La guerra de Gaza ha revelat l’emergència a Europa d’un nou actor polític, els fills i les filles de les migracions dels últims anys, a la recerca d’una identitat en unes societats que s’han tornat més desiguals.

article de Ramon Aymerich La Vanguardia 10 de novembre 2023

A protestor holds a sign reading 'Without a free Palestine, our freedom is incomplete' during a rally called by students in solidarity with the Palestinians on November 16, 2023 in Barcelona. (Photo by LLUIS GENE / AFP)

Manifestació propalestina a Barcelona

LLUIS GENE / AFP

Som vuit milions! Dos milions més que el 1987, quan regia l’institucional “Som 6 milions” que va publicitar l’administració catalana. Vuit milions, això és, el doble que el 1963, i quatre vegades més que el 1900. La immigració a Catalunya ha tingut sempre un caràcter excepcional per la seva dimensió. Dues grans onades procedents d’Espanya. Una als anys 20 i una altra en la dècada dels 60. Després, dues onades d’origen internacional, més curtes en el temps, però més intenses. La primera entre el 2000 i el 2007 i la segona entre el 2014 i el 2019.

Dues dades més a tenir en compte. Des del 2018 el creixement natural de la població catalana és negatiu (menys naixements que defuncions). I el 1987 el percentatge de població estrangera era de l’1,1%. Avui és del 16,3%.

Els vuit milions no deixen indiferent. Les dues últimes onades migratòries han coincidit en el temps amb el període en què el turisme ha superat la indústria com a activitat hegemònica. El turisme no requereix una formació elevada de la mà d’obra i fomenta el fracàs escolar. És sempre un canvi per l’economia: un país arriba fins on arriba el seu capital humà.

En els anys 2000 es va pensar que el turisme havia de desindustrialitzar el país. No ha estat així (o no encara, o no del tot). La seva aportació al PIB és del 16%. Hi ha un teixit de petites i mitjanes empreses manufactureres que desmenteix aquesta visió. Elles soles suposen el 90% de les exportacions. Hi ha qui assegura que la seva existència és un miracle. Però és més racional pensar que són el resultat de l’existència de bosses de capital humà més format. Més del que l’hegemonia del turisme fa suposar.

També hi ha hagut un canvi en la percepció de l’èxit de ciutats i territoris. Fa unes dècades l’especialització era garantia d’èxit. Ja no és així. En l’economia global els guanyadors són implacables. Gràcies a l’economia de xarxes, àrees com Londres, Nova York o Silicon Valley s’han fet immensament productives. I velles àrees industrials s’han enfonsat. La concentració importa. Però també la diversitat. Com més diverses les competències d’una ciutat, més oportunitats.

Barcelona està en aquesta terra de ningú. Amb un mix que combina turisme i petita indústria manufacturera. Que actua com a hub en àrees com la salut i aspira a fer-ho en la tecnologia. L’ideal seria reduir el pes del turisme. Però no és fàcil contenir el turisme quan el tens.

Els economistes divergeixen sobre els efectes de les migracions en l’economia

És un equilibri fràgil, sobre el qual la immigració projecta llums i ombres. Els economistes divergeixen (n’han escrit recentment Miquel Puig, Josep Oliver, Guillem López Casasnovas o Enric Llarch). Uns posen l’èmfasi en l’efecte crida del turisme i subratllen que la immigració accentua l’escassetat d’habitatge, dispara la prestació de serveis socials (crítica en ciutats mitjanes desindustrialitzades) i satura els sistemes de salut i transport.

Raonen també que com més gran és la diversitat d’una comunitat, més difícil és mantenir la confiança, requisit d’una democràcia pròspera. En un recent article, l’historiador Joan Esculies, en el context dels enfrontaments al centre de Manresa entre joves d’orígens llatí i magribí, esmentava la paradoxa d’un sistema polític que demana l’estat però que pot “perdre la nació”.

D’altres són més pragmàtics. Veuen la immigració com el revers inevitable de l’envelliment de societats en les quals la falta de mà d’obra i l’atenció a la gent gran i la conciliació familiar estan encara per resoldre. En tot cas, afegeixen, la immigració no es mou només atreta per les oportunitats del país d’acollida. Ho fan també perquè no suporta viure en països perillosos o amb governs que no saben com créixer.

L’economista Andreu Mas-Colell escrivia fa uns dies que la inevitabilitat dels moviments migratoris obliga a adaptar-se i, per explicar-ho, recorre a la imatge de la clau de judo. “Convertir el cop que et pot afeblir en una manera de donar-te impuls”. Però posava una condició per a l’èxit: la cohesió social, que els fills de la immigració tinguin una perspectiva d’ascens social.

La mobilitat social ascendent ha estat clau en la cohesió de les societats amb immigració

Catalunya té una bona escola de demògrafs. Anna Cabré va parlar el 1986 d’un “model català de reproducció”, on la baixa fertilitat sistèmica catalana feia inevitable la immigració per assegurar el creixement del país de la seva economia. Part essencial del model tal i com el formulava era la mobilitat social ascendent per als nouvinguts.

Un altre demògraf, Andreu Domingo, parla de la capacitat d’aquest model “per restablir l’equilibri en moments crítics”. Però també es pregunta per la seva viabilitat en una societat més desigual i amb menys recursos. “Els fills de la immigració són ciutadans amb expectatives diferents de les dels pares. La qüestió està en saber si podran complir-les”.

Aquesta tardor, els carrers de Londres, París o Berlín han estat escenari de l’emergència d’un nou subjecte polític al voltant de la guerra de Gaza. Si abans era l’esquerra la que encapçalava les mobilitzacions, avui ho fan ciutadans nascuts a Europa però amb vincles (siguin d’ètnia, religió o emocionals) que transcendeixen fronteres. Translúcides durant els anys de vaques grasses, les migracions han mostrat ja la seva capacitat per polaritzar la societat en temps de crisi. Els seus fills són avui ciutadans de ple dret de les societats europees. Quanta diversitat política són capaces d’assumir aquestes societats sense fragmentar-se?

Compartir a les Xarxes Socials
Facebook
Twitter
Email
Print

Deixa un comentari