La memòria del paisatge urbà. Chabolas i barraques immigració i transformació urbanística (s. XX)

13 de novembre de 2019
Angelina Puig i Valls

Bon dia primer de tot agrair la possibilitat d’haver pogut compartir tot el dia d’avui amb tots vosaltres aquesta jornada amb la que he aprés tant. Gracies, Imma Boj!

Jo tenia preparada una comunicació, tanmateix, donada l’hora i el retard que portem faré, us ensenyaré el meu Blog, especialment els capítols en que m’hauria centrat en la meva intervenció i us convido, és clar, si en teniu interès, a entrar-hi, a donar una volta i veure tot el que allà hi he posat i aniré penjant.

 

Sabadell una ciutat de immigració

Sabadell ha crescut al llarg de la història amb fortes aportacions de diversos corrents migratoris. A finals de segle XIX i durant els vint-i-cinc primers anys del segle XX, la ciutat experimenta un important creixement i duplica pràcticament la seva població. Homes i dones venien atrets per la feina que oferia la indústria tèxtil de la ciutat.
Entre l’any 1950 i 1960 es produeix l’ingent allau immigratori gràcies al qual Sabadell passa, segons Jordi Calvet, de 59.494 habitants passa a 105.152 de la segona. La qual cosa ocasionà un fort augment de la construcció d’habitatges, a pesar del qual el dèficit d’habitatge seguirà sent un dels més greus problemes de la ciutat.
Creixen les barriades tradicionals com Gràcia i Can Feu, l’Avinguda Eixample, Sant Oleguer Sol i Pedrís i Laietana que per la seva extensió no es consoliden fins aquesta època.
D’altra banda continuen engrandint-se els barris d’Els Merinals, Serra d’en Camaró, Can Rull i Ca n’Oriac. Per últim, sorgeixen les barriades de la Concòrdia, la Creu de Barberà (que és annexada a Sabadell l’any 1959), el Poblenou, Can Puiggener, la Plana del Pintor i Torre romeu.

Les coves en la llera del Ripoll

L’any 1950 el barri de Torre-romeu encara no existeix. És un espai situat a l’est de la ciutat a l’esquerra del riu Ripoll, que s’estén des del riu fins a la part més alta de la carena, lloc conegut popularment com el Tibidabo de Torre-romeu.
És un turó amb cinc masies voltades d’horta, vinya, blat i ametllers. Al nord hi ha la finca Homs, al nord-oest Can Polit, al nord-est la finca Estiarte, al sud el mas de Fuente la Roca i a ponent la de Torre Romeu, que més tard, donaria el nom a tot el barri.

Foto masia en el capítol 16

L’octubre de 1950 la ‘Comisión Superior de Ordenación Provincial de Barcelona’, publicà el ‘Plan General de Ordenación de Saba¬dell’. La informació prèvia per a aquest pla la realitzaria la Fundació Bosch i Cardellach el 1949. Aquest document urbanístic era el primer que existia des de l’any 1928 que es redactà el Pla J. Manich ‘Proyecto de Ensanche y Reforma de la ciudad de Sabadell’. El pla informa¬va, que en els suburbis de la Creu de Barbe¬rà, Serra Camaró, Can Rull, Ca n’Oriac, La Llanera, Can Puiggener, riu Ripoll i Carretera de Polinyà, existien 354 cases, 70 ‘semi-cases’, 292 ‘cobertizos’, 94 barraques i 182 coves.

El padró d’aquest mateix any 1950 1 situa aquesta part de Sabadell dins del ‘Suburbio del Rio Ripoll y Arrahona’. Espai habitat per 2.111 persones, 461 de les quals s’estan a la part que el document qualifica de disseminada, i les altres 1.550, en coves i barraques.

Més de la meitat (52,74%) d’aquesta gent no arribava als deu anys de residència a Sabadell. Les persones que vivien dalt al turonet procedien de 400 pobles d’arreu d’Espanya. Realment un mosaic. En aquest padró no trobem, encara, cap persona de Pedro Martínez, que és el poble granadí que jo vaig estudiar.

Moltes de les persones que arriben a la ciutat aquell any 1950, no tenen on anar a viure. I són famílies pobres. Per això es construeixen, a on poden, barraques i coves a la llera del riu.

Llegeixo algun testimoni:

“Los primeros que vinieron (de Pedro Martínez), la Rosa y toda la familia. Allí en una cueva. Allí estaban hasta que se pudieron hacer una casa. Como no tenían donde vivir, se hicieron una cueva. Vivían todos revueltos. Unos no se lavaban, otros no podían lavarse. Y claro ¡unos sarnazos! Los que se vinieron primero lo pasaron mal”.

“Nos albergábamos allí en unas cuevas que mi hermano busco. Aquí abajo. Alguna se vendía, porque algunas estaban habitables. Pero mi hermano la primera que buscó y estaba vacía, nos metimos.”

Segons l’historiador sabadellenc, Antoni Castells, el preu d’una cova a Sant Oleguer, l’any 1950, podia ser d’unes tres mil pessetes.

“había en las cuevas paisanos y familia mía. Me vine a las cuevas y allí dormía. Estuve una semana pará, y dormía en una cueva de unas paisanas y me daban de comer. Un día iba a comer en una casa, otro día a la otra, hasta que me coloqué a trabajar.
Cuando vino mi mujer aún fuimos a las cuevas…”.

“Todos en la cueva, todos en un boquete metíos. Solamente había una entrada, y luego fuimos picando, picando pues hicimos otra habitación para nosotras y otra pa mi hermano, y allí vivimos siete años. Y cuando yo me fui con mi hombre ¡claro! Yo ya empecé a hacer otra cueva, porque no había sitio. No había viviendas pues tenemos que hacer otra cueva. Entonces hicimos otra y ya me metí yo.”

A vegades aquesta memòria es vol es vol oblidar o negar.

“Aquí hay muchos que ya no quieren hablar de las cuevas porqué se creen que es una bajeza. Nosotros vivíamos en una que estaba muy bien, tenía tres habitaciones. Estaba en la calle de San Olegario. Y arriba me hice una barraca cuando yo me casé, que tenía dos habitaciones”
Foto Cova carrer sant Olegari en el capítol 16
Però també hi ha records que traspuen una certa nostàlgia d’aquella forma de vida, i mostren com aquells habitatges tan humils eren cuidats i ordenats.

“Allí todas éramos… En las cuevas nadie se peleaba, y sin embargo ahora ya no es lo mismo. Cada una está en su casa y cada una hace su vida. Allí no, allí decíamos de hacer una juerga de un domingo y ¡hasta las vie¬jas! Los viejos, todos y todo Dios y su madre, allí se reunía todo el mundo. Y cuando nos teníamos de ir de paseo, pues las viejas se venían con nosotros. Había un ambiente muy grande y luego llegaba Navidad y ahora Navidad es un desierto, pues no, antes no. Antes las viejas mismas decían ¡pues venga! Nos juntábamos toos. Una hacía… otra hacía otra cosa, la otra hacía otra cosa y todas las cuevas, ¡pos era una juerga! Sin embar¬go ahora ya… ni los padres, allí venían los hermanos, los tíos, los sobrinos ¡todos! Ahora sin embargo te pasas la Nochebuena, por decir el puente más largo que se ha pasao ahora mismo, y pa ver a tu padre o a tu madre pues no sé. Y ahora los hermanos mismos nos tiramos seis meses o siete meses que no nos vemos. ¡Y vivimos en el mismos Sabadell! Pero ¡claro!, la una tiene una torre, la otra que se va a otro sitio, la otra que va ca la suegra quiero decir que cada uno ya…
Eso sí, gracias a Dios, Cataluña nos cogió muy bien y, seguimos trabajando…”.
“Quan jo vaig arribar hi havia molta gent, molta, molta. Aquelles coves estaven totes ocupades. Te demanaven quartos eh!. Tenias de comprar, lo que et demanaven si lo tenías lo dabas, i si no, pues un altre s’ho quedava .. !Hi havia coves que eran millor que una casa!. Amb les seves habitacions, la seva cuina, el seu menjador. Tot molt ben arreglat, sinó que no hi havia quarto de bany. No hi havia corrent..de ventilació. Tenien les seves finestres a la part de davant, cap endins ja no, perquè !clar! no podien, però estaven molt ben arreglades…”.

Fotos coves capítol 16

Les primeres desgràcies

El clima mediterrani de pluges irregulars però amb forts aiguats i tempestes a finals de l’estiu i principi de la tardor, feia molt perillós l’existència d’habitatges als marges dels rius. Era d’esperar que al ploure fort es produís alguna desgracia. I passà, algunes coves s’enfonsaren i ocasionaren i moriren unes criatures. Més tard n’hi hagueren d’altres enfonsaments i esllavissaments de terres. El accidents més importants foren els de les coves de Sant Oleguer a l’octubre de 1951, el de juliol de 1953 i el de l’any 1955.

Algun record directa: “a lo primero de estar aquí no estaba la vida tan bonita. ¡Aquí también se pasaba! Estuvimos una temporá en las cuevas. Se hundieron las cuevas. ¡Pues colgaos nos quedamos! Se hundieron. A mi Dolores, a una hija mía, tuvimos que sacarla de lo alto del cerro. Y ya vecinos que habían nos arrecogieron, y estuvimos allí hasta que pudimos forjar una casa”.

Tèbies mesures de l’administració local

El cap de l’Ajuntament de Sabadell era un personatge singular entre els dirigents franquistes que no se’l pot considerar prototip. No en parlaré jo, aquí , tenint en Martín Marin gran especialista, dels personatges del franquisme. Efectivament en Josep Ma Marcet, nascut a Sabadell l’any 1901(morí el 1963), fabricant de teixits de llana, havia pertangut a les joventuts mauristes i el 1936 s’incorporà a l’exèrcit franquista, participà en la formació de la primera centúria falangista de catalans i lluità al front d’Aragó. Com alcalde, desenvolupà una certa iniciativa atípica als medis oficials de l’època. Com a empresari, fou president del Gremi de fabricants de Sabadell en el moment en què les institucions burgeses dels empresaris començaven a treure el cap. El 1957 presentà a Franco un important informe contra les discriminacions econòmiques que sofria Catalunya.
Tenint en compte el panorama de l’època i la idiosincràsia d’en Marcet, podem emmarcar la feina política de l’Ajuntament de Sabadell, i en concret la tasca urbanística d’aquesta corporació, que no comença a prendre mesures urbanístiques fins que el problema es desbordà.

Quan succeïren els primers accidents de les coves del Ripoll l’alcaldia prohibí construir barraques i coves. I algunes empreses emprengueren una tímida política de promoció de cases per les seves plantilles, com les cases d’en Garcia-Planas, que reberen el nom de “Nuestro Hogar”, i les del Pla Marcet.

Foto pisos en el capítol 16

El 30-9-52 es signà el Pla Marcet al saló d’actes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’alcalde va pronunciar un discurs on digué que la indústria era la causa determinant de la immigració i per tant la primera interessada sinó per humanisme almenys per egoisme a resoldre el problema de l’habitatge.

Tanmateix les coves i barraques perduraren en el temps.

Foto coves anys tardans en el capítol 16

El 24 de setembre de 1955 el BOE publicava un decret fruit de la iniciativa del mateix alcalde que obligava totes les entitats industrials, mercantils, bancàries i d’estalvi, amb un cens superior a 50 obrers o empleats a construir, en el termini de 5 anys un nombre de cases de renda limitada equivalent el 20% de la seva plantilla.

Aquest mateix any 1955, sota la presidència del regidor Antoni Marcet Jenny, es creà la ‘Comisión de Suburbios’, amb un alcalde de barri i una Comissió de veïns. Les primeres actuacions foren, la distribució de la perifèria de Sabadell, en sis barris, Ca n’Oriac, Can Puiggener, Torre-romeu, Ntra.Sra. de la Salut, Campoamor i la Plaça de Barcelona (Sant Oleguer).
La Comissió va fer el recompte total dels habitants dels suburbis i es donà com objectiu, esbrinar els principals i més urgents problemes socials, urbanístics i culturals, que resumiren en dos, eliminació de coves i barraques i el millorament de les ‘estadas’. Les ‘estadas’, en l’Informe de la Comissió, es definien com “pequeñas construcciones en las cuales residen varias familias, cada una limitada a ocupar una o dos habitaciones, faltadas de las indispensables condiciones higiénicas siendo normalmente los alquileres altos”.

Per aconseguir els objectius esmentats, la Delegació efectuà una investigació per determinar els drets que podien gaudir les persones que tenien treball, especialment el de tenir una casa, amb la voluntat de retornar als pobles d’origen aquelles persones que no tenien feina i permís de residència. Dels testimonis que disposo no tinc informació de cap d’aquestes devolucions.

Afirmava l’Informe que des l’actuació de la Comissió no s’havia obert cap més cova ni construït cap barraca a Sabadell. Que l’Alcaldia i la Caixa d’Estalvis de Sabadell havien ofert habitatges dignes, en la mesura de les seves possibilitats, a bastants famílies que pogueren ser evacuades de les coves i barraques. Després, segons el mateix Informe, les barraques i coves foren destruïdes. La Comissió en aquell moment (1955) identifica a la zona de Sant Oleguer 22 coves i 47 barraques, a Sant Antoni 16 coves i 37 barraques i a la Llanera, 1 cova i 4 barraques.

Foto de portada Torre-romeu en el capítol 17

El naixement d’un barri: Torre-romeu

Les masies de dalt el turó estaven dividides en diferents peces ocupades des d’abans de la guerra civil per persones que ja no havien nascut a Sabadell. Una de les seves habitants hi era des l’any 1947 i ens explica.

“Mi marido ya era catalán. La casa era una casa de pagès muy vieja. Los pageses vivían en una banda. Sí, en un lao tenían su vivienda. Y aquello pues si había tres habitaciones, un comedor y la cocina ¡Pero muy pobre! Un fuego a tierra, de aquellos antiguos, una fregadora sin agua, una bombilla escasamente en cada habitación ¿Sabes? Con poquita luz y muy pobre. Y el barrio era todo viña. Cuando yo vine no había ni una casa siquiera. Todo esto y todo lo de arriba en el Tibidabo, estaba sembrado de trigo y maíz y todo eso de aquí abajo había viña y también había trigo y árboles frutales. Había mucho ganao que se venía a pasturar, había muchas vacas. ¡En fin, lo que es una casa de pagès! Éramos dos o tres vecinos” 2

Foto casa pagès en el capítol 17

Més endavant, els terrenys d’aquestes masies comencen a vendre’s en petites parcel·les. Les famílies, que han hagut d’abandonar les coves construïdes en la llera del Ripoll, les van comprant. Deixen les coves perquè són perilloses, perquè les han prohibit, o, també, perquè fa temps que homes i dones han trobat feina (o més d’una) i ja han pogut fer els primers estalvis.
Les famílies compren aquestes parcel·les i, poc a poc, van construint-s’hi una barraca.

“L’amo va començar a vendre terrenos, i van venir aquí andalusos i tots aquests murcians, i tots bueno de fora van venir cap aquí. I tots els que tenien les coves, van començar a fer casetes allà, diguéssim en els terrenos. Van anar fent la casa mica en mica. I ja es van acoplar i ja està”.

“En las timbas tiraban tochos viejos. Los limpiábamos y mi padre como pudo hizo la casa allí. La hacía mi padre a ratos y luego otros hombres. Después, como aquí habíamos muchos del mismo pueblo pues unos a otros nos ayudábamos. Se tardó, porqué mi padre iba cada año al pueblo a matar los cerdos que era mata-rife. Hizo aquella casa y nos fuimos a vivir y después de hacerla se tuvo que ir a Andalucía a matar. Y faltaron cien tejas de mi casa y cuando llovía se llenaba de agua todo aquello, ¡porque no tuvo dinero pa ponerla! Hasta que no vino de allí no las puso”.

L’itinerari haurà estat molt similar, primer la cova a la llera del riu, després la barraca dalt del turó, que amb el temps es transformarà en una caseta i, més endavant, algunes famílies es compraran un pis.

El padró de l’any 1955

El padró d’aquest any és el primer que diferencia el barri i ho fa amb el nom de ‘suburbio de Torre Romeu’. Hi estan empadronades 2.498 persones, nascudes en 287 pobles o ciutats diferents. D’aquests pobles, 45 eren de Catalunya, que representaven el 15,6% del total de pobles d’origen de la població del barri.

Aquí hi havien nascut 350 persones, que representaven solament el 14%, del total de la gent que residia a la zona. D’aquestes persones, 208 havien nascut al mateix Sabadell.
Si tenim en compte que de les 350 persones nascudes a Catalunya, 195 eren filles de persones nouvingudes, el percentatge de gent amb arrels fora de Catalunya era absolutament majoritari.
I com que originàriament en el lloc només existien unes poques cases de pagès, podem afirmar, que era un barri construït per gent nascuda fora de Catalunya.

Si deixem de banda les poblacions catalanes, Granada és la província que més gent aporta al barri: 1.006 persones que representen el 40,6% del total. Pedro Martínez, que cinc anys abans no tenia cap habitant en el barri, ara destaca, no solament d’entre la província de Granada, sinó de tot el conjunt; i representa el 12% del total de persones de l’indret 3. En segon lloc es situa Loja, amb un 6,4% del total de la població.
La segona província andalusa més representada és Còrdova, a força distància de Granada, amb 262 persones (10,4% de la població total). A Còrdova pertany el tercer poble més representat al barri: Castro del Río, amb 116 persones que representen un 4,6% del total de la població.
La primera província no andalusa és Múrcia, amb 309 persones (12,36% del total de la població).
Globalment és Andalusia la regió amb més pes, tant pel que fa a l’aportació numèrica de gent com pel que fa al nombre de localitats d’on provenen. Així, són 1.679 les persones nascudes a 189 pobles o ciutats d’Andalusia.
El 67,2% de les per¬sones que vivien a Torre-romeu havien nascut a Andalusia, en diferents poblacions d’aquesta regió. I aquests representaven el 65,85% del total de pobles que aporten gent al barri sabadellenc de Torre-romeu.

La lenta i difícil transformació de suburbi en barri

El pujol es va habitant. És un indret desequilibrat, inhòspit, de carrers amb forts pendents, que els dies de pluja tenen més l’aspecte de torrents que no pas de camins. Algunes escales salven els desnivells abruptes.

A banda i banda del que serà el primer carrer del barri: el carrer Central, els mateixos veïns, es construeixen les petites cases i les seves voreres. Poc a poc, van dibuixant-se altres carrers que de moment s’anomenen amb les lletres de l’abecedari i, que amb el temps, seran batejats, molts d’ells, amb topònims geogràfics que recorden les primeres estades en terres pirinenques.

Foto plano amb lletres en el capítol 17

Ni els carrers ni les cases gaudeixen de llum ni tampoc d’aigua corrent, que s’ha d’anar a pouar a les masies. Els punts de llum no els posaren fins l’any 1958 i les clavegueres no es van fer fins l’any 1969!.

Els hiverns d’aquells anys es van caracteritzar per unes temperatures molt baixes, que van fer, encara, més difícil la vida en aquella situació tan precària. Especialment el febrer de 1956, excepcionalment fred, que del 2 al 23 va matar les oliveres i la major part dels vells arbres fruiters. Les temperatures a Sabadell van arribar a -10,6º. Uns anys més tard, el 1962, el mateix any de les inundacions, en un barri que continua ben indefens, sorprengué als vallesans amb unes nevades de més d’un metre de neu durant quatre dies.

Amb el temps, el veïnatge amb molt treball i també amb reivindicacions i lluites va transformant el suburbi en barri.

“No hi havia llum, havíem d’anar amb llanternes. No teníem ni llum ni aigua, no teníem res, perquè la veritat per posar la llum et demanaven… una barbaritat!”.

“Teníem de pujar aquestes pujades i de nit i sense llum, i sense aigua. Vull dir, que aquí ens les vem passar canutes! Van tardar molt a posar aquests serveis, a base d’anar-los demanant i d’anar pagant. Encara tinc rebuts de quan pagàvem deu pessetes d’aigua cada mes.
Però aquest, el negoci ho va fer aquest, l’amo dels terrenos. Aquest ja es va forrar ja!. En Segismundo Homs!”.

“La calle toa de tierra, hasta no hace muchos años que la arreglaron. Las aceras, cada uno su trocito. Pues un poco de cemento y unos tochos ahí puestos por delante. Yo hice, lo que es la calle mía, o sea lo que es la fachada. Pues yo puse un poquito de acera, puse cuatro tochos allí, lo hice de hormigón y ya está. Cada uno se hacía un tranco. Cuando llovía en esta calle no había mucho barro, pero en aquel lao d’arriba no se podía pasar d’enfagao. Cuando entró el Farrés de alcalde se arreglaron las calles”.

Foto Carrer amb casetes en el capítol 17

“Para el agua teníamos una fuente allí en la casa de pagès. Una masía que había en la calle Gallego, había una mina y de allí sacábamos el agua. Y aquí había un pozo con una bomba y también se sacaba. Para la luz padecimos. Ya te explicaré: pagábamos (por ahí tengo un contrato todavía) pagábamos doscientas cincuenta pesetas cada mes. Para pagar a la compañía que nos pusieron el alumbrao público. Entre toos los vecinos que había pagábamos allí al señor pagès, como les decíamos nosotros. Estos terrenos to era de ellos. Homs que se llamaba, en catalán. Y era quien se cuidaba de ir a la compañía, y luego al cabo de no sé cuántos años, pusieron la luz. Y nos tuvieron que devolver dinero a todos los vecinos, por no sé qué chanchullos que habían hecho”.

“Vivíamos en la calle Monasterio, entonces. Recuerdo que íbamos a buscar el agua allí en el pozo y pagábamos treinta cinco pesetas al mes. El pozo era del señor Juan López. Precisamente todos estos bloques los ha construido él. También con un tal Corominas, que era algo del ayuntamiento”.

Per travessar el riu hi havia un inestable pont de fusta. La carretera no va ser inaugurada fins l’any 1965 en què també començà a funcionar la línia d’autobusos. Aquests fets van ajudar a trencar una mica l’aïllament de Torre-romeu respecte del centre de la ciutat.

Per això, quan arribà en Sebastián “llegué a Barcelona, y agarré un taxi y me trajeron a Torre-romeu. Pero no a Torre-romeu, me llevaron al barranco. Porqué el taxista no sabía ni las carreteras, y desde el barranco tuvimos que subir a cuestas toda la miaja de cacharros que traía, pa arriba”.

Hi havia una barraqueta de fusta que va fer d’escola. Una noia, a canvi de la voluntat que pagaven les famílies, feia classes a tota la mainada que s’hi presentava. Les dones, sense cap altra opció, baixaven a peu a Sabadell (com diu la gent del barri) per fer les compres. Dos o tres tendes de queviures salvaven les urgències però resultaven, en comparació amb els preus del centre, massa cares.

El problema més greu era aquesta combinació de pocs o nuls serveis amb la mala comunicació i aïllament del barri. Un isolament especialment dramàtic pel que fa a la manca dels serveis sanitaris, que s’agreujava quan es tractava d’una urgència, i especialment si era de nit.

“¡Mira si estaba mal, que se ponía uno malo y no venía ningún médico! Un médico no venía aquí a visitarte porque llovía ¡y todo, era fango, todo era barranco!
Aquí estamos muy aislados de Sabadell. Ahora hay autobuses. Si te¬nías una urgencia, un parto, por ejemplo, no podías ni llamar a un taxi, no es que no quisieran venir. ¡Es qué no tenías ni teléfonos para llamarlos! Yo me recuerdo de la primera, fue a las dos de la noche. Tuve que ir a buscar el sereno a esta hora de la madrugada dando palmas por la calle y no había manera de dar con él. Antiguamente para ir a dar a luz, aunque llevases un taxi, ¡tenías que ir con el sereno o con una autoridad cualquiera sino no te admitían o sea que no te abrían siquiera!”.

El veïnatge hagué de pagar-se amb moltes dificultats els serveis i les infraestructures. Escoltem l’Antonia: “Porque ya, luego pusieron el agua y la luz ¡claro!. Y las calles. Y yo le decía (al venedor del solar): -Digo, señor Simón, yo no puedo. Yo si tengo de pagar de la luz, del alumbrado de Torre-romeu y yo pagarle su solar, con lo poquito que gano ¡es imposible! ¡Yo tengo que pagar una cosa u otra! Y decía: – ¡Bueno! Paga la luz y deja el solar. Cuando luego el agua ¡pos lo mismo! Es que era un hombre bueno, el señor Simón”.

Noves regles urbanístiques

El 24 de setembre de l’any 1955, com he dit abans, el BOE publicava un decret que obligava a totes les entitats industrials i mercantils, bancàries i d’estalvi, amb un cens superior a 50 obrers o empleats, a construir, en el termini de 5 anys, un nombre d’habitatges de renda limitada equivalent al 20% de la seva plantilla.

La “Memòria de la Delegació de Suburbis de 1955” de la que ja n’he parlat, acabava el seu informe afirmant que era necessari fer estudis per aconseguir millores a la ciutat, com ara la instal·lació de telèfons públics en el ‘barranco de Torre Romeu’, Can Puiggener i la Salut, així com la confecció del projecte del pont sobre el riu Ripoll que hauria d’unir Torre-romeu amb Sabadell. Una mostra d’ineficàcia d’aquesta mena de disposicions és que no es realitzà fins que es posà en marxa el Pla Parcial de 1965, deu any més tard.

El juny del mateix 1955 el consistori va establir les normes per sol·licitar i concedir permisos d’obres del que anomenava ‘albergues de urgencia’. A partir d’aquestes ordenacions l’ajuntament exigí la legalitza¬ció de totes les edificacions, car fins aquell moment la immensa majoria de les cases havien estat construïdes sense cap mena d’autorització. La particularitat d’aquests permisos era la suposada celeritat en la concessió de la sol·licitud i, sobretot, que les despeses dels drets d’obres gaudien d’un 40% de descompte respecte la resta de permisos d’obres.

Moltes de les sol·licituds d’aquest any i la totalitat de les de 1956 són expedients del barri de Torre-romeu: 54 permisos el primer any i 34 el següent.
Aquests permisos es conceberen sobretot perquè les persones que malvivien en coves als marges del Ripoll, les abandonessin i es construïssin habitatges menys precaris. La localització de la majoria d’aquestes construccions en aquest barri, demostra que fou en aquest indret on majoritàriament hi anaren a viure aquestes famílies. Fet lògic, ja que es el terreny buit que tenien més a prop, és a dir, dalt del barranc que configurava el riu amb el pujol.
Però també hi hagueren persones que marxaren cap a Barberà, Ca n’Oriach, Can Rull i el Merinals.

Foto mapa parcel·lació barri en el capítol 17

El mapa de parcel·lació del barri de l’any 1955, adjudica la propietat dels terrenys a cinc propietaris: Segismundo Homs Pladevall, Ramón Prat Corps, Casimiro Tomás Solsona, María Estiarte i Juan Font Roig. Però les sol·licituds de permisos d’obres solament es demanen per a tres propietats: la d’en Segismundo Homs (68 expedients), que és la propietat més gran formada per les finques de Fuente la Roca, Torre Romeu, i la finca Homs, situada a la part alta del barri (Tibidabo); la d’en Casimiro Tomás Solsona (18 parcel·les) de la finca Polit; i la finca de Maria Estiarte (2 parcel·les).

Segons l’acord de l’Ajuntament en el que es basen les concessions de permisos de les noves construccions, aquestes no podien tenir més de 50 m2. És una superfície petita però els croquis d’emplaçament, que tots els expedients adjunten, mostren que el 30% d’aquestes parcel·les no arriben a tenir ni aquestes dimensions. També però n’hi havia alguna de més gran.

Foto croquis cases en el capítol 17

Entre 1955-1956, la casa més petita és de 33’66m2 i, la més gran de 80’46m2. El 24% dels habitatges tenen entre 40 i 50m2, el 36% entre 50 i 60m2, el 30% entre 60 i 70m2, el 6% menys de 40m2 i el 2% més de 70m2.

Quasi totes aquestes casetes s’aniran ampliant amb el pas de temps. Les plantes originals tenien una habitació que feia de cuina i de menjador, tres dormitoris i un wàter al final de la petita eixida, de la que s’aniria menjant terreny a mesura que es fessin les obres d’ampliació. Obres que, per regla general, es limiten a engrandir la cuina, separant-la del menjador, convertint la sala única en dues cambres diferenciades. Fins i tot, en alguna casa s’hi construeix un pis.

Si bé, tal com afirmen els textos de sol·licitud de permisos de construcció, tots els expedients tenen el croquis de l’emplaçament de la parcel·la, no tots, en canvi, adjunten el compromís d’obres d’urbanització subscrit pel propietari del sòl en quant a la urbanització dels terrenys.

La majoria de les sol·licituds provenen de persones que ja vivien a Sabadell, a prop de la parcel·la des d’on es demana l’autorització, i sovint des d’on es viu perquè en el moment de demanar el permís en realitat la casa ja esta feta. A vegades simplement es tracta d’una barraca i es demana l’aprovació per ampliar-la, reformar-la o simplement acabar-la. Alguns cops la llicència es demana per construir en la parcel·la del costat, per fer una casa més gran, o per fer-ne una de nova, que servirà per desagregar el nucli familiar extens.

De mica en mica, treballant totes les persones de la família, aprofitant les poques hores que deixen lliures la pluriocupació a les fàbriques, les obres, les feines a casa de les ‘senyores’, hi fent servir les festes i els diumenges, aquelles primeres edificacions es van transformant en un habitatge digne.
A la vegada el barri s’urbanitza, es tracen els carrers i, molt lentament, s’instal·len les mínimes infraestructures: aigua, llum, clavegueram, en un procés que en realitat, com ja he dit, no es culmina fins que l’Ajuntament democràtic inicia la dignificació de les barriades de Sabadell.

Església, camp de futbol….foto en el capítol 17

Índex de residencia

Sabadell amb aquests barris que provenen de la immigració suporta un dels índexs de residència més alts de la història de la ciutat. Fruit de les condicions materials de l’emigració, de la nul·la política d’habitatges de l’ajuntament i de les condicions i característiques socials de les persones immigrants que acullen amistats, familiars o paisans, a dispesa o de franc.

D’aquesta manera la mitjana resi¬dencial és de 5,28 persones per habitatge. Aquest constituirà un dels trets més definidors del barri en aquell període: un terç dels nuclis residencials existents estaran formats per més d’un nucli familiar, o d’un sol nucli matrimonial acom¬panyat d’altres persones sense cap vincle familiar o amb lligams de segon o més graus de distància.
Si tenim en compte que aquestes xifres surten de l’anàlisi d’un document oficial i que és ben cert que molta gent no estava empadronada, podem assegurar sense por d’equivocar-nos, i tal com evidencien els testimonis que la mitjana residencial era superior a aquest index.

“Nos fuimos toos juntos a casa mi hermana. Él, hermano de mi marido y ella hermana mía. Pero lo que pasa, ella, la Petronila, se traía cuatro niños y detrás se vinieron mis hijos y toos nos metimos en la casa de mi hermana. Y lo que pasa. Ya se hartaron. Nos peleamos y nos tuvimos que ir.
Y hemos estao muy mal aquí hasta que ya compramos una casilla y allí nos metimos todos. Todos yo, toos mis hijos y toos.! Los que habíamos allí! Porque luego en un pasillo que había, además de nosotros, otros vecinos que venían del pueblo. Y pos toos allí. Allí me parece que habíamos por lo menos 14 o 15, o más, que tenía mi hija gobernándolo. El Lorenzo, el Viñero y otro que le decían el Correa. De manera que mira, a veces dicen -en tal casa son tanta gente. Pues mira nosotros allí nos íbamos apañando”.

A partir de 1957 deixen de concedir-se permisos de construcció de ‘Albergues de Urgencia’, que són substituïts per Permisos d’Obres ‘Mayores’. 4

Els permisos de construcció d’aquest any no estan enregistrats per adreces, per tant, es fa difícil la seva anàlisi. L’any 1958 es troben 62 expedients al barri, tot i que en 16 la sol·licitud és de l’any anterior (1957) i en 11, la sol·licitud és de l’any 1956. Totes elles adreçades a la Comissió de Suburbis.

Els permisos es sol·liciten, encara, la majoria de les vegades, per legalitzar un habitatge ja construït, però, ara, més que abans, és per fer ampliacions, per acabar obres, o per fer reformes. En ocasions és per afegir un pis dalt de la casa o bé per construir-hi un magatzem. En aquests expedients es troba també alguna sol·licitud per instal·lar o ampliar alguna fabrica als marges del Ripoll.

La concessió dels permisos d’obres la feia la Comissió Permanent de l’Ajuntament, que per atorgar el permís se servia (com passava amb els anteriors) d’un Informe dels Serveis d’Arquitectura i Urbanisme. A partir d’aquests informes es pot comprovar la encara confusa situació del barri pel que fa a una mínima previsió i legislació urbanística. Existeix solament unes disposicions generals vigents, però la situació urbanística no està resolta perquè no hi ha ni un plànol parcial aprovat, i la zona és qualificada de Zona agrícola permanent en Pla d’Ordenació. De manera que les aprovacions es feien a precari tot i que la majoria era per legalitzar una casa que ja existia.

Els Serveis d’Arquitectura i Urbanisme per emetre els seus informes utilitzaven el plànol de 1955, que no estava aprovat. Per això, quan l’autorització de l’obra era per un indret que no existia en el pla, els serveis esmentats resolien la qüestió dient que “dado el confusionismo existente en este Sector, en la parcelación y planificación, este Servicio no puede informar”. La tramitació dels permisos i la consegüent concessió o denegació podien allargar-se, en aquests casos, més de quatre anys.

L’any 1958 quasi tots els carrers ja tenen nom. Són el carrer Ter, el Noguera Pallaresa, el Segre, el Saboredo, el Fresser, el Llobregat, el Noguera Ribagorça, el Biciberri, el Flamicell i Sant Maurici. També, el Túria i el Duero, Monasterio i Sta.Isabel.
Noms de rius o accidents geogràfics, alguns dels quals, recorden l’estada de moltes famílies del barri, les colles de nois per exemple, que marxaren de Pedro Martínez, cap a les comarques pirinenques, abans de reprendre l’emigració cap a Sabadell.

  1. La superfície més aproximada al que serà Torre-romeu, pertany segons el padró de 1950 a la Sección 7 composta per: “Diseminado, barracas: Armero, Arrahona, Can Rambles, Rio Ripoll, Rio barracas Tort. Cuevas: Aguas sucias, Barranco, San Antonio, Can Cudras, Fontanet, Molino, Barranco de San Olegario, Puigjaner, Taulí, Torroella ‘Molino’. I a la 8: ‘San Nicolas’
  2. Aquest testimoni i tots els que faig servir en aquest apartat, que no són de persones nascudes a Pedro Martínez, formen part d’unes entrevistes fetes l’any 1987, per a la tesina: A.Puig, Naixement i creixement dels barris perifèrics de les ciutats industrials de Catalunya. Història viva del barri de Torre-romeu(Sabadell). UAB, 1989
  3. La gent de Pedro Martínez va augmentar al llarg de les dècades següents. El padró municipal de l’any 1981 mostra que el període 1961/1965 va ser el de l’avinguda de més habitants d’aquest poble. Entre 1950/55 arriben 226 persones. Entre 1956/60 131 persones. Entre 1961/65 323 persones. Entre 1966/70 146 persones. Entre 1971/75 88 persones. Entre 1976/80 19 persones. El 1981 arriben 3 persones i l’any 1982 2 persones. Aquestes xifres representen les persones que l’any de confecció del padró encara vivien al barri, per tant, no es comptabilitzen les persones que ja havien mort o deixat el barri. D’ací la diferència entre les 298 per¬sones enregistrades al padró de 1955 i les 226 del padró de 1981 pel mateix any
  4. Quan el permís que es sol·licita és de legalització d’una obra ja feta, els sol·licitants han de pagar a l’ajuntament els Drets d’obres, que resulten de multiplicar per vuit els metres quadrats de la casa, més un timbre de 38 pessetes. Quan el permís contempla una nova construcció o una ampliació, la memòria de l’arquitecte contempla un pressupost, aproximadament d’unes 35 mil pessetes per una construcció de 60 metres quadrats
Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari