La immigració de les dones a Sabadell. Una mirada des del present
Sabadell 13 de desembre 2021
Al segle XII la plaça Major era el centre de Sabadell on s’hi celebrava el mercat, que va ser un estímul pel creixement de la vila que va anar creixent formant una anella entorn d’aquest mercat. Des d’aleshores el creixement de la ciutat ha estat íntimament lligat al comerç, a la industrialització, a l’augment de població i aquest a la immigració, de manera que els quatre fenòmens, desenvolupament de la ciutat, augment poblacional, immigració, industrialització, i a finals del XX i en el present segle, els serveis, s’han influït i reforçat mútuament, convertint-se a la vegada en causa i efecte d’un mateix procés.
En el primer vintenni del XIX es frenà el procés de formació del proletariat industrial, després es refeu lentament fins l’expansió dels anys 30 amb l’espectacular creixement del decenni dels 30 i l’arrencada industrialitzadora del 40, doblant-se la població en el període clau de la industrialització (1841-1862).
Gran part d’aquest augment de població treballadora procedia de fora la ciutat, de manera que a mitjans de segle XIX, més de la meitat dels treballadors i treballadores havien nascut fora de Sabadell. Tot el que he dit fins ara ho sabem gracies a Josep M. Benaul, historiador de Sabadell, un dels millors historiadors de la historia contemporània de Catalunya, que l’any passat ens deixà quan encara no havia fet els setanta anys. Ell analitzà 2.842 individus del padró de 1859 (els homes majors de 19 anys), 45,9% eren nascuts a Sabadell i 53,3% eren immigrants, encara que només 40 persones havien nascut fora de Catalunya. Josep M.Benaul, Industrialització i Moviment Obrer a Sabadell, 1841-1861. p.188).
Aquest creixement es feu primer engrandint i massificant el nucli antic i més tard construint cases i altres edificis, al voltant del mateix centre, barrejant-se les cases dels senyors i dels obrers. Tallers i vapors formaven un tramat compacte dins de la ciutat, no diferenciant-se els indrets on es construïen els habitatges industrials i les cases dels seus habitants.
A finals de segle XIX i durant els vint-i-cinc primers anys del segle XX, Sabadell torna a experimentar un important creixement, doblant pràcticament, altre cop, la població. Increment de població degut, altra vegada, i principalment, a un corrent migratori que provenia, encara, en la major part, d’altres pobles de la comarca del Vallès, d’altres ciutats de la “província” de Barcelona i de les comarques catalanes de ponent. Però es destaca ja la vinguda a Sabadell de persones de l’Aragó i el País Valencià i a partir de l’any 1920 de Múrcia i les primeres d’Andalusia.
Després d’aquest període la població de Sabadell es manté fins al final dels anys trenta, quan, com a conseqüència de la guerra civil de 1936, va anar perdent població. A partir dels 40, poc a poc, es recupera fins arribar als anys 50 quan es protagonitzà l’augment de població més espectacular de la ciutat, provinent sobretot d’Andalusia però també d’altres parts d’Espanya.
A mitjans del segle XX, és justament el desenvolupament dels barris, que per primera vegada en la història, creixen lluny del centre, a la perifèria de la ciutat, amb una majoria, quasi absoluta, presència d’immigrants, al contrari de com havia crescut la ciutat fins aquell moment.
Entre l’any 1950 i 1960 Sabadell passa de tenir 59.494 habitants en la primera data, als 105.152 de la segona, amb un índex de creixement de 177%.
Creixement que amb magnituds no tan elevades continua en la dècada dels 70.
Anem a escoltar alguns testimonis de l’emigració catalana. Comencem amb la Paulina (Santasusagna Arnau), que nascuda el 1926, van marxar d’Ardèvol (Lleida) amb els seus pares i que va arribar a Sabadell poc abans de l’inici de la guerra espanyola de 1936, quan ella tenia nou anys. “vam anar a la Torre Romeu, però en dèiem a Can Faixera. A llavores hi havia una caseta més cap allà, que en deien la font de la Roca, i nosaltres vàrem anar allà. I allà fèiem de pagès. Hi havia una font molt bona, i llavorens hi criàvem verdures i fèiem de pagès”.
Als 20 anys (1946) va entrar a treballar a la fabrica tèxtil dels Roca Mora. De Torre-romeu baixava caminant fins al riu que travessava a través d’un pont, que amb uns taulons havia fet un seu tiet. “caminàvem fins allà a les 4 del matí i ens posàvem a treballar a tres quarts de cinc. Hi anàvem a peu! I fins i tot quan estava amb una panxa així que havia de tenir el nano (1948). I quan vaig tenir la nena (1953) llavors vaig plegar. I quan va tenir 7 anys vaig continuar a cals Roca Mora!”.
I en aquests anys la Paulina va anar veient com s’anava poblant i canviant aquella part de la ciutat “llavorens va venir molta gent. Es van començar a fer aquelles coves, tota la muntanya era de coves, i llavors el terreny ho va comprar l’amo i va començar a vendre terrenos, terrenos, terrenos, i van començar a fer barraquetes i llavores en les barraquetes es van anar venint aquests andalusos i murcianos, i tots, bueno de fora van venir cap aquí. I tots els que tenien les coves van començar a fer casetes diguéssim en els terrenos, de mica en mica. I ja es van acoplar i ja està”.
Continuem, amb un testimoni més tardà: la Teresa (Codina Bartolí), ella arriba a la ciutat l’any 1947 quan va deixar Oluges, un poble de la Segarra, “perquè la meva família eren pagesos i sense prous medis de vida. I com que érem tants germans! També mira allà als pobles, la joventut, pues era molt avorrit, i segona no havia medis de vida. Vaig venir a servir, vaig venir aquí a Sabadell, a casa uns senyors que es deien Solei”.
I ara deixem que parli la Josefa (Reyes Martínez) que arribà a la ciutat el 1944, quan tenia 16 anys i anà a viure amb la família del seu germà que ja feia anys que havia deixat el seu poble natal, Santomera, de Múrcia. Vivien a la masia Torre Romeu, dividida en varies estances que aixoplugaven els mateixos pagesos i altres famílies de la immigració.
“la casa era una casa de “pagès” muy vieja. Los payeses vivían en una banda. Si en un “lao” tenían su vivienda. Y nosotros teníamos tres habitaciones, i comedor y cocina, pero muy pobre. Un fuego a tierra, de aquellos antiguos, una fregadora sin agua, una bombilla escasamente en cada habitación, ¿sabes? Con poquita luz y pobre. Y el barrio era todo viña. Cuando yo vine no había ni una casa siquiera, todo esto y todo lo de arriba, el Tibidabo; estaba sembrado de trigo, de maíz y todo esto de aquí abajo había viña y también trigo y árboles frutales. Había mucho “ganao” que se venía a pasturar, había vacas, y en fin, lo que es una casa de campo”.
De Lleida, de Murcia… entrem ja en la immigració andalusa amb l’Antonia que vingué d’un poble granadí l’any 1951. Vídua amb poc més de 30 anys i amb un fill, comença el seu periple com d’altres moltes famílies vivint en una cova, i al cap de cinc o sis anys, la compra del solar i la construcció de la caseta. En realitat era tot el barri el que estaven construint aquelles famílies. I després de batallar molt van anar aconseguint alguns serveis basics que hagueren de pagar el mateix veïnatge.
Escoltem-la: “Porque ya, luego pusieron el agua y la luz ¡claro!. Y las calles. Y yo le decía (al venedor del solar): -Digo, señor Simón, yo no puedo. Yo si tengo de pagar de la luz, del alumbrado de Torre-romeu y yo pagarle su solar, con lo poquito que gano ¡es imposible! ¡Yo tengo que pagar una cosa u otra! Y decía: – ¡Bueno! Paga la luz y deja el solar. Cuando luego el agua ¡”pos” lo mismo! Es que era un hombre bueno, el señor Simón”.
D’altres parts d’Espanya també arribaren a la ciutat. La Francisca (Luque Sierra) nasqué el dia de Nadal a Melilla, allí, encara una noieta, va conèixer el que seria el seu marit que hi feia el servei militar. Ell era de Múrcia però vivia a l’Hospitalet on hi havia arribat amb els seus pares als 12 anys, l’any 1928. La Francisca, segurament per la diferència d’edat amb el marit, es casà molt joveneta i a Melilla mateix va tenir les seves dues filles. Mes tard tota la família retorna a la casa de l’home a l’Hospitalet, fins que el 1953 es traslladaren a Sabadell, on tingueren altres fills.
“Y los mandábamos en el colegio y mientras ellos estaban en el colegio yo echaba tres o cuatro horitas, luego bajaba corriendo para abajo y hacía de comer. ¡Corre que te pillo! Y después otra vez “pa” arriba a hacer otras cuatro horitas y después ya me venía. Y como mi hija ya era grandecita, con siete añillos, cuidaba de los dos pequeños. En resumen, cuando vinimos para acá, pues levantarnos temprano a las 4 de la mañana, irnos a trabajar, y dejar nuestros hijos aquí en casa y a la mayor aconsejarle: peina y lava a tus hermanitos y al colegio. ¡Qué cuando venga quiero saber que has ido al colegio! Y después por la tarde, pues ídem de lo mismo. Hasta que ya se hicieron grandes y ya fue otra etapa. Ya entonces ellas iban a trabajar y yo me quedaba en casa”.
Un viure ple de dificultats i de penúries però amb molta feina que encara que fos precària feia que seguissin insistint als seus familiars que restaven en els pobles d’origen perquè se’ls ajuntessin a Sabadell. Així la Manuela, de Granada, engrescada per la seva germana i la seva mare que des dels cinquanta vivien a Sabadell, va decidir de deixar el poble per ajuntar-se’ls-hi. Era ja l’any 1960 quan hi arribava, ella amb els seus fills, la filla i les seves criatures. Així ho recorda:
“Ella (es refereix a la seva filla) fue la que intentó de que nos viniéramos. Y nos vinimos. Nos fuimos “toos” juntos a casa mi hermana. Pero lo que pasa, ella se traía 4 niños y detrás se vinieron mis hijos y “toos” nos metimos a la casa de mi hermana. Y lo que pasa. Ya se hartaron. Nos peleamos y nos tuvimos que ir. ¡Ya está! Y hemos “estao” muy mal aquí, hasta que ya compraron una casilla y allí nos metimos todos. Todos, yo, “toos” mis hijos y “toos”. Así que mira, allí estábamos “toos”. Era una casa ¡Los que habíamos allí! En un pasillo que había “cortao”, además de nosotros, otros vecinos que venían de allí del pueblo. Y “pos toos” allí. Allí me parece que habíamos por lo menos 14 o 15, o más, que tenía mi hija gobernándolo. De manera que mira, a veces dicen en tal casa son tanta gente, pues mira nosotros allí nos íbamos apañando. Nos juntábamos a veces en dos habitaciones hasta 20 o 30 personas.”
La Manuela relata també el seu historial laboral: “Aquí de trabajo, “pos” hacer faenas. Estuve tres años haciendo faenas. Luego me dijeron -¿por qué no te vas a buscar faena a la fábrica a las neveras Odag, que les hace falta y admiten a las viudas?. Es que salía a las 4 de la mañana en un despacho. Estaba 4 horas y salía yo de una casa y entraba a otra y a otra hasta las ocho de la tarde. Tres años estuve haciéndolo, hasta que fui a la fábrica. Estaba allí mi hijo. Y entonces fui yo, y me admitieron. Me hicieron un contrato de siete meses. Y allí he “estao” 14 años. He tenido “pa” que me paguen justificar 10 años fija, que no hice ni una baja siquiera y lo he justificado. Y aquí me tienes ahora que no trabajo en ninguna. Pero trabajo bastante aquí, que tengo que estar al tanto de “tó”, aquí tengo a mis nietos. Mi hijo está trabajando y su mujer está trabajando, y yo tengo que estar con los niños también. A estos gobernarlos “pal” mediodía que vayan a trabajar. Por la mañana me tengo que ir a las siete de la mañana a “ca” mi hija, a cuidar a otros tres que tiene “pa” que ella se vaya a trabajar. Cuando acabo de aquellos tengo que venir aquí a guisar “pa toos”. A la noche, cuando vienen tengo que tener la cena hecha. Ahora tengo lavadora, pero antes no tenía lavadora y he tenido que lavar “too” a mano…”.
M’aturo un moment per reflexionar sobre el treball de les dones.
Segons el padró de 1955, en el barri de Torre-romeu, la meitat de les dones del barri són mestresses de casa. El Padró municipal les qualifica amb els diversos eufemismes de ‘sus labores’, ‘su sexo’ i ‘labores propias. I nosaltres ja les hem sentit. No paraven.
Seguint el padró només el 9% de les dones eren treballadores domèstiques, però és de domini públic que les dones immigrades han estat el planter de minyones i dones de fer feina per a les famílies burgeses de Catalunya, en aquest cas, de Sabadell. La virtualitat de les fonts orals apareixen clarament en qüestions com aquestes. Perquè gracies als testimonis orals podem sostenir sense dificultat que les dones que el padró anomena mestresses de casa, sovint, treballaven, també, fent feines a altres cases i en oficines.
Sobretot el que hem compres escoltant a les mateixes dones, és que és molt difícil traçar una línia divisòria entre feina fora de cada, feina dins de la llar, el paper de mare, d’esposa, de veïna, etc. És impossible dibuixar una línia nítida entre la feina assalariada i la domèstica. Sense excepció qualsevol dels testimonis femenins que tenim reforcen aquesta idea.
Tornem-ho a repetir, les dones no paraven. Es feien càrrec de la comunitat, tenien cura de les criatures i les persones grans, però també de proporcionar els serveis necessaris perquè poguessin viure i treballar la resta de persones adultes treballadores.
Estem parlant d’una realitat, encara, malgrat tot el que ha plogut, amagada, la doble jornada que fan les dones que treballen fora de casa. És important ressaltar-ho, car sovint la feina de la dona dins la família no solament no es fa entrar dins dels mecanismes d’explotació, sinó que ni tant sols es considera treball.(El raonament és el següent: si el treball és una mercaderia, ha de tenir un preu i com que les ocupacions de les dones dins la família és gratuït, no té preu, no hi ha explotació i no es tracta ni de treball).
I aquest és, encara avui, un dels factors fonamentals de la persistent desigualtat entre homes i dones.
Podria continuar llegint més testimonis d’aquestes immigracions del XX. He prioritzar el record del procés d’assentament i la feina que feien però hauria pogut parlar del viatge o d’altres temes.
Hem pogut, des del nostre present, fer una mirada endarrere i escoltar dones que deixaren els seus pobles natals, de Catalunya, de Múrcia, de Granada, de diverses parts d’Espanya, per establir-se a Sabadell.
I ara arribem als anys 80 que és quan podem datar el començament de l’arribada a Sabadell de persones que venen d’arreu del món. Però, en aquest cas, no podré, a diferència dels moments anteriors, il·lustrar-ho amb testimonis personals.
Tot i el creixement al llarg dels anys, els percentatges es situen per sota de la mitjana catalana. El 2017, després de quatre anys consecutius de pèrdues, la ciutat va tornar a registrar un increment de la població de nacionalitat estrangera.
L’última dada que tenim de l’Idescat, és de l’1 de gener 2020. En aquest moment les persones estrangeres que resideixen a la ciutat sumen 28.356 que representen un 13,10% de la població de la ciutat (216.520). El nombre de dones (14.120) i d’homes (14.236) és pràcticament la mateixa.
Procedien de 69 països de tot el món. Des de les 6.034 del Marroc fins les 9 persones que arribaren l’Aràbia Saudita. Un immens i variat mosaic. Un incís: la frase la vaig pensat i escriure davant la gran quantitat de pobles espanyols dels que provenien la gent que va fer néixer Torre-romeu; avui l’he tornat a pensar i escriure, davant la múltiples procedències, aquesta vegada de tot el món.
Quasi la meitat d’aquestes persones procedeixen de l’Amèrica central i del sud (40’44%) i les dones en són majoria; segueixen les que han vingut de l’Àfrica (29%) amb no gaire més homes que dones; d’Europa (18’29%) amb un pes lleugerament superior de dones; i de l’Àsia (11’35%), en aquest cas, amb un pes lleugerament superior d’homes. Per països la major part han arribat des del Marroc, Bolívia, Equador i Romania.
És una immigració mal repartida per la ciutat, més majoritària com més ens allunyem del centre, si exceptuem alguns barris nous de classes mitjanes com Can Llonch i Berardo. De fet, tal com havia ocorregut en la primera immigració, la gent s’instal.la allà on ja hi viuen familiars, amics o paisans dels pobles d’origen, de manera que es produeixen concentració de persones i famílies de la mateixa procedència en la distribució territorial de la immigració.
Els barris amb un percentatge major sobre la població total estrangera són: Can Puiggener i Togores, Sud-Sant Pau, i la Creu de Barberà amb un 28’6%, 22’2% i 20’2% respectivament.
Lleugerament superiors a la mitjana de la ciutat són: La Serra, Est i Torre-romeu, Ca n’Oriac, Can Feu- Oest i Can Rull amb un 16’45, 16’3%, 15’2% i 14’1% respectivament.
Per sota, els barris de la Concòrdia, Gràcia, Sant Oleguer, Nord i Sant Julià, Creu Alta, Centre i Berardo amb 12’9%, 10’7%, 10’4%, 10’3% 10’1% 7’6% i 4’2% respectivament.
Què en sé d’aquestes dones? Doncs poca cosa de la seva pròpia veu. Tanmateix dono la paraula a una activista de l’AV de Torre-romeu, procedent ella mateixa de l’emigració que abans hem recordat, nascuda a Aldea Quemada (Jaén), arribà a Sabadell amb divuit anys, l’any 1966. L’any passat em deia:
“Hay bastantes marroquíes y bastantes argelinas, pero mucha relación no es que tengamos porque en la asociación de vecinos no vienen mucho a preguntar nada, tienen más relación con la escuela de adultos que con nosotras y también tienen relación con el colegio porque como sus hijos van al colegio. Con el Esplai también tienen relación. Cuando nosotros les pedimos colaboración ellas colaboran con nosotros y todo, cuando adornamos el barrio ellas nos ayudan. Como los niños van al Esplai, pues nos ponemos de acuerdo entre todos y hacemos la faena entre todas”.
Una altra dirigent veïnal, aquesta del barri de Can Llong, nascuda a Alacant, arriba a Catalunya el 1959, amb tres anyets, i, en un segon trasllat, el 1976, s’instal·là a Sabadell. Em deia:
“Mira, este sábado hicimos una recogida muy buena de alimentos y juguetes. Y se lo hemos dado al barrio de Can Puiggener, que es un barrio vulnerable, con mucha inmigración y mucha necesidad.
Ahora estamos haciendo un estudio sobre mujeres esclavas en el servicio doméstico, que las hay. Estamos haciendo un estudio y vamos a colaborar con gente que trabaja en inmigración, y el próximo 8 de marzo expondremos el trabajo”.
I ara escoltem una dona de l’AV d’Espronceda, que a través de la vocalia de la Dona, han estat durant anys organitzant activitats, finançades per l’Associació o participant amb les de l’Ajuntament, a les que hi convidaven expressament a les dones del barri provinents de la immigració d’aquest segle; amb les que compartien experiències culinàries i altres accions.
“la relación que tenemos con la gent nouvinguda. Hablo en pasado porque ahora mismo no la tenemos (Covid), pero la habíamos tenido una relación muy, muy buena con gente del barrio, que había venido de fuera, hemos hecho muchos talleres con ellas, hemos colaborado con talleres con el ayuntamiento, nosotros en la vocalía habíamos hecho talleres de cocina que se llamaba Cuina i Coneix que resultó muy, muy interesante. Además, teníamos unas monitoras que se quedaban con los niños, porque claro, a la hora que era, a la cinco de la tarde hasta las seis y media o las siete. Entonces teníamos unas monitoras que se quedaban en un local de enfrente, que nos dejaban, a hacer meriendas con los niños. O sea que cocinábamos nosotras y los pequeñajos también. Entonces aprendimos muchísimo y para mí fue una satisfacción ver que no somos tan diferentes como pensamos. Tenemos mucho en común, sobre todo con la gente marroquina.
Hemos hecho talleres de ropa con africanas y con sudamericanas, ya te digo de muchos sitios. Porque nosotras llevamos mucho tiempo con la vocalía de la dona, unos 20 años. Entonces des del 2008, cuando vino la crisis, la cosa la verdad es que se mermó un poco. Vamos que, entonces, claro las dificultades económicas, primaban antes que ir a hacer un taller. Se tenían de buscar la vida como podían. Habíamos hecho algún taller de arpilleras[1] junto con el ayuntamiento. Fue una experiencia buenísima. Saber cosas de los demás nos enriquece muchísimo y además se nos quita ese miedo que parece que tenemos a lo desconocido. Tendemos a rechazar lo que no conocemos, lo que no es nuestro. Y si entendiésemos un poco, son diferentes, pero son iguales. Todos somos iguales.
Ya te digo cuando hacemos la fiesta del barrio, pedimos colaboración. Si que es verdad que personas, sobre todo, personas sudamericanas, marroquíes, hombres pocos, la verdad que no, pero bueno. Incluso años atrás, cómo que ellos no comen cerdo, los musulmanes, hacíamos una botifarrada y ofrecíamos de hacerlas falal, para que ellos vinieran. Algún año han venido, hemos hecho botifarras falal en otra barbacoa aparte. Y con el Ayuntamiento también hemos colaborado mucho, ellos también tenían algún programa con mujeres nouvingudes, sudafricanas y marroquíes y nos poníamos en contacto. Pero hemos hecho muchísimas cosas, y también de cocinas y también, las nuovingudes nos pedían que hiciéramos alguna comida nuestra porque sus hijos se quedan al comedor y por ejemplo les decían -hoy hemos comido lentejas, y ellas, claro, lo hacen de otra manera.
Y si en el Casal está el programa Jugar i Llegir donde van muchos niños nouvinguts y con las mujeres, las mamas están allí esperando, pues hablamos con ellas, es la manera que tenemos para captar a las mujeres, para los talleres; o cuando hacemos el café tertulia ya días antes les decimos que lo vamos hacer, las invitamos. I si el mismo día están por allí las invitamos a que entren”.
Són experiències organitzades majoritàriament per dones i dirigides a dones i les seves criatures.
La pagina web de l’Ajuntament informa del moviment associatiu de les persones vingudes d’arreu[2]. Sorprèn la quantia d’associacions existents. I em pregunto quin coneixement se’n té per part de la ciutadania.
Em centro amb les associacions de dones: l’Associació de Dones Africanes de Catalunya (que tot i el nom sembla que només actua a Sabadell). Són al barri de Can Puiggener on també hi viu la seva presidenta, Mariama Camara. No he parlat directament amb ella, però la informació que tinc és relativament directa, atès que l’he tret d’entrevistes que li han fet, i de programes de radio on ella parlava.
Mariama Camara va residir a Lleida des de 1997, i a Can Puiggener des de 2002, on, no sé si encara, regenta un comerç de productes africans. És senegalesa de Dakar i mare de quatre criatures. Va ser mediadora i traductora a Sanitat i és una de les més decidides lluitadores contra la mutilació femenina a l’Africa i a Europa. “L’ablació no té res a veure amb la religió sinó que és una tradició que encara es manté al S.XXI”, afirma Camara, i reclama més formació, especialment per als Mossos d’Esquadra, els professionals sanitaris i serveis socials per fer front a l’ablació femenina. “Els mossos, els metges, s’han d’informar més i saber quina família, raça o cultura té més risc de practicar l’ablació. Tenen l’oportunitat de sensibilitzar i aprendre més”, va expressar, el 5/2/2020, al El Cafè de la Ràdio coincidint amb el Dia Internacional de Tolerància Zero amb la mutilació genital femenina per acabar amb una pràctica que afecta 140 milions de dones al món cada any i que suposa un risc per a 3 milions més.
Una altra associació és la de les Dones de Balandou. La seva presidenta és la Fatoumata. Segons la web de l’Ajuntament, es reuneixen un cop per setmana per parlar o per fer activitats, participen a les taules d’acollida organitzades pel consistori. Els seus objectius són potenciar el coneixement dels valors de les dones guineanes, així com els valors de la societat d’acollida, Catalunya.
Més enllà del que es pot llegir a la web de l’ajuntament, responsables del mateix m’aclariren que les entitats naixeren per ajudar a persones que acabaven d’arribar amb tots els problemes de l’arribada en un nou lloc, la manca habitatge, problemes amb la llengua, la gestió de tota la documentació necessària. És a dir, per poder fer la primera acollida. De manera que la majoria de les entitats que recull la pagina web del consistori, són associacions que han nascut de manera instrumental, atès que, per accedir a qualsevol ajut, sol·licitar assessorament, ús d’espais públics, etc. necessitaven disposar d’entitat jurídica.
Avui, amb els problemes derivats de les crisis econòmiques i la de la pandèmia de la covid, en general tenen poca activitat, que es redueix a l’ intent de cobrir les necessitats d’aquelles persones que tenen una urgència concreta, especialment perquè han perdut la feina, la casa o han emmalaltit.
Certament la crisi del 2008, va colpejar fortament a les persones y famílies deixant-les sense temps ni recursos per poder-se dedicar a tasques socials o comunitàries. La covid, ha vingut a reblar el clau en els barris més poblats de persones immigrants.
Quan vaig començar les meves investigacions 1980 em preguntava quina relació existia entre la gent dels barris perifèrics i els del centre de la ciutat. Avui em pregunto:
Quina relació hi ha entre la gent de Sabadell, la del centre, la dels barris i aquestes persones arribades de la immigració internacional?. Algunes d’aquestes persones, d’aquestes dones, ja fa molts anys que viuen a la ciutat. Algunes ja amb criatures nascudes aquí. Criatures que formen part de les escoles de la ciutat i del jovent de Sabadell.
Són preguntes que em faig i que vosaltres podeu fer-vos i, també, potser, respondre-us.
En tot cas, totes ja són part de la història d’aquesta ciutat, i com va passar en totes les immigracions anteriors, la ciutat del present i del futur serà fruit del treball i de la contribució, també, de les noves famílies.
Com a ciutadana d’aquest país i com historiadora m’agradaria tenir un coneixement més acurat d’aquesta nova immigració tant diversa. I en concret, en el cas de Sabadell, com s’ha produït i s’està produint el procés de conformació de la població sabadellenca a partir de tota la seva diversitat, i el paper que el moviment veïnal hi juga.
Voldria conèixer-ho, des de la percepció que les mateixes protagonistes tenen del procés, de la sortida del lloc de naixement, del viatge, o viatges, perquè no sempre el viatge és lineal, dels primers moments, dels següents, de l’arrelament o no a la nova terra.
En definitiva, com deia, són les mateixes preguntes que em vaig fer, ara fa molts anys, quan vaig començar a estudiar el naixement dels barris de Sabadell i la immigració andalusa a la ciutat.
Heu vist, com en les meves investigacions, he fet servir sempre fonts orals. Testimonis directes de les dones per conèixer la percepció que les mateixes protagonistes tenen del procés migratori i del procés d’assentament. Conèixer la història de primera mà. Després, la feina d’historiadora, obliga a fer la necessària anàlisi critica de la font, com per qualsevol altra classe de font. Així vaig fer amb la meva tesina per estudiar el naixement del barri de Torreu-romeu i per la meva tesi que estudià la immigració andalusa a Catalunya, amb entrevistes fetes el 1984-87. Son les que també es poden trobar en el llibre Catalunya i Andalucía. Dictadura y emigración, publicat per edicions Bellaterra, l’any passat. Entrevistes fetes a Sabadell i a Pedro Martínez. I fa poc, també he usat els testimonis orals per un estudi encarregat per l’ajuntament de Sabadell per conèixer el paper de les dones en el moviment veïnal de la ciutat.
Ara, caldria, per conèixer la història contemporània de la ciutat, parlar amb les persones procedents de la immigració contemporània. Segurament que joves historiadores hauran de fer aquesta feina, estaria bé que ho fessin amb la col·laboració, o al costat de les activistes dels barris de la ciutat, que són les que ja han començat a apropant-nos-hi, com espero haver mostrat.
Angelina Puig i Valls
[1] Les arpilleras són una manifestació d’artesania comunitària sorgida durant la dictadura militar de Xile. Aquests brodats eren realitzats per grups de dones -les arpilleristas– que plasmaven en les seves obres, a manera de comunicació i denúncia, la recerca dels seus familiars detinguts desapareguts i altres temàtiques socials durant la dictadura d’Augusto Pinochet.
[2] https://www.sabadell.cat/ca/directori-dentitats/collectius/immigrants. També, Sabadell: informe de la immigració 2006 . Diagnosi participativa de la immigració a Sabadell. De la Lliga dels Drets dels Pobles i Fòrum IDEA (UAB) www.lligadelsdretsdelspobles.org/ois Equip de recerca dirigit per Margarida Masso.