TRAGÈDIA / VERGONYA: nadó a l’aigua!!!!

El capità de l’‘Open Arms’ explica a l’ARA el dramàtic rescat en què van morir un nadó i cinc adults

“Tenim un anticicló i unes bones condicions meteorològiques, però per arribar a la zona de rescat cal navegar amb onades de dos metres i mig. De camí no paren d’arribar avisos: una barca a la deriva amb 80 persones a bord, una altra d’abandonada. Quan hi arribem ja no hi ha ningú. L’endemà el mar és una bassa d’oli: el cel es reflecteix a l’aigua com en un mirall i jo em pregunto: ¿on deuen ser? Tornem a la maleïda frontera. Dimarts a l’alba rebem diversos avisos i cal decidir quina embarcació està en pitjors condicions, i, finalment, anunciem a les autoritats que ens dirigim a la que està més al sud. Llancem a l’aigua les llanxes de rescat, la Fer i l’Echo 1, que troben una
pastera amb 88 persones. L’Open Arms trigarà tres hores a arribar a lloc. Quan acabem el rescat ja haurà caigut el sol. Cal que ens afanyem, que seguim buscant dues embarcacions més a la deriva: enviem cada llanxa a una posició. La nit es tanca i no som capaços de veure res: fem servir els focus de recerca i cridem, però ningú respon. L’esgotament ens està vencent i la millor opció és continuar buscant l’endemà. A trenc d’alba ja tenim muntat un patró de recerca, però les condicions del mar han empitjorat. I de sobte l’inesperat : un avió de Frontex ens avisa que ha vist una barca a l’aigua
(això sí que és una novetat). Hi enviem les dues llanxes a tota màquina: a les 10 del matí l’equip de la Fer ens avisa que ja els veu. L’Open Arms encara està lluny i els demanem que posin la gent en seguretat. Sembla que tot anirà bé: repartim les mascaretes –sí, ara també cal repartir mascaretes– i les armilles salvavides. Estem a punt per començar a transportar els nàufrags a les llanxes, que els portaran a l’Open Arms. La primera
a pujar a la llanxa és la mare del Joseph, un nadó de sis mesos. ¿Com és possible que un nadó de estigui en una barca plena de gom a gom, sobrecarregada? Ella ha de pujar primer mentre un home li aguanta el nadó, abans de donar-lo al Joaquín, el patró de la Fer. I de sobte desapareix, desapareixen tots, i es fa un silenci absolut. El terra de la pastera es parteix per la meitat com si fos de mantega i se l’empassa el mar per la popa. Ens quedem perplexos. Tots menys la mare del nadó són a l’aigua. El Joaquín crida “Prioritat absoluta, nadó a l’aigua!”, mentre la mare crida “El meu nadó, el meu nadó, he perdut el meu nadó!” Els socorristes es tiren a l’aigua i rescaten el Joseph. Està en parada cardíaca i és un dels primers que pugen a l’Open Arms, on rep les atencions de l’equip mèdic. La coberta és un caos i els cossos es van acumulant. Un dels periodistes decideix deixar la càmera i es posa a fer les maniobres de reanimació a un jove. Tots fem el que podem i traiem forces d’on no ens en queden. Quin equipàs que tinc. Des del pont ens preocupem per tothom, però especialment volem saber l’estat dels nadons. El Joseph no és l’únic que ha entrat en parada: una nena de tres mesos tampoc respira. “Capità, capità! Els hem recuperat a tots, però tenim cinc cossos a coberta”. Però el Joseph ha estat molt de temps sense oxigen al cervell. Cal que l’evacuem ràpidament. Hem tret 118 persones de l’aigua: 113 estan vives. Mai podrem saber amb certesa quantes n’ha engolit el mar. Ràpidament posem rumb al nord: cal trobar un port segur per a tota aquesta gent. Ens diuen que un helicòpter italià vindrà a recollir el Joseph, la seva mare i un noi de 25 anys que també està greu i la nena de tres mesos, que sí que ha reaccionat a les maniobres de reanimació. No m’ho puc creure: ens topem amb una altra embarcació, aquest cop de fusta, que està molt escorada. El Joseph està greu i anem molt carregats, però els hem d’ajudar: hem d’aturar el vaixell i rescatar-los. Embarquem 64 vides més a l’Open Arms. Però al mig del rescat el Joseph es mor. Quan l’helicòpter arriba, per fi, s’endú primer la nena de tres mesos, amb la seva mare, i el jove. En un segon viatge s’emporten el petit dins d’una mortalla infantil. Aquest objecte no hauria d’existir. La seva mare és la següent a marxar. No oblidaré mai els seus ulls fora de les òrbites, la seva mirada perduda des de la gàbia que la puja a un cel on no trobarà el seu fill, però sí una altra vida lluny de l’infern de Líbia”.

https://www.ara.cat/publication/pdf/2563693607/ara_1605308402.pdf

Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Leave a Reply