Per arribar al paradís cal ser pacient, diu l’Alcorà. Però no n’hi ha prou amb la paciència: en Lakhdar, el jove marroquí que protagonitza l’àgil i fidel adaptació de Julio Manrique de Carrer Robadors, de Mathias Énard, emprèn un viatge cap a Barcelona convençut que allà hi trobarà un món millor que el de Tànger, on ha crescut, s’ha enamorat de la seva cosina i ho ha perdut tot –casa, família, amics– després que l’enxampin amb ella al llit. La llarga i accidentada epopeia no desanimarà en Lakhdar, perquè a Barcelona l’espera la Judit, una estudiant de qui s’ha enamorat. “Només dues coses canvien el món: l’esperança i la desesperació”, diu un dels personatges de l’obra, que avança a bon ritme tot i durar dues hores i contenir reflexions pertinents sobre el radicalisme islàmic, la Primavera Àrab, la revolta dels indignats i la descoberta que les democràcies occidentals no són, ni de bon tros, perfectes.

L’alegria d’anar sense mascareta

Carrer Robadors ha inaugurat aquest diumenge el Grec en un ambient més alegre i distès que el de l’any anterior. L’evolució satisfactòria de la pandèmia –a pocs centenars del recinte hi ha un dels pavellons de vacunació massiva– ha permès que els assistents que respectaven les distàncies es poguessin alliberar de les mascaretes als jardins, abans i després de la funció. Grups de joves es feien selfies lluint aquest somriure que des de dissabte no és il·legal. El Grec marca l’arrencada de l’estiu.

Al teatre s’hi han pogut veure, part de l’actual govern de la Generalitat i de l’Ajuntament, i representats del món cultural.

Mathias Énard, que va ser també a la funció prèvia de dissabte, es passejava entre els assistents amb la certesa que el muntatge agradaria. Les dues hores es fan curtes sense haver de recórrer a gaires efectismes. La dramatúrgia de Sergi Pompermayer i Marc Artigau funciona de meravella, i les interpretacions també: el capteniment i senzillesa de Guillem Balart (Lakhdar) combina amb les explosions de fúria de Moha Amazian (Bassam) i els matisos del personatge d’Elisabet Casanovas (Judit), un dels més rodons de l’obra.

“Els homes som com gossos. Mosseguem quan tenim por, però en realitat volem carícies”: així comença i acaba Carrer Robadors. Entremig, en Lakhdar descobreix que aquella ciutat on s’instal·la pateix una crisi sense precedents que ofega els seus habitants, acarnissant-se amb els joves i la immigració. Les rialles puntuals del públic es van espaiant a mesura que el trajecte del protagonista avança. Potser l’amor aconseguiria redimir-lo, però la Barcelona idíl·lica s’esvaïa tan aviat com en Lakhdar hi arribava. Encara que sigui la ciutat dels creuers, del Mobile i de la bombolla immobiliària, no és cap paradís. Ni per als que hi han crescut, ni per als que hi han arribat més tard.