Els noms dels carrers

JORNADES NOMENCLATOR SABADELL 14 i 15 setembre 2018
Comunicació d’Angelina Puig i Valls.

Moltes gracies a l’organització per haver-me convidat i a tots vosaltres per assistir a les Jornades. Perquè hi podem debatre, reflexionar i fer propostes sobre el que, segons George Steiner, és un dels trets essencials que ens defineixen com a europeus: els noms dels carrers, que fan present el pes de la història europea a cada passeig.

Imatge Neus Sánchez. D’esquerra a dreta: Marc Serrano i Òssul, Francesc Vilanova Vila-Abadal, Josep Abad Sentís i Angelina Puig i Valls

La intervenció que faré es sustentarà en els meus treballs (tesi doctoral, tesina i diversos articles) que actualment publico en el Blog, https://historiadimmigracio.com , amb la voluntat de difondre’ls d’una manera més senzilla i planera però amb la pretensió de mantenir el rigor i la qualitat.
Si simplifico puc dir que es tracta del relat d’un grup d’homes i dones, que en la segona meitat del segle XX, van deixar el seu poble granadí, Pedro Martínez, per emigrar cap a Catalunya.
En el Blog, abans de marxar de vacances, vaig publicar el capítol 16, on s’explica que les persones que estan arribant a Sabadell a la recerca de feina i una vida més digne, no troben on aixoplugar-se i com, algunes famílies, s’instal·len a la llera del Ripoll, en coves.
Aquest mateix mes de setembre he publicat el capítol 17, en el que aquestes persones que viuen a les coves les van deixant per diverses circumstàncies i, la majoria, pugen al turonet de d’alt al riu que poc a poc s’anirà convertint en el barri de Torre-romeu.
En el turó hi havien camps, fruiters, vinyes i cases de pagès. Algunes d’aquestes masies estaven dividides en diferents peces ocupades, des d’abans de la guerra civil, per persones que ja no havien nascut a Sabadell. En aquell moment els terrenys d’aquestes masies comencen a vendre’s en petites parcel·les. Les famílies, que han hagut d’abandonar les coves construïdes en la llera del Ripoll, les van comprant, i, poc a poc, s’hi construeixen petites cases.
El padró municipal de 1955 és el primer que diferencia el barri i ho fa amb el nom de ‘suburbio de Torre Romeu’.

És un indret desequilibrat, inhòspit, de carrers amb forts pendents, que els dies de pluja tenen més l’aspecte de torrents que no pas de camins. En tot cas, carrers absolutament enfangats.
El primer carrer del barri és el carrer Central on els mateixos veïns s’hi auto construeixen les primeres cases i les seves voreres. Poc a poc, es dibuixen altres carrers que de moment s’anomenen amb les lletres de l’abecedari i, que amb el temps, seran batejats, molts d’ells, amb topònims geogràfics, que recorden les primeres estades d’alguns dels seus habitants en terres pirinenques. En tornaré a parlar.
El juny del mateix 1955 el consistori va establir les normes per sol·licitar i concedir permisos d’obres del que anomenava ‘albergues de urgencia’, i exigeix la legalització de totes les edificacions, car fins aquell moment la immensa majoria de les cases, o barraquetes, havien estat construïdes sense cap mena d’autorització. La particularitat d’aquests permisos era la suposada celeritat en la concessió de la sol·licitud i, sobretot, que les despeses dels drets d’obres gaudien d’un 40% de descompte respecte la resta de permisos d’obres.
Moltes de les sol·licituds d’aquest any i la totalitat de les de 1956 són expedients del barri de Torre-romeu. Vaig analitzar-les i identificar cada parcel.la per situar-la en el plànol urbanístic de l’indret de 1955 (no aprovat).
De mica en mica, treballant totes les persones de la família, aprofitant les poques hores que deixen lliures la pluriocupació a les fàbriques, les obres, les feines a casa de les ‘senyores’, i fent servir les festes i els diumenges, aquelles primeres edificacions es van transformant en un habitatge digne.
A la vegada el barri s’urbanitza, es tracen els carrers i, molt lentament, s’instal·len les mínimes infraestructures: aigua, llum, clavegueram, en un procés que en realitat no culmina fins que l’Ajuntament democràtic inicia la dignificació de les barriades de Sabadell.
A partir de 1957 deixen de concedir-se permisos de construcció d’urgència i són substituïts per ‘Permisos de Obras Mayores’.
L’any 1958 quasi tots els carrers ja tenen nom. Són el carrer Ter, el Noguera Pallaresa, el Segre, el Saboredo, el Fresser, el Llobregat, el Noguera Ribagorça, el Biciberri, el Flamisell i Sant Maurici. Però, també, el Túria i el Duero, Monasterio i Sta.Isabel.

Retrocedeixo en el temps. Una mica abans de l’inici de la segona meitat del segle XX comencen a deixar Pedro Martínez colles d’homes que van a treballar a Catalunya. Els esperen les grans obres de construcció dels pantans per a fer funcionar les centrals hidroelèctriques que es construeixen a les valls pirinenques.
D’antuvi la decisió d’aquests homes no era pas abandonar el poble per a sempre més. Però aviat reclamen la família, particularment els casats demanen a les dones que se’ls uneixin. I quan les dones i la mainada deixen el poble i s’aconsegueix l’agrupació familiar, el procés migratori pren un caràcter pràcticament definitiu.
Alguns d’aquests treballadors, una vegada instal·lats, romandran molts anys en aquests indrets pirinencs, però d’altres, sobretot pels que hi són amb la família, aquesta feina només serà el primer estadi de l’emigració.
Això obeeix a que el treball de la construcció d’aquestes grans obres, és una ocupació conjuntural que té un inici i un final. Però, i sobretot, les feines que s’hi fan són perilloses. De fet, no és agosarat afirmar, que en segons quins llocs, s’hi jugaven la vida. No és estrany, doncs, que, quan es produeixin accidents mortals, es preocupin i comencin a cercar un altre indret per a viure i treballar en millors condicions.
En el barri de Torre-romeu de Sabadell ja hi vivien algunes persones de Pedro Martínez amb les que hi tenien contacte. Això explica que sigui cap aquesta ciutat on es dirigiren.

Quan jo estudiava els documents dels que he parlat abans (padrons, permisos d’obres i plànol urbanístic), i vaig veure que el nom de molts carrers eren rius pirinencs vaig creure que era una manera de recordar el viatge migratori d’alguns dels seus veïns. Era una deducció lògica. Pensem, per exemple, que en aquells anys i en l’eix format pels rius Flamisell, Noguera Pallaresa i Segre, que creuen les comarques del Pallars Jussà, la Noguera i el Segrià, s’hi construïren dotze centrals hidroelèctriques per produir energia elèctrica destinada fonamentalment a la ciutat de Barcelona. Eren els llocs on havien anat els meus testimonis a treballar de valent. No era solament lògic, encertat, i de justícia, recordar-ho?

L’Informe- Balanç de Josep Abad i Sentís proposa eliminar alguns noms en l’apartat, anomenat, Excessos. “model pseudo-cultural franquista”. Geografia, perquè, afirma, ens trobem amb una sobre representació de muntanyes, rius, pantans i ciutats castellanes. I cita una sèrie de noms geogràfics, entre ells, noms de rius i llacs, que tots ells es troben a Torre-romeu. Inclou en la llista Canelles i Cavallers que són topònims catalans, perquè, diu, formen part de la propaganda franquista de la política d’embassaments i pantans.
Tanmateix, darrera aquestes construccions, com he explicat, hi ha la feina, els treballs, els patiments, la vida de molts treballadors i les seves famílies que viuen a Sabadell, que penso val la pena homenatjar.

L’any 1995 Recerques em publicà l’article: La guerra civil espanyola, una causa de l’emigració andalusa en la dècada dels anys cinquanta? En efecte, els homes i dones que marxaren de Pedro Martínez a principis dels 50 era gent amb empenta i iniciativa però callada per la forta repressió de la postguerra. Gent que havia fet una guerra contra el feixisme i que en la rereguarda havia participat d’experiències revolucionàries amb la col·lectivització de les finques del poble. Un intent, malgrat les deficiències, dificultats i errors que hi hagueren, de construir el somni del repartiment de les terres. En acabar la contesa, aquestes persones es trobaren submergides en una vida absolutament fosca i terrible, amb poca o sense feina i sempre mal pagada, una repressió ferotge, amb imposicions i un ambient controlador i aclaparador.
Per altra part la cruel mobilitat de la guerra va possibilitar que algunes persones, malgrat els horrors, poguessin albirar nous horitzons. Quan els que no hi varen deixar la pell, retornaren al poble molt entrada la dècada dels quaranta, no ja de la guerra, sinó de la seva continuació (batallons de treballadors, presó, camps de concentració, servei militar), sofriren més repressió i necessitats.
Intentaven dur una vida normal, social i familiar, i descobrien les dificultats d’adaptació en el propi medi.
Els primers emigrants marxen pocs anys després del retorn a casa.
Sostinc en l’article que he citat que no és difícil, a partir d’analitzar els testimonis personals dels que havia viscut en la República, veure l’emigració com un fenomen col·lectiu de la majoria de la pagesia andalusa, que havent perdut la guerra sabia que no tenia cap esperança de millorar en les noves condicions.

Algunes d’aquestes persones a Torre-romeu, temps a venir, reprendran la lluita antifranquista. Però això ja forma part d’un altre moment.

Potser no hi ha una relació directa entre els noms d’alguns carrers de Torre-romeu i la història d’alguns dels seus primers habitants. Però no seria digna de ser recordada aquesta historia? I reivindicada, i relacionar-la amb les situacions presents?
Així que jo suggereixo (modestament car sé que el Centro cultural de Torre-romeu forma part de l’organització de les Jornades, i que un grup de gent està molt interessada en la historia del barri i ha fet un rigorós documental que presentarà el proper 29 de setembre), estudiar aquests noms d’accidents geogràfics, i amb participació dels veïnatge, comprovar els noms relacionats amb la història que he contat, si en falten, si en sobren, i aprofitar per deixar constància de l’origen i la història d’algunes persones del barri.
Naturalment, no tot el veïnatge procedeixen ni de Pedro Martínez, ni de Granada, i per tant no tothom comparteix la “meva” història, per això la proposta que faig no es redueix als noms que he citat, als noms geogràfics pirinencs, sinó que caldria analitzar si cal, o no, ampliar la mirada més enllà d’aquest episodi de la historia.
És un exemple per extreure’n conclusions i propostes generals.
Estic convençuda que és bo i necessari, recordar i fer memòria de l’origen de la gent que avui conforma Catalunya, per entendre el nostre país i fins i tot les vicissituds de la història més recent. I el nomenclàtor pot ser un instrument adequat.
En tot cas, penso que, pels noms dels carrers, és un bon criteri prioritzar aquells que tinguin relació amb la vida i la memòria de les persones que els habiten, i d’acord amb la gent; més que no pas propostes de caire més o menys acadèmic.
Moltes gràcies.

Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari