El dia 22 de juliol del 2020 vaig penjar una informació sobre el que podria anomenar un nou projecte d’aquest Blog: Publicar una sèrie d’articles sobre novel·les que d’una manera o altra tractin el tema de les identitats.

Aquest és el primer:

Marx et la poupée

Existeix traducció al castellà

Maryam Madjidi va néixer el 1980 a Teheran.  Deixà l’Iran als sis anys amb la seva mare,  al rencontre del pare exiliat a París.  És professora de francès per a nenes i nens, després d’haver estat professora de secundària, tant en barris pobres com en rics,  de persones discapacitades físiques i psíquiques, a  estudiants xinesos i turcs i  a persones preses . Ha viscut quatre anys a Beijing i dos a Istanbul.

Amb aquesta novel.la el 2017,  va guanyar el Premi Goncourt a la Primera Novel·la. El mateix any va guanyar  el Premi Étonnants voyageurs.

He llegit crítiques que diuen que aquesta novel.la es pot llegir com una faula, i sí, alguns capítols comencen amb l’encisador “Hi havia una vegada” (Il était une fois). Però també és un dietari autobiogràfic, tot i que el temps no segueix un sentit lineal i creixent. La  protagonista pren el seu propi nom: Maryam.

Curiositat, el diari d’aquesta nena comença quan encara és al ventre de sa mare i aquesta participa de les mogudes universitàries al Teheran del 1980.

Per una lectora catalana atenta sempre a la defensa de la seva llengua i amb la consegüent estimació per a totes les altres llengües, cobra interès el procés, que través de records dels seus primers anys, Maryan narra sobre l’abandonament del país, l’allunyament de la seva família, el conflicte amb les dues llengües, la progressiva  pèrdua de la llengua persa que no recuperarà fins de gran, i la treballada conquesta del francès. El diferent posicionament del seu pare i d’ella respecte aquesta qüestió.

Una escena m’ha resultat particularment emotiva. La trobada amb la seva àvia a Teheran disset anys després de la seva separació. La primera neta de l’àvia amb la que hi havia tingut una relació estreta i especial. Nosaltres acabem (o estem immersos) en les separacions obligades per la pandèmia del covid19. Quantes setmanes sense veure les meves netes (la gran també de sis anys, la petita de tres anys) !  Una separació temporal i curta que tanmateix m’ha deixat copsar, sentir i entendre una mica (difícil pretendre més) les separacions obligades per les migracions i els exilis.

Però més enllà de les dues llengües el que cerca Maryan és la seva pròpia llengua d’escriptora i conciliar la força de les seves arrels iranianes amb la construcció de la seva identitat de dona adulta francesa.

Escoltem-la a ella:

https://www.youtube.com/watch?v=XU9tOyOfJXQ