18 de desembre, Dia Internacional de les persones migrades, he participat a la lectura continuada de testimonis migrants que ha organitzat el Museu d’història de la immigració. M’hi ha acompanyat la Rosa Sans. La Rosa també ha llegit un bonic text. Les dues som de l’Ateneu Memòria Popular i estem treballant en el Projecte Compartir Memòries.
Enhorabona a la Imma Boj, la seva directora, per la bonica i necessària iniciativa.
La meva lectura:
Breu lectura al Museu d’història de la Immigració. Dia internacional de les persones migrades La memòria silenciada . 18 desembre 2025
Bon dia, fa molts anys (tants que era el segle passat) vaig fer una recerca sobre la immigració andalusa a Catalunya, o millor dit de Granada a Sabadell, o encara puc precisar una miqueta més. De Pedro Martínez, poblet de Granada, a Sabadell.
Vaig entrevistar un grup de dones i homes pioners d’aquest procés migratori.
Uns en donaré un tastet. El testimoni de la Manuela, coneguda amb el malnom de “la Chamorro” i el de la seva filla, la Petronil.la. La Manuela havia nascut el 13 d’abril de 1912. Si fos viva ara tindria 113 anys.
A la primera meitat de 1912, quan la Manuela va néixer, es va celebrar la coronació d’Alfons XIII, qui a l’edat de 16 anys va ser nomenat rei d’Espanya. Era una monarquia absoluta, amb una estructura jeràrquica en què el Rei era el poder suprem. I doncs, sense democràcia.
O sigui, que fa molt temps del que us vull explicar.
Bé, la trobada que vaig tenir amb la Manuela va ser a casa seva al barri de Torre-romeu, el 8 de juny de 1984. Ella tenia 72 anys. I d’això, també fa molt de tems. Fa 41 anys!!!
La Manuela era d’una generació que va viure la guerra civil, del 1936-39, però no va deixar el seu poble natal, Pedro Martínez, fins l’any 1960, i no per iniciativa pròpia. La Manuela era vídua, i feia temps que la seva germana, l’Antonia, immigrada a Sabadell, intentava convèncer-la perquè anés cap a Torre-romeu a viure amb la seva família. Però, no ho aconseguia, entre altres coses, perquè la seva filla, la Petronil·la , que es va casar quan era molt joveneta, tenia quatre fills i a la Manuela se li feia massa muntanya amunt deixar la noia i els nets. Però sí que hi va venir.
Escoltem-la:
“La idea de venirse “pa ca” fue de mi hija. Mira te lo voy a decir. Una de aquí el pueblo, que le dicen la Josefita “del casino”, ella vivía aquí en Sabadell y fue allí a Pedro Martínez que eran unas vacaciones. Entonces no iba tanta gente a las vacaciones allí. No había tanto dinero. Hicieron las vacaciones allí y me decía: “¡Ay, Manuela, dice la Antonia que te vengas, que allí vais a estar muy a gusto, ¡no seas tonta! ¡Vente!”.
Y dije: “mira ¿cómo voy a dejar a mi Petronila?”. Y la Petronila dijo: “Máma si usted se va ¡nos vamos nosotros también! ¡Qué sí que nos vamos!”. Y digo: “pero tampoco tenemos faena”.
Y dice: “mira si no tenemos faena al tito Manuel (que estaba aquí, en Sabadell, mi “cuñao”), le mandamos pedir el dinero para el tren, vendemos el burro y los mueblecillos que tenemos y nos vamos”.
¡Qué fue ella ya te digo! ¡Pues se echó a segar a la campiña, se fue a la campiña y cuando vino ya se había vendido el burro, ella! Y entonces, pues ya gobernamos el viaje y nos vinimos. Ella fue la que intentó de que nos viniéramos. Y nos vinimos, nos fuimos “toos” juntos a casa mi hermana”.
Així, aquestes dues valentes i decidides dones, la Manuela, la Petronil.la, els seus quatre fills i el seu home, com tantes altres dones, com altres tants homes, com tantes famílies, deixaren el seu poble i entraran a formar part dels Nous catalans, que deia en Candel.
Ara, el segle XXI altres dones valentes i decidides, soles o acompanyades han arribat també a aquesta terra.
Benvingudes!