Aquest mes de febrer ha sortit publicat el llibre, l’Arxiu Xane, Cròniques de la Cerdanyola moderna. Que amb la saludable i bonica excusa de fer un homenatge al recordat company Xane, presenta un veritable arxiu de part de la història de la Cerdanyola moderna. Realment, molt interessant sobretot per les persones que vàrem viure aquells anys i que coneixem a la majoria de persones que han escrit els articles o que son citades dins dels mateixos, o que surten en les fotos que il·lustren el llibre. Quants records!
Jo soc una de les afortunades que en la primavera passada vaig rebre la petició d’escriure un article sobre els meus records del Grup de dones feministes de Cerdanyola. Va ser un plaer participar en aquest aventura col·lectiva. I ha estat un plaer tenir a les mans el voluminós i valuós exemplar.
El grup de dones feministes de Cerdanyola del Vallès. Els meus records i alguna cosa més.
Angelina Puig i Valls
Epifania és un terme que s’utilitza per descriure un moment de sobtada comprensió o revelació. Representa una percepció profunda i il·luminadora que arreplega llum sobre un problema, una veritat oculta o una realitat que abans no era clara. L’epifania és sovint acompanyada per un sentiment de claredat i entesa.
Primavera de 1976, ja no soc una criatura, fa poc que he fet els 26 anys. Del 27 al 30 de maig al Paranimf de la Universitat de Barcelona es celebren les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que representen per a mi un moment de sobtada comprensió o revelació. Parlo en singular perquè l’Encarna Abella i els amics de la Comissió Llibre Arxiu Xane, quan em demanen aquest escrit, em diuen que l’enfocament sigui lliure per explicar els meus records, les meves vivències. Però també m’agrada parlar des del meu jo més profund perquè segueixo pensant, com aquelles dones joves que érem quan vam decidir crear el Grup de Dones Feministes de Cerdanyola (GDFC), que allò que és privat és polític, tal com va explicar la Carol Hanisch .
No recordo si, quan nosaltres descobrirem aquest postulat a ran de pell, havíem llegit ja a la Carol. Tampoc sé si, quan el grup de dones, va boicotejar l’elecció d’una Miss en una barriada del poble, fent una cercavila pels mercats disfressades de dones amb la doble jornada, o representant la manca de contraceptius, sabíem que estàvem reproduint fets de feministes que ens precediren. Doncs sí, el 7 de setembre de 1968, al voltant de 400 feministes de les ciutats Nova York, Boston, i Detroit, i dels Estats de Nova Jersey i Florida, es van reunir en el passeig marítim d’Atlàntic City, fora de l’edifici on tenia lloc el concurs de Miss Amèrica, per protestar contra el que van anomenar “el degradant símbol de Dona Imbècil amb Pits” i les normatives de bellesa de la societat nord-Americana.
Certament els meus records no mostren només una història personal, subjectiva, sinó que formen part d’una historia compartida per moltes noies d’aquells moments. La segona onada feminista arribava aquí amb una dècada de retard. No podia ser d’altra manera si tot just estàvem sortint de la darrera dictadura del segle XX a l’Europa occidental.
Dues noies, dues amigues mares de criatures que les portem al Patufet. Ens hem conegut a la porta de la guarderia (així les anomenàvem encara, res d’escoles bressol!). Mentre les esperem, xerrem i ens expliquem les nostres vides, les nostres penes, els nostres desitjos, les nostres coses, una vida conjugal que no ens satisfà i les estratègies per sortir-nos-en.
Una altra mare i companya de l’Associació de veïns de les Fontetes on hi anàvem per parlar de les coses que passaven al país, i on s’hi reunia l’Assemblea de Catalunya de Cerdanyola, ens informa que a Barcelona es celebraran unes jornades de Dones. Hi decidim anar-hi. Les tres.
Unes jornades històriques pel feminisme i per a Catalunya, malgrat el to de sornegueria amb que van ésser rebudes per la premsa del moment. Aquelles Jornades van suposar quelcom de màgic. Sí, la meva epifania, el meu renaixement també va ser compartit. Molt compartit. El Paranimf era ple de gom a gom, ple de dones on una deia just allò que l’altra pensava i no sabia com dir. I d’aquest primer reconeixement multitudinari del fet “d’esser dona” va sorgir l’energia necessària per crear el GDFC i molts altres grups de dones als barris i pobles de Catalunya. I sense poder afirmar-ho del tot, penso que el nostre grup va ser l’únic entre tots que des del primer moment va posar el qualificatiu “feminista” en el seu nom.
Els primers anys férem un treball d’autoconsciència. Analitzàvem les experiències personals i la condició de les dones en aquesta societat. Érem poques, 10-15 dones, que ens trobàvem en les nostres cases per xerrar, reflexionar, comentar lectures i aprofundir en les diverses temàtiques. D’aquesta manera el grup va ser sobretot un espai de desenvolupament personal i d’elaboració d’ideologia feminista que ens anava forjant com a feministes per a tota la vida. I tot allò que anàvem descobrint i elaborant intentàvem portar-ho als altres àmbits de la vida (la feina, el partit, l’associació de veïns, la casa, etc.). A vegades amb conseqüències difícils i doloroses. Perquè, tot i que el dictador ja era mort, encara estàvem submergides en un ambient franquista i, per suposat, patriarcal. No feia tants anys que s’havien eliminat situacions tant discriminatòries cap a les dones com l’equiparació de la majoria d’edat de dones i homes als 21 anys (fins al 1972 les dones l’assolien als 25), l’eliminació de la llicència marital per certs actes mercantils i la incapacitat de la dona per ser tutora dels seus fills i filles no s’eliminen fins a la reforma del codi civil de l’any 1975. I tantes reformes legals que encara estaven pendents.
Tanmateix, molt a l’inici ja mostràvem les ganes d’obrir-nos a les dones de Cerdanyola, era un debat que anava ressorgint, era convenient ser un grup obert o tancat?. Mirar d’atreure més dones tenia les seves dificultats, no teníem on reunir-nos, a més perdríem aquella confiança entre nosaltres, aquella intimitat, però nosaltres soles no podríem aconseguir les moltes coses que havíem de conquerir. I sí, vam començar a sortir al carrer.
Les actuacions cara enfora van estar marcades per la manca de llibertats: així, les primeres xerrades a la biblioteca pública foren prohibides i no es van poder realitzar. Recordo perfectament com ens quedàvem a la porta informant de la prohibició i, com a partir d’aquí, anàvem guanyant altres companyes.
Cerdanyola del Vallès, com moltes altres poblacions del cinturó industrial de Barcelona, tenia grans manques de serveis. Així que les coses per les què lluitar, les coses que volíem conquerir anaven més enllà del que podríem entendre com reclamacions feministes. Eren reivindicacions per viure en una democràcia social. Volíem una escola digna amb només 30 criatures per aula, reclamàvem parcs públics a les constructores dels grans polígons del municipi com s’hi havien compromès. Evidentment, tot això passava en un marc de mobilitzacions socials des de l’esquerra que demanava democràcia, llibertat d’expressió, legalització dels partits polítics. El nostre era un Grup plural (dins del moviment feminista hi havia diversos feminismes: radicals, de la diferència, de la igualtat…), amb dones de diferents orígens i concepcions. El fet de ser un grup “de poble” i, per tant, d’entorn més petit que no el d’una gran ciutat, condicionava que diferents punts de vista haguessin de conviure en un col·lectiu de confluència (aquest era un dels valors del Grup), a més la possibilitat d’incidir en la realitat del municipi era més gran.
L’any anterior a les primeres eleccions municipals democràtiques que foren el 1979, vam donar a conèixer una declaració de principis on declaràvem la nostra independència ideològica de qualsevol partit, organització o associació; acceptàvem la doble militància de les integrants del grup (qüestió clàssica de debat dins del feminisme, ja que es considerava que els partits polítics són estructures masculines i jeràrquiques); afirmàvem que la nostra lluita no era contra els homes, sinó contra les persones que afavoreixen la permanència d’una societat que oprimeix les dones. I nosaltres lluitàvem per una societat sense cap tipus d’opressió. I per aquest motiu ens declaràvem a favor de qualsevol moviment popular reivindicatiu mentre no anés en contra dels interessos de les dones. I assenyalàvem que per sobre de tot el nostre interès era el foment de la lluita feminista col·lectiva.
A continuació dels principis hi afegirem una llarga llista amb els nostres objectius. Tots ells son una mostra dels dèficits socials i la manca de llibertat que imperaven en el nostre país després de la llarga etapa del regim franquista.
- Dret a un lloc de treball sense cap tipus de discriminació.
- Dret a un ensenyament no discriminatori per a la dona.
- Amnistia i abolició de les lleis i normatives discriminatòries per a les dones.
- Dret al propi cos, a una educació sexual, a contraceptius per a dones i homes, i a
l’avortament a càrrec de la Seguretat Social.
- Igualtat de drets per a les parelles, casades o no. Inclusió de la parella, fills i filles en la cartilla de la Seguretat Social de la dona.
- 6 mesos d’excedència cobrant el 100% del sou per a la parella que ha tingut un fill o una filla.
- Llei de divorci.
- Pàtria potestat compartida.
- Igualtat de drets per a tots els fills i filles
I seguidament fèiem quatre acusacions: denunciàvem la doble moral burgesa que estableix rols masculins i femenins i classifica les dones en honestes o prostitutes al servei dels homes; els mites de la virginitat, de la maternitat i de la cosificació que es fa de les dones; la falta d’interès real dels partits polítics i de llur exclusiu interès tàctic i oportunista; de la família tradicional com el primer centre de frustracions i de castració, i com nucli de l’aprenentatge dels rols masculí i femení i de les estructures de poder.
El moviment feminista va anar creixent a Catalunya i a l’Estat espanyol. En el període 1976-81 s’aconseguiren victòries importants, encara que no van satisfer les aspiracions del moviment. S’aprovà la Llei de Relacions Laborals (1976) que equiparava els drets laborals de les dones i dels homes, amb la Constitució espanyola el 6 de desembre de 1978 es despenalitzava l’adulteri i els anticonceptius i es permetia l’obertura de centres (dits) de planificació familiar. El 1981 s’aprovaren les lleis de divorci, filiació i règim econòmic del matrimoni. L’Instituto de la Mujer es creà el 1983 i l’Institut Català de la Dona el 1989. Encara restava pendent una gran lluita: la llei de l’avortament, que no s’aprovà fins l’any 1985 i que es demostrà absolutament insuficient.
Les lluites i les actuacions del GDFC van anar molt lligades a aquestes guanyades modificacions legals. Les campanyes més importants i de les que en tinc més memòria, són la lluita per tenir un centre de Planning a tots els barris, la nostra participació a la radio de Ripollet i Cerdanyola i les diferents jornades de les dones que vam organitzar a Cerdanyola.
I, finalment, tota la lluita i actuacions que vam fer per aconseguir un espai propi, fins que vàrem fer-nos amb una de les casetes “dels mestres “. El Casal de dones “El Safareig” que inauguràvem el 8 de març de 1990 com un espai per a totes les dones de Cerdanyola. No obstant, hi havia una voluntat clara de significar el Casal com un espai feminista.
A dia d’avui el GDFC ja no existeix. Però, molt de tant en tant, algunes companyes encara ens trobem. La vida ens ha fet més sabies i ha diluït els moments difícils i més agres de les nostres relacions, que també n’hi van haver. I en el Safareig ja fa temps que altres dones agafaren el relleu i segueix fent la seva funció. N’estic orgullosa.