historia una vegada em jubilés.
No pensava en aquell moment que això arribaria tant aviat. Els anys volen, com totes i tots sabem.
I de jubilada vaig pensar que els nous temps demanaven noves formes. I vet aquí que vaig decidir traslladar els resultats d’aquella recerca de feia anys, però per a la seva temàtica de plena actualitat, en un Blog. Us convido a visitar-lo.
La recerca partia de la base que les causes dels processos d’emigració, a part de les causes demogràfiques i econòmiques, s’han de buscar, també, dins del substrat cultural que la societat emigrant posseeix. En conseqüència, per estudiar la immigració a Catalunya vaig intentar conèixer la societat d’on provenia la immigració i la història de la gent des de molt abans del moment en què sorgí la idea d’abandonar la terra natal.

Alguns estudis sobre emigració analitzen també la societat d’origen de les persones immigrants, però, generalment, són retrats o anàlisis de les dues situacions. La societat d’origen i la receptora que solen donar-se com a causa i efecte una de l’altra. És prescindeix, quasi sempre, del procés que es produeix per passar d’una situació a l’altra, d’un lloc a l’altre. Camí que no és lineal sinó sovint, d’anada i tornada, fins i tot quan el fet migratori és planejat com a definitiu i irreversible.

Per fer això la font ideal son les orals. La història de les persones recordada per elles mateixes es mou en el temps i d’aquesta manera la narració traspassa les barreres entre treball i casa, política i cultura, un lloc i altre, a l’inrevés de moltes de les nostres dades escrites i dels nostres conceptes que estan sempre separats. La informació oral permet explorar la interacció mútua entre la família i l’economia, discutir el concepte clàssic d’obrer del camp o d’immigrant com un subjecte exclusivament del gènere masculí, i permet, també, estudiar ambdues parts d’un procés migratori: allà i aquí.
Avui aquestes fonts tenen un valor afegit. Vaig fer les entrevistes al final de la dècada dels vuitanta a persones nascudes a principis del segle XX, protagonistes del procés migratori. Ara, si volguéssim fer una recerca semblant, per llei de vida, no podria ser.

De manera que vaig resseguir la història de diverses persones nascudes a Pedro Martínez (Montes Orientales de Granada) que van emigrar, a partir de 1950, cap a Catalunya essent l’última parada de l’emigració Sabadell i més concretament el barri de Torre-romeu.

Naturalment, també, vaig analitzar els documents de l’Arxiu d’Història Municipal de Sabadell, concretament els Padrons de 1950 i 1955, els Permisos d’Obres des de 1950 a 1959 i diversa normativa local de l’època especialment d’urbanisme. I llegir tota la literatura que es disposava sobre els diferents temes que abraçava la tesi.

 

Centrem-nos ara en el títol d’aquesta xerrada, i per això ens hem de fer la pregunta: Per què marxaren?

Si tinguéssim ara la possibilitat d’entrar al Blog, us dirigiria cap el capítol 11 i miraríem en quins anys retornaren al poble les persones que el franquisme a l’acabar la guerra havia reclòs a les presons, als camps de treball, al servei militar de l’exercit franquista. Veuríem que retornaren al poble ben entrada la dècada dels 40. Poc anys abans de quan els pioners decidiren deixar-lo.

En els testimonis que posseïm trobem respostes diferents a la pregunta ¿per què marxaren? segons ho fessin al llarg de la primera dècada de la segona meitat del segle, o bé en la dècada següent. Ben entès que es comparteix una causa profunda i evident: el rebuig d’una terra massa plena de gent i buida de feina i l’esperança de trobar-ne una altra on la indústria, la construcció i els serveis domèstics, els oferissin el treball que no els donaven en el poble on havien nascut.

Les persones que marxaren a principis dels 50 són treballadors i treballadores, gent amb empenta i iniciativa però callada per la forta repressió de la postguerra. Gent que havia fet una guerra contra el feixisme i que en la rereguarda havia participat d’experiències revolucionàries (Pedro Martínez va quedar en el cantó republicà i es col·lectivitzaran els seus cortijos) en un intent, malgrat les deficiències, dificultats i errors, de construir el somni del repartiment de les terres. En acabar la contesa, aquestes persones es troben submergides en una vida absolutament fosca i terrible, amb poca o sense feina i sempre mal pagada, una repressió ferotge, amb imposicions i un ambient aclaparador.

Davant de situacions d’aquesta mena , segons la psicologia, solament poden donar-se tres actituds: rebel·lar-se, resignar-se o emigrar, que es prenen segons la psicologia personal de cadascú i segons l’estructura econòmica social i política del moment. En aquell temps històric la difícil solució es redueix a l’emigració o a la resignació, car la rebel·lió era difícil després d’haver patit la guerra i en ple franquisme.

Per altra part la cruel mobilitat de la guerra va possibilitar que algunes persones, malgrat els horrors, fora del poble, poguessin albirar nous horitzons.

Mentre, les que restaren al poble, especialment dones, patien els immediats dies de la postguerra, la fam, la por, la solitud, la repressió.

Quan els absents retornaren no ja de la guerra, sinó de la seva continuació (batallons de treballadors, presó, camps de concentració, servei militar), sofriren més repressió i necessitats. Recordem tornen al 42, 43, 44, 45…i que troben?

Intentaren dur una vida normal, social i familiar, i descobriren les dificultats d’adaptació en el propi medi. Dels discursos revolucionaris havien passat als silencis prenyats de por. O pitjor, a la necessitat que ofega qualsevol pensament que no vingui de l’estómac.
En aquest sofriment germinaren canvis de mentalitat, que a la vegada possibilitaren nous pensaments de fuga.

No és difícil, a partir d’analitzar els testimonis personals dels que havia viscut en la República, veure l’emigració com un fenomen col·lectiu de la majoria de la pagesia andalusa, que havent perdut la guerra sabia que no tenia cap esperança de millorar en les noves condicions.

L’últim terç del segle XIX les idees majoritàriament anarquistes havien estat l’esperança dels jornalers i les jornaleres andaluses. Tots els mitjans subversius que la revolució va aportar – sindicats, revoltes, vagues, etc.- foren posats al servei d’aquest fi últim. Amb l’arribada de la II República, aquestes aspiracions prengueren nous ànims, algunes de les seves reivindicacions varen aconseguir-se, com ara la limitació de la jornada de treball, l’adscripció forçosa d’obrers en totes les èpoques en les grans finques, i sobretot, la possibilitat de tenir accés al poder polític a través dels ajuntaments. Començava a entreveure’s la possibilitat d’aconseguir la tan esperada reforma agrària.
Acabada la guerra incivil la il·lusió va desaparèixer per sempre més. L’única solució era cercar feina en altres regions i intentar l’inici d’una nova vida.

Un altre tret d’aquesta societat d’abans de la guerra, que sovint no se s’assenyala, és la forta mobilitat per poder treballar. Aquest costum podia ser addicionalment un punt que ajudés a decidir-se més tard per l’emigració. En efecte, tothom havia de cercar la feina diàriament i no sempre en el mateix poble. Els homes, en la sembra i la recol·lecció, durant una sèrie de mesos abandonaven la família i vivien i treballaven en les extenses finques allunyades del poble. Si cal van fins a la Campiña cordovesa, o a Almeria o a Jaén. Les dones, igualment, anaven de casa en casa fent diferents tasques, cosint, rentant, i a l’època de les matances dels porcs s’estan fins una setmana fora de casa. I els nens fan de pastors o ajuden als camps i les nenes fan de “minyones” de les famílies riques. Nenes, nens, homes i dones participen d’ocupacions caracteritzades per la mobilitat i la temporalitat i l’obligació de separacions més o menys llargues de la resta de la família.

Tornem en el moment de la decisió de marxar. Què els retenia en pobles com Pedro Martínez? La majoria no posseïen ni tan sols les quatre parets que els aixoplugaven. Cada dia es despertaven amb la incertesa de saber si aquell dia els donarien treball o no i, per tant, si menjarien o no. Què importava la imprevisibilitat del desconegut, davant la insuportable realitat del dia a dia?
Eren pobres i res els lligava. Paradoxalment, la manca de qualsevol petita propietat els deixava lliures per abandonar el poble amb poca enyorança.

Alguna d’aquestes persones a partir de les seves estades a la presó i als mateixos periples de la guerra, obtingueren informació i conegueren gent i altres indrets que els facilitaren la idea de marxar del poble. Si més no, a partir d’aquella història malaurada, havien tingut l’oportunitat de saber que el món no s’acabava ni començava allà on havien nascut. Alguna persona, de fet, ja no va tornar a Pedro Martínez després de complir les condemnes imposades per la “justicia” franquista.

La traducció local de les pressions sociopolítiques d’aquella època històrica, l’omnipresència del caciquisme, la corrupció, la presència del poder coactiu formal en el poble produïa ansietat i tensions que van fer desitjable l’anonimat de les ciutats més grans, on el control directe és més laxa. En el poble l’ajuntament i els seus funcionaris, la Guàrdia Civil i l’Església (el capellà), s’unien per imposar i fer observar tot tipus de prescripcions, fins reduir molt sensiblement l’esfera privada i la independència personal. Tot això es va anant fent intolerables quan s’albiren altres situacions on l’opressió era menys notable.

Tot plegat convertí l’emigració en l’única revolta possible del moment. De manera que no és agosarat sostenir que l’emigració dels pioners és a dir la de la primera dècada del 50 al 60, no fou una experiència exclusivament econòmica sinó una conseqüència indirecta del resultat de la guerra civil. Així, anys després de finalitzada, la contesa encara incidia en la vida de les persones i de les seves comunitats. En un procés que aleshores tot just començava, però, que amb pocs anys, va buidar més d’un poble de la península i n’omplí d’altres.

En la dècada següent, els anys seixanta, les causes de l’emigració ja són unes altres. Al canvi de mentalitat s’hi ha d’afegir altres factors no menys decisius. Al començar la dècada la situació econòmica a Pedro Martínez s’agreuja. La gent percep clarament aquesta data com a divisòria d’un temps encara molt més difícil perquè en aquell moment és quan en el poble s’introdueixen la maquinaria i els herbicides a l’agricultura, que tots els testimonis citen com la causa més directa de la disminució del treball. En efecte, a partir d’aquesta data, la situació d’atur en el poble s’aguditza extremadament i als baixos nivells de salaris s’hi suma la disminució notable de jornades de treball.

Però això donaria pas a una segona conferència.

En els temps actuals quan s’expliquen els sofriments de la gent sota la subjugació franquista o la crueltat de les actuacions d’algunes persones de les classes dominats, costen de creure. Us convido, altra vegada, a entrar al Blog. En ell hi trobareu els testimonis escrits . Són millors del que jo us podria dir. Des del Blog es pot entrar, igualment, directament a la Tesi doctoral completa. En ella hi vaig escriure la transcripció completa de totes les entrevistes.

De tota manera us llegiré dos testimonis sobre el perquè de la decisió de marxar del poble.

“Pues cuando llegué al pueblo después de la prisión, pues que yo aquello lo encontraba ¿cómo te diría yo? Muy raro. Y de yo tener ahora de empezar a vivir con aquella gente que tanto había odiado, y que tanto mal me habían hecho. Pues yo me pensaba que sería aquello, para mí una cosa que ¡qué más a gusto me lo pasaba en la cárcel, que vivir yo entre aquella gente, que tanto daño nos hicieron!”

“Y me vine porque allí había una gente muy mala, habían muchos fascistas muy malos. ¡Yo cómo no era fascista! …teníamos un yugo muy grande. Y yo ya pensé, no hombre yo me voy por ahí a buscar la vida porque aquí no ventilas na. Porque yo vivía de alquiler y había meses que pasaba el alquiler y habías de andar a trote porque eran 20 duros que pagaba cada mes de alquiler. Y pa juntar 20 duros en aquellos tiempos con el jornal, pues como a veces no lo hacías siquiera en un mes, pues ya tenías que entramparte en la tienda. Y venía la cosa tirante, y yo harto, dije: -Pues no, yo me tomo el vuelo de aquí a ver si tengo suerte.
Y mira pegamos aquí en Sabadell y aquí estamos y tan a gusto”.

I “l’estamos aquí”, em permet enganxar la història en l’estada d’aquestes persones en el barri que van construir quasi literalment amb les seves mans. Els suburbis que no meresqueren el nom de barris fins que al cap de molts anys quan els seus veïns i veïnes aconseguiren a base de moltes reivindicacions i lluites canviar les fisonomies d’aquells indrets. Llocs que, en un principi, no tenien les més elementals condicions de vida. Sense llum, sense aigua, sense clavegueram, sense asfalt, més o menys aïllats del centre, sense transport, sense serveis sanitaris, sense escola.

Permeteu-me que faci un apunt per lligar aquestes històries als nostres actuals convulsos dies. Aquest llarg recorregut que s’inicia a Andalusia i acaba a Catalunya, quan s’analitzen les històries personals i col·lectives, podem comprovar com, al llarg de la vida, una mateixa persona pot anar acumulant vivències distintes que li permetran identificar-se a partir de diverses identitats compartides.
Moltes de les dones i homes que van deixar el seu poble natal, i la seva descendència, comparteixen amb naturalitat la seva identitat obrera, la veïnal, l’andalusa i la catalana. I d’aquesta manera, conjuntament amb la població nascuda al país (de vegades provinent d’immigracions anteriors) es convertiren en part consubstancial de la construcció de la Catalunya democràtica.

Moltes gracies!

 

 

Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari