Quants cadàvers més ens calen per adonar-nos que som davant de la més terrible de les atrocitats?

ARA 19/07/2023

Cadàver de nadó escopit per la mar

Najat El Hachmi
Aixecament del cos del nadó trobat a la platja a Roda de Berà

Aquest serà ara el nostre dia a dia? Acostumar-nos també a aquest terrible paisatge i continuar creient que vivim en el millor dels mons? Com més avanci la deshumanització que tracta com a deixalles altres éssers humans, més profunda serà l’esquerda en els pilars que sostenen el noble invent de la democràcia.

Amb vuit mesos els nadons són una explosió de vida i és fascinant observar com canvien, com creixen. Ja s’asseuen sols, balbucegen les primeres paraules en el seu particular idioma, ho volen tocar i ho volen tastar tot. Alguns ja van de quatre grapes i la seva curiositat insaciable s’expressa en una necessitat constant de conèixer, explorar i descobrir el món que els envolta. L’entusiasme i l’alegria dels nens quan van adquirint autonomia és el que després intentem recuperar sempre que les circumstàncies emboiren el goig de viure. Per això rebre el cadàver d’una criatura d’aquesta edat, trobar-lo damunt la sorra d’una platja de la Costa Daurada, és la imatge més terrible que ens podia retornar el Mediterrani. Al mirall de l’aigua clara i transparent s’hi veu ben nítid el rostre dels malsons més terribles que amaga la història d’Europa. Quina amnèsia més perillosa, la nostra, quina indiferència tan còmplice amb els qui estan perpetrant la més salvatge de les atrocitats. Un nadó de vuit mesos hauria de ser una cara rodona i somrient, de dentetes que despunten de sota les genives, de boca gotejant de baves i, més que cap altra cosa, hauria de trobar aixopluc i recer, seguretat i un tros de terra on créixer, alimentat i cuidat pels adults que l’envolten. De quines atrocitats, de quina desesperança devien fugir les 15 persones que, segons les autoritats policials, acompanyaven la nena de Roda de Berà quan la seva embarcació va naufragar a prop de les Balears el passat mes d’abril? I la mare, com deu ser llançar la teva filla al mar perquè et sembla més segur que la terra que trepitges, tal com deia el poema de Warsan Shire?

M’imagino els iots dels senyors panxuts i ben peixats passant per les mateixes aigües, m’imagino les milionàries obscenament riques per gràcia de l’habilitat dels seus marits en una tasca tan necessària per al bé comú com és perseguir una pilota amb els peus, les veig fent-se fotos lluint milers d’euros en quincalla inútil del tot alienes a la mort que es fa present uns metres més enllà. Esclar que no cal esperar cap reacció humanitària per part dels psicòpates acumuladors de riquesa, estem acostumats a la seva manca d’ètica, però i la resta? La gent normal que treballa i puja els fills i sap distingir el bé del mal i fins i tot s’expressen amb contundència contra la crueltat amb els animals. Per què els dol més que algú clavi una coça a un gos que no pas que morin desenes de persones a tocar de les nostres refrescants platges? Per què els importen més les vides de cinc persones blanques que fan turisme de calamitats anant a visitar el Titanic naufragat que els milers de negres que s’empassa cada any aquest mar comú (el mar del mig, en diuen en àrab) convertit en una veritable fossa comuna. Quants cadàvers més ens calen per adonar-nos que som davant de la més terrible de les atrocitats?

Europeus! Vosaltres que ho sou de moltes generacions, no veieu que us caven la tomba sota els peus mentre observeu impàvids les morts dels altres creient que les seves no tenen res a veure amb vosaltres? No veieu que aquesta violació dels drets humans és el desmantellament dels valors humanistes sobre els quals s’ha construït la democràcia? No veieu que estem tornant a acceptar l’aniquilació del diferent i que el diferent tard o d’hora també serem nosaltres?

Najat El Hachmi és escriptora

Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

2 comentaris a “Quants cadàvers més ens calen per adonar-nos que som davant de la més terrible de les atrocitats?”

Deixa un comentari