L’edifici de Via Laietana 43, és un lloc emblemàtic pendent de dignificació, és un símbol de la repressió franquista perquè va ser un centre de tortura i repressió durant els anys de la dictadura. És, també, un símbol de la resistència contra el franquisme, de la lluita contra l’opressió i de combat per la llibertat i la democràcia.
A la vegada, és una expressió de la recuperació de la memòria democràtica, en contra de la impunitat dels crims del franquisme, de denúncia dels abusos comesos pel règim del dictador Franco. Un lloc de memòria de l’activitat i de l’actitud de persones, algunes molt joves, que amb el seu comportament ètic i el de les organitzacions en les què sovint hi estaven enquadrades, ajudaran acabar amb la llarga i darrera dictadura de l’Europa occidental del segle XX.
Símbol de la repressió franquista
La violència del regim franquista vers els seus oponents és prou coneguda. La dels primers anys del regim, ferotge1. Una brutalitat que durà tot el període. Se sap: Franco morí matant. Un regim criminal que durà de 1939 a 1975 amb la mort del dictador. I encara amb una transició cap a la democràcia llarga i, com recordem i demostren les recerques més actuals, amb molta violència, encara.
Però centrem-nos amb l’immoble de Via Laietana 43, que malgrat la seva història, avui segueix sent la seu de la Jefatura Superior de Policía.
L’edifici, lleugerament desviat de la recta que conforma la via actual, es va salvar de la piqueta a principis de segle XX quan les obres de construcció de la Via Laietana, que uniria l’Eixample amb el port, van esquarterar per la meitat el barri vell. Les obres, conegudes popularment com “la Reforma»2 van suposar obrir una rasa de 80 m
1 Una de les primeres recerques fou la tesi doctoral de Josep M. Solé Sabaté que analitzava la repressió franquista a Catalunya de 1938 a 1953. Dossier a L’Avenç Revista d’Història núm. 52. Setembre 1982. 2a època
2 Jo tinc testimonis familiars d’aquest fet. Els meus avis materns, amb poc més de deu anys, vivien prop de l’església de Sant Sever, i em comentaren que un joc predilecte de les criatures del barri era anar a veure « la Reforma ».
d’amplada i uns 900 de llargada, amb la destrucció de 2.199 cases, petits comerços, palaus i convents medievals, i dispersà el veïnatge de classes populars, unes 10.000 persones.
Durant la monarquia, en època de la dictadura de Primo de Rivera, va ser seu policial des del 1929 i va ser conegut, en els ambient llibertaris, com el “Molino Sangriento”, al ser el centre de repressió del moviment obrer i radical barceloní. El 1933 la Generalitat republicana en assumir les competències d’Ordre Públic amb el traspàs de la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil, va convertir l’edifici en la seu de la Comissaria General d’Ordre Públic, sota les ordres de Frederic Escofet. Des d’allà va dirigir, el 19 de juliol del 1936, la resistència contra l’exèrcit sollevat, amb la presència del president Companys. El 1939, Barcelona va ser ocupada pels franquistes que van requisar l’immoble que durant la guerra havia estat bombardejat. Mentre hi feien les obres i hi afegien tres pisos traslladaren temporalment la comissaria a la Diagonal. Reoberta la comissaria es convertí el 1941 en la seu de la 6ª Brigada Regional de Investigación, coneguda com a Brigada social o politicosocial (BPS), i va ser el nucli central de la repressió política a Catalunya.3 La temuda BPS es convertí en responsable d’una espessa xarxa d’espais i cossos repressius de la dictadura a Barcelona. Les comissaries de les quatre províncies catalanes quedaren sota l’autoritat de la Prefectura Superior de Policia, de manera que l’edifici de Via Laietana 43 fou el centre de la repressió no només de Barcelona, sinó de tot Catalunya.
La BPS, una veritable policia política de la dictadura, amb un reconegut grau de violència i impunitat, practicà interrogatoris violents acompanyats de maltractaments i diverses pràctiques de tortura a milers d’homes i dones militants antifranquistes. I no, només per causes polítiques, també actuaren contra tota classe de dissidència, prostitució, homosexualitat; i també contra persones d’ètnia gitana.
3 Antoni Batista La Brigada Social. Empúries / Edicions 62, 1995.
Violència perfectament documentada per diversos historiadors com Manel Risques 4, o per César Lorenzo Rubio, en l’informe que va fer a instàncies de l’Ateneu Memòria Popular5 amb l’objecte de contextualitzar i reforçar la petició de declaració de la Jefatura Superior de Policía de Cataluña com a “lugar de memoria democrática” en base al que estableix l’article 50 de la Ley 20/2022, de 19 d’octubre, de Memoria Democrática.
A finals de la dictadura, la vulneració de drets fonamentals era tan flagrant que no només les organitzacions humanitàries com Amnistia Internacional o els partits d’esquerres europeus denunciaven públicament aquest tipus de pràctiques. Fins i tot el Govern dels Estats Units va reconèixer per primera vegada des dels acords bilaterals de 1953, que incloïen cooperació i assistència policial, la presència habitual de tortures en centres de detenció. En un informe desclassificat del Departament d’Estat del 3 de maig de 1975, signat pel Sotssecretari d’Estat per al Control d’Armes i Assumptes de Seguretat Internacional, Carlyle E. Maw, on s’hi descriuen les condicions d’una sèrie de països que vulneraven els drets humans, s’hi afirma que a Espanya es produïen «diversos graus de tortures, tractes inhumans o degradants; denegació de revisió judicial de judicis injustos per tribunals militars a civils, arrest arbitrari, exili i restriccions de moviment i residència». Una setmana més tard el nou ambaixador Wells Stabler, signava un nou informe que afirma que hi havia casos on els drets humans eren clarament violats i així li ho havien comunicat al Govern espanyol 6.
4 Manel RISQUES, La tortura y la Brigada Político-Social. Barcelona 1947, Historia Social, 44, 2002, pp. 87-104. En aquest mateix catàleg, César LOREZO i Javier TÉBAR Tébar, Les generacions TOP contra tortures i impunitats.
5 L’Ateneu Memòria Popular és una entitat de memòria en la què, a més de persones a títol individual, hi són associades les entitats memorialistes més significatives de Catalunya. Són les següents: Amical Brigades Internacionals; Amical Mauthausen i altres camps; Amical de Ravensbrück; Associació Catalana de Persones Ex Presses Polítiques del Franquisme; Associació Catalana d’Investigacions Marxistes; Associació Catalana de Juristes Demòcrates; Associació Conèixer Història; Associació Memòria Baix Llobregat; Androna cultura; Escola Angel Baixeras; Eurom-Observatori Europeu de memòries; Fundació Cipriano García de CCOO-Catalunya; Fundació l’Alternativa; Fundació Museu Historicosocial de la MTM i MACOSA; Fundació Neus Català; Fundació Solidaritat UB; Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans; La voz ahogada, companyia teatral; Memorial Democràtic Treballadors SEAT; Memòria socialista.
6 José BABIANO, et al. Verdugos impunes. El franquismo y la violación sistémica de los derechos humanos. Barcelona: Pasado & Presente. 2017
L’objectiu d’aquesta violència era eliminar qualsevol mena d’oposició organitzada al règim i “implantar una suerte de terror social que favoreciera el consenso pasivo de la población respeto la dictadura”7. Fets que seguiren en l’ultima fase del franquisme, com han evidenciat les darreres investigacions sobre les persones jutjades pel Tribunal d’ordre públic (TOP), i com ensenya l’exposició «Generacions TOP» 8 al centre cultura La Model. Una mostra que repassa la història social del tardo franquisme i la transició i es centra en la resistència quotidiana i el protagonisme de la gent organitzada, així com l’estructura repressiva del règim de Franco i dels seus responsables. L’exposició evidencia la lluita social per aconseguir drets i llibertats i reivindica la democràcia com a conquesta col·lectiva. A la vegada, convida a la reflexió pública i vindica la memòria democràtica del país, on descobrim com les persones van alçar-se davant la repressió i contra la dictadura, bastint una societat més justa i lliure. Un homenatge a la gent que va defensar la dignitat i la llibertat en un dels períodes més foscos de la nostra història. Quasi deu anys abans, entre setembre de 2016 i febrer de 2017, una altra exposició, comissariada per César Lorenzo i Javier Tébar, amb el nom, Això em va passar. De tortures i impunitats, tingué lloc en el Born Centre de Cultura i Memòria. Va ser una mostra pionera en el tractament del fenomen de la tortura durant el franquisme. Intent de difondre la cruenta realitat de la violència i la impunitat del franquisme i traslladar-la, més enllà de la recerca acadèmica i el testimoniatge de persones represaliades, al conjunt de la població.
Símbol de resistència contra el franquisme, lluita contra els diferents tipus d’opressió i combat per la llibertat i la democràcia
Les investigacions recents van donant llum a les xifres de la repressió franquista, tanmateix saber amb exactitud el nombre encara és difícil. Segueixo a Pau Casanellas i
7 Via Laietana 43, nodo principal de la red represiva del franquismo en Barcelona: una resignificación necesaria. Pau CASANELLES y Joan GIMENO i IGUAL. Patrimonios incomodos. EUROM, noviembre 2024. La Prefectura Superior de Policia de Via Laietana 43 – PATRIMONIS INCÒMODES
8 Organitzada per l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme amb la col·laboració de la Fundació Cipriano García de CCOO-Catalunya, EUROM i l’Ajuntament de Barcelona. L’exposició ha estat comissariada per Carlota Vidal i Gerard Rodríguez, historiadors.
Joan Gimeno 9 per fer-ne un resum. Tot i que Catalunya és un territori fronterer per on les persones que podien témer la repressió van intentar o fugir del país, durant els primers 8 mesos d’ocupació prop de 30.000 persones patiren alguna classe de presó “preventiva”. El Tribunal Militar Territorial Tercero a Catalunya va incoar quasi a 80.00 persones al llarg del franquisme. Des de finals de la guerra fins al començament de la democràcia parlamentaria, 25.121 barcelonins foren processats en consells de guerra instruïts per militars; i en el conjunt de la província foren 45.132, d’ells 1. 716 afusellats.
El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) des del moment de la seva creació el desembre de 1963, va ser la instancia judicial prioritària deixant en segon terme el fur militar. Amb tot seguí havent-hi una doble via jurisdiccional, la del TOP i la dels consells de guerra.
A partir dels resultats del projecte TOPCAT10, i del procés de reparació jurídica establert a la Llei 11/2017 del Parlament català, sabem que entre 1950 i 1978, 1.445 habitants de Barcelona van ser sentenciats pel TOP o processats per la jurisdicció militar. S’hi ha d’afegir les dades de la dècada dels 40 amb consells de guerra contra 2.698 persones que dona un total de 4.143 persones. Xifres mínimes perquè, al marge de la dificultat d’obtenir tota la informació sabem que no hi són les de l’any 1976, que fou un any de molta conflictivitat i en conseqüència de molta repressió.
Bona part d’aquestes persones passaren per Via Laietana 43. Tanmateix no en podem donar la xifra, tampoc la del nombre de persones que hi foren torturades. Els treballs dels que he obtingut aquestes dades completen abastament al fenomen de la tortura amb un intent d’aproximació al nombre, també al que anomenen “modus operandi” i al “repertori del torturador”, així com les característiques i perfils dels perpetradors dels turments.
Quins eren els delictes que se’ls imputava? Des del punt de vista de la memòria democràtica importa molt aquesta qüestió perquè més enllà del dolor i del sofriment de les persones que hi foren empresonades i torturades, i del patiment de familiars i amistats, convé que no s’esborrin els motius pels quals foren detingudes. Conèixer les lluites i reivindicacions de les persones que en la dictadura aspiraven a la llibertat i la democràcia,
9 Pau CASANELLAS y Joan GIMENO, op.cit.
10 Javier TÉBAR, coord. TOPCAT 1963-1977. L’antifranquisme català davant el Tribunal de Orden Público. Barcelona: Fundació Cipriano García / Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació / Memorial Democràtic. 2020
per trencar, amb paraules de l’historiador Ricard Vinyes, expert en el tractament de la memòria històrica, amb el fet que a les persones represaliades no se’ls recordi “por lo que hicieron, sinó por lo que les hicieron”11.
I què feren?
Majoritàriament foren accions polítiques i sindicals organitzades per grups comunistes, anarquistes i socials que funcionaven de manera clandestina per defensar els drets de les classes treballadores, organitzant vagues i protestes. Treballadors i treballadores que anaren millorant la manera d’organitzar-se, sobretot a partir del naixement de les CCOO, que possibilità una augment de les lluites laborals i la resistència davant l’opressió a les empreses. La investigació del projecte TOPCAT, abans esmentat demostra que una part majoritària de les persones jutjades pel TOP eren treballadores.
Quasi simultàniament grups de veïns i veïnes recolzaren moltes d’aquestes lluites sumant a les reivindicacions laborals, les veïnals i socials promovent manifestacions i altres accions de protesta.
La resistència clandestina també va incloure grups de solidaritat, que es van encarregar de donar suport a les víctimes del règim, incloent-hi famílies d’exiliats i de presos polítics. Aquests grups oferien refugi i ajuda a les persones que eren perseguides per les autoritats franquistes.
Un dels elements claus de la lluita clandestina va ser la subversió cultural. La publicació de premsa clandestina, llibres prohibits, revistes i pamflets eren eines de gran valor per mantenir viva l’oposició al règim. Els escriptors, intel·lectuals i artistes antifranquistes van utilitzar l’art, la literatura i la música per difondre missatges de resistència i cridar l’atenció sobre les injustícies del règim. Moltes d’aquestes publicacions eren distribuïdes de manera clandestina i a mà, i incloïen manifestos polítics, textos de la resistència, i crítiques a la censura i la repressió.
Els estudiants, especialment a les universitats, van jugar un paper fonamental en la lluita antifranquista. Moviments com el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i altres col·lectius van organitzar vagues, manifestacions i actes reivindicatius contra les polítiques del règim. La Universitat de
11 Ricard VINYES, Crítica de la razón compasiva- reconstrucción, transmisión y poder en la memoria del pasado. Icaria Barcelona, 223, p.23
Barcelona va ser un lloc important per a la difusió de les idees antifranquistes i es va convertir en un centre de la resistència estudiantil, amb moltes accions de protesta contra les condicions imposades pel règim.
Amb aquestes referències, cal que Via Laietana 43 es reconverteixi en un lloc de memòria per recordar, quina ètica, quines conviccions, quines necessitats havien impulsat a aquest sector de la ciutadania, a actuar i lluitar contra la dictadura, i a favor de les llibertats democràtiques i nacionals. La seva conducta i el seu exemple han de servir de lliçó perquè hi ha una clara necessitat de no abandonar la lluita contra els feixismes tinguin la cara que tinguin en el nostre present.
La lluita per la recuperació de la democràcia, volia dir lluitar pel dret a la lliure expressió de les idees, pel dret a la lliure reunió i associació, lluitar per tenir garanties davant les detencions governatives; lluitar contra la suposada perillositat social d’alguns grups socials com les treballadores sexuals i les persones del col·lectiu LGTBI. Aquests combats van ser també compartits per dones que a més podien ser detingudes per comportaments que no responien a les normes establertes pel règim. Per exemple, dones que no estaven casades o que portaven una vida considerada «desordenada» podien ser detingudes i interrogades. La repressió de la sexualitat femenina era una part essencial de la política franquista. Les dones que van patir la repressió franquista a les comissaries no només van ser víctimes de tortures físiques i psicològiques, sinó també de la vulneració dels seus drets i de la seva condició com a gènere en una societat que les veia com a submises al poder masculí i patriarcal. Elles van viure una doble repressió: com a oponents del règim i com a dones en una societat patriarcal, amb tot el pes de la moral conservadora i autoritària del franquisme que es reflectia també en les seves institucions repressives.
Com el seus companyes, lluitaren per tenir drets laborals però la Llei de Relacions laborals que equiparava els drets laborals de les dones i dels homes, no arribà fins el 1976. Els delictes estrictament “femenins” com l’adulteri i l’ús d’anticonceptius hauran d’esperar a la Constitució Espanyola del 6 de desembre de 1978, perquè siguin despenalitzats. També el permís d’obertura de centres de planificació familiar. El 1981 s’aprovaren les lleis de divorci, filiació i règim econòmic del matrimoni. Encara restava pendent una gran lluita: la llei de l’avortament, que no s’aprovà fins l’any 1985 i que es demostrà absolutament insuficient.
Símbol de la lluita per a la recuperació de la Memòria Democràtica en contra de la impunitat dels crims del franquisme
La reivindicació perquè la Comissaria de Via Laietana 43 esdevingui un centre de memòria comença en la primera dècada d’aquest segle amb pressions i demandes com les de l’Associació de Persones ex-Preses Polítiques del Franquisme que la fan arribar al ministre Rubalcaba i al conseller Saura; o com la de la Comissió de la Dignitat que, a través del grup d’Esquerra Republicana de l’Ajuntament de Barcelona, s’adreçà al Congrés dels Diputats.
Davant de la pressió social de les Entitats, l’1 de juny del 2017 s’aprovava al Congrés una proposta no de Llei, només amb el vot en contra del Partit Popular, per convertir la Jefatura de Policía de Via Laietana en un centre memorial i documental dedicat a difondre el coneixement i la memòria sobre la tortura policial practicada durant la dictadura. Al mateix temps, es reclamava que en un període de sis mesos es traslladés còpia dels arxius històrics de la policia a l’Arxiu Històric Nacional de Catalunya i que s’hi integressin: fitxes, atestats, declaracions, ordres, reglament intern, correspondència i altre material d’interès.
Tanmateix la pressió social es manté, de manera que el mateix 2017, un grup format per persones represaliades a la Comissaria, historiadors i historiadores, representants de l’advocacia, de grups i centres d’estudi universitaris, de les entitats memorialistes, de les associacions professionals d’arxivers i dels sindicats, van fer una reclamació conjunta perquè es portés a terme immediatament l’acord aprovat pel Congrés de Diputats que hauria de comportar el trasllat de la dotació policial a un altre centre; la còpia i accés dels arxius policials del franquisme a la Generalitat, amb la reclamació pertinent de la Subdirecció General d’Arxius i Museus.
Així mateix es reclamava la conversió de l’edifici en un centre de denúncia de la impunitat i la tortura durant el franquisme; l’aplicació de les competències de l’Estatut pel que fa a salvaguarda del patrimoni arquitectònic i cultural; l’inici de les actuacions necessàries per garantir la preservació patrimonial de l’edifici en els seus espais més emblemàtics, amb la declaració immediata de l’edifici com a bé Cultural d’Interès Local.
També, s’exigia, la transferència de l’edifici a la Generalitat i/o l’Ajuntament; l’elaboració del projecte de museïtzació i un pla d’usos per l’edifici. I de manera immediata es reclamava, la col·locació de plafons exteriors a l’edifici i la informació a les webs de la Generalitat i l’Ajuntament sobre el significat de l’immoble. També, alçar davant de la Comissaria un monument contra la tortura policial, aprofitant la remodelació de la Via Laietana.
El 2019 va ser l’Ajuntament de Barcelona el que aprovà una resolució en la línia de la del Congrés de Diputats. Al mateix temps va instal·lar un faristol explicatiu a pocs metres de l’entrada de la comissaria. Aquest faristol, tot i ser a vista de les càmeres de vigilància i de la pròpia policia, ha esta contínuament vandalitzat (prop d’una vintena de vegades).
Després de les obres, al 2024, no s’hi instal·là el monument demanat però sí, gravats al terra, els mots principis de la memòria democràtica: «Veritat, Justícia, Reparació i Memòria». Com deia Jordi Rabassa, regidor responsable de Memòria de l’Ajuntament, “volia ser un memorial evocatiu per a què tothom que passegi per la vorera Llobregat de la Via Laietana se n’adoni de la importància del número 43 i al mateix temps serveixi de reparació fins que el convertim en un espai de memòria”.
La Comissió de la Dignitat, el 15 de juny del 2021, va començar a organitzar concentracions davant la Comissaria per reclamar la re significació de l’edifici. A les concentracions s’hi presenten testimonis de persones torturades en l’indret, o de familiars de persones que ja han mort. En aquestes trobades ja hi ha passat més d’un centenar de testimonis i, amb una notable assistència, es segueixen portant a terme amb la voluntat de no deixar-les de fer fins que la demanda sigui una realitat.
L’11 de desembre de 2021, l’Ateneu Memòria Popular va organitzar la jornada “Via Laietana: impunitat o memòria” on va comptar amb l’assistència de persones que havien estat detingudes i torturades a la prefectura; amb la visió històrica 12 de les tortures del franquisme en aquell edifici; amb experiències internacionals de bones pràctiques en la re significació d’espais de tortura en espais de memòria; i també amb la participació de les administracions (la catalana i la local, l’administració de l’estat es va excusar).
12 Risques, Manel (2021): «Tortures i la impunitat de la Prefectura de Via Laietana», conferencia pronunciada l’11 de desembre en el marco de las jornades “Via Laietana: impunitat o memòria”, organitzades per l’Ateneu Memòria Popular
És especialment rellevant que en la jornada s’hi trobessin les diverses entitats memorialistes (a part de les entitats de l’AMP, foren convidades Òmnium Cultural i la Comissió de la Dignitat) i que es manifestés un total consens entre totes les persones participants en les reivindicacions plantejades. O sigui: la prefectura ha de ser un espai de memòria, un espai de recuperació i cura dels arxius i un centre d’interpretació de la tortura. També hi hagué coincidència en què l’edifici no pot ser la seu del Memorial Democràtic com, en la pròpia jornada va proposar el representant de la Generalitat de Catalunya; i, naturalment, sota cap circumstància, pot ser un espai policial.
També, es digué, que tot i considerar la Prefectura de Via Laietana com un símbol de la tortura i la repressió franquista, sabíem que aquest no va ser l’únic espai on es van dur a terme atrocitats, i, per tant, que s’ha de vincular la xarxa d’espais on també s’hi van donar actuacions repressives per tenir una visió de l’abast geogràfic de la tortura i la repressió en la seva totalitat.
Es proposà continuar en l’impuls de les reivindicacions i donar suport a les iniciatives de les diferents entitats memorialistes encaminades a aconseguir l’objectiu comú. Tenir una major coordinació entre les entitats participants i fer una tasca de divulgació i suport de les diverses iniciatives de les entitats participants.
El 2022 s’inicia la Campanya Fem Justícia, Fem Memòria on diverses entitats13 en base a un primer Manifest elaborat per l’AMP començaran una recollida de signatures amb la reivindicació de la transformació de la prefectura. L’activitat culminà amb un acte reivindicatiu davant mateix de la Via Laietana 43. Actes, que s’han anat repetint aquests darrers anys al voltant del 20 de novembre, dia de la mort del dictador (1975). L’any 2023 la Campanya consistí en la internacionalització del Manifest que rebé l’adhesió de més d’un centenar d’entitats memorialistes internacionals.
Algunes d’aquestes entitats havien participat uns dies abans en Les Jornades Internacionals sobre Espais de Memòria, organitzades per la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona i Iridia, on la primera taula de debat, va consistir en un intercanvi de testimonis de tortures des d’una mirada global. Hi donaren el seu testimoniatge persones que havien estat a la prefectura de Via Laietana, i testimonis
13 Amical de Mauthausen i altres camps, Associació de Persones Ex Preses Polítiques del Franquisme, Ateneu Memòria Popular, European Observatory on Memories- EUROM, Comissió de la Dignitat, Comissió de la Memòria Històrica- ICAB, Fundació Cipriano Garcia-CCOO CAT, Iridia- Centre de Defensa de Drets Humans, Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i Omnium Cultural
d’altres països que havien estat torturades i, posteriorment, viscut un procés reparador a través de la re significació d’un espai.
L’Ateneu Memòria Popular, el gener del 2023 va presentar, com ja s’ha dit, la petició d’inici de tramitació d’un procediment administratiu per a la declaració de l’edifici de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona com a lloc de memòria i, consegüentment, per a la seva inclusió en l’Inventari Estatal de Llocs de Memòria Democràtica. El 4 de maig de 2023 va rebre, confirmació de rebuda de la petició per part de la subdirecció general d’ajuda a les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura, que depèn de la Direcció General de Memòria Democràtica. En ella s’informava, que, en aquella data, l’esmentat inventari incorporava exclusivament els que ja venien indicats a la pròpia LMD 20/2022. A més, es deia que la Direcció General es trobava encara preparant el desenvolupament normatiu i institucional de la llei per tal d’incorporar nous béns a l’inventari. El 8 de febrer de 2024 l’entitat va enviar una carta (que no ha tingut resposta), al secretari d’Estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez López, en la que se li demanava informació sobre l’estat de la qüestió. Novament, a principi de gener 2025, al dos anys, de la primera sol·licitud, es reiterava la petició (pel procediment establert per la Llei 20/2022).
L’octubre del 2024 va ser el Parlament de Catalunya el que, a iniciativa del grup de Comuns i amb els vots de PSC, ERC i la CUP, va instar la Generalitat a negociar amb el Govern espanyol la reubicació de la comissaria i la conversió del Via Laietana 43 en un espai memorial. El mateix ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, havia assumit a l’abril el compromís d’establir-hi un «lloc de memòria», tot i que sense comprometre’s a la reubicació de la comissaria, opció a la qual el Ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, s’ha mostrat fins ara reticent. En el millor dels casos, doncs, el Govern espanyol ha deixat la porta oberta a un ús compartit, memorial i policial, que les entitats de memòria desaproven obertament.
El cos policial, amb l’excepció de l’Agrupació Reformista de Policia, ha rebutjat de pla qualsevol canvi en els usos de la Prefectura. «Costa no veure en aquesta actitud un tir
al peu per a la pròpia imatge del cos: els primers que haurien d’estar interessats a desprendre’s de l’allargada ombra de la dictadura són els mateixos policies.14» Gener de 2025, el govern central presenta el programa España en libertad 50 años. Més enllà de la polèmica sobre la pertinència o no d’aquesta celebració, seria una bona notícia que, sense més dilació, aquest 2025 fos l’any de la proclamació de la Comissaria de Via Laietana 43, en tota la seva integritat, lloc de memòria. I es fes realitat el Centre de memòria i d’interpretació de la tortura.
En resum, amb les entitats de memòria clamem: Fem justícia, fem memòria! Fem justícia per reparar les persones que van ser-hi vilipendiades, vexades i torturades. Fem memòria, perquè, tal com defensa Ricard Vinyes15, és l’actitud ètica, el valor polític de la responsabilitat exercida per una part de la ciutadania davant el franquisme, el que constitueix el llegat democràtic, el fonament de l’Estat de dret.
Fem memòria per responsabilitzar els perpetradors d’aquella barbàrie.
Fem justícia perquè les generacions més joves, perquè la societat en el seu conjunt, té dret a la memòria. Perquè les administracions tenen el deure de garantir l’accés de la ciutadania en la construcció de la imatge del passat.
14 Pau CASANELLAS y Joan GIMENO, op.cit
15 Ricard VINYES, op.cit