Salvar vides és il·legal?

Hi ha promeses que la ultradreta no pot incomplir perquè són identitàries, i s’hi juga els vots guanyats, encara que sigui a costa de perdre la humanitat. Giorgia Meloni va arribar al govern italià amb la promesa que frenaria l’arribada de migrants a les costes del país, però la seva gestió està fent fallida. Des de principis d’any més de 105.000 persones han desembarcat a Itàlia, i més de 2.000 han mort en el seu intent de travessar el Mediterrani central. Per aturar aquesta onada migratòria, a l’abril, l’executiu dels Germans d’Itàlia va prendre una decisió sense precedents al declarar l’estat d’emergència migratori.

Un dels punts més controvertits del decret Meloni és la prohibició a les oenagés que naveguen pel Mediterrani de realitzar diverses missions de rescat. Un cop feta l’operació de salvament, el vaixell ha de tornar directament al port assignat. Tot i l’emergència humanitària, la setmana passada les autoritats italianes van decretar el bloqueig durant 20 dies del vaixell Open Arms per haver rescatat dues pasteres sense autorització quan navegava cap al port designat de Marina di Carrara, on van desembarcar 195 migrants. A més, l’ONG catalana ProActiva Open Arms va ser multada amb 10.000 euros. Dues naus humanitàries més, l’Aurora i la Sea-Eye 4, també van ser sancionades per salvar vides, per evitar que el Mediterrani engoleixi més cossos.

De tant en tant el mar, com si estigués tip de tantes calamitats, escup un cos cap a la superfície perquè tothom vegi el que s’amaga a les seves entranyes: un immens cementiri marí. La immobilització de l’Open Arms és notícia avui que es compleixen vuit anys de la cèlebre fotografia d’Aylan Kurdi, el nen sirià de tres anys mort en una platja turca. La instantània de Nilufer Demir mostra el cos de l’infant jaient de bocaterrosa sobre la sorra, inert i sol, vestit de blau, com el mar de l’esperança, i de vermell, com les ferides que sagnen fins a la mort. Amb sabates negres, revestides de mort i de dol, però amb les mans obertes interpel·lant el món sencer. L’impacte d’aquella imatge tràgica i desoladora és el que va impulsar Òscar Camps a crear l’ONG ProActiva Open Arms, que amb un esforç titànic ha obert els seus braços a milers de nàufrags en perill.

Les vides dels migrants no són una joguina, tenen valor i dignitat. Per això la política que els castiga, com fa el govern de Meloni, dificultant les operacions de salvament al Mediterrani i ignorant les penúries i abusos que pateixen als mateixos països amb qui signen acords, com Tunísia o Líbia, és reprovable. També ho és la manca d’un acord sobre política de migració i asil per part de la Unió Europea, que, tot i els seus intents per fer alguna cosa davant d’aquesta gran crisi humanitària, continua a la deriva en matèria migratòria.