El dia 22 de juliol del 2020 vaig penjar una informació sobre el que podria anomenar un nou projecte d’aquest Blog: Publicar una sèrie d’articles sobre novel·les que d’una manera o altra tractin el tema de les identitats.
Aquest és el segon:
Els invisibles
El 24 de maig ja vaig penjar un article que informava de la publicació d’aquesta obra.
No estem davant d’una novel.la. Però aquest llibre porta el germen de moltes possibles novel.les. Les històries de persones que des de diferents i diversos llocs del món han emigrat a Catalunya.
No estic del tot d’acord amb el seu títol. Són invisibles aquestes persones, em penso que no. Les veiem si anem per la vida amb els ulls oberts. Més aviat és el fenomen el que és invisible o més que invisible desconegut. I no em refereixo tant a la immigració de la que poc o molt tots en sabem de la seva existència, sinó que som poc conscients de la seva característica fonamental: la seva extraordinària diversitat.
En tot cas el llibre ens fa visible aquest fet a través de les trenta-una històries de gent vinguda d’arreu del món i que avui viuen a casa nostra.
Síria, Índia, Nigèria, Brasil, Afganistan, Mèxic, Senegal, Xina, Equador, Bòsnia, Marroc, Pakistan, El Salvador, Cuba, Rússia, Veneçuela, Tanzània, Regne Unit, Uruguai, Algèria, Hondures, Ucraïna, Xile, Perú, Camerun i Romania, son els països dels quals han arribat aquestes persones.
El llibre s’estructura a partir de les històries recollides pel mateix Andreu i per Pau Farràs, Imma Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas. Són precedides i seguides per cites de persones enteses del tema i per articles sociològics o informatius sobre les migracions.
De cada relat, com deia, se’n podria fer una novel.la. Amb això no solament dono valor a la riquesa de les biografies sinó que a la vegada vull dir que es podria aprofundir en el significat de les seves trajectòries, tan diferents totes, tan riques en humanitat, i pouar en les respostes la temàtica de les identitats (qüestió de tanta complexitat que requereix molta tinta).
S’ha comperat amb l’obra emblemàtica de Candel, Els altres catalans. S’ha dit, són els altres catalans dels altres catalans. Tanmateix, el que es fa palés és la gran diferència entre aquella immigració de la segona meitat del segle passat, que jo mateixa mostro en aquest Blog que estudia la història de les migracions internes d’Espanya cap a Catalunya i en particular des d’Andalusia. O sigui una immigració interna dins del mateix Estat a diferència de l’actual que es caracteritza per la seva universalitat d’origen.
Hi ha històries de fa molts anys. Persones que ja porten més anys aquí que no pas en el lloc on van néixer. Però també hi ha relats que han començat de fa poc. La decisiò d’emigrar d’algunes son ben clares, es fuig d’una guerra, de la fam, d’una dictadura, de situacions de violència extrema; en algunes altres la decisió de marxar del país sembla respondre més a la idea d’errar que no pas d’emigrar. (Penso amb el bonic i premiat llibre de l’amiga Marta Marín-Dòmine: Fugir era el més bell que teníem).
De fet les històries explicades en primera persona responen a certes preguntes explícites: què pensen elles mateixes de la immigració. Com es troben en el nou lloc, per què i com van arribar-hi, com foren rebudes, volen viure-hi molt temps, què pensen de la gent catalana, que opinen del procés independentista.
No defugen aquestes preguntes i de les respostes que en donen podem inferir alguna cosa sobre les identitats que porten dins les motxilles en les que arriben. M’agradaria gratar una mica més per conèixer millor el moment actual, què han anat afegint en aquesta motxilla identitaria? En general s’expressen molt satisfetes de ser aquí. Tanmateix els processos d’acollida en els nous llocs d’origen comporten conflictivitat física i psíquica.
En tot cas, em sembla corroborar una de les principals conclusions de la meva recerca, la integració en el nou país serà més satisfactòria en la mesura que s’hagin complert les expectatives que fonamentaren la seva immigració.