5. La vida a la rereguarda: la col·lectivitat

De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració una realitat no exclusivament econòmica. 1920-1976.
Angelina Puig i Valls

La vida a la rereguarda

La col·lectivitat

 

“La verdad de la historia de la guerra no es sólo el relato de los hechos militares y de los gobiernos, sino la historia de las relaciones sociales. Hay que llegar a realizar la historia social de la guerra”
(M.C. García-Nieto, 1979)

 

A la rereguarda començava l’urgent, complexa, interessant i difícil tasca d’organitzar la societat basada en principis més justos i en un ordre nou. La primera feina era organitzar la producció. Havia arribat l’hora de convertir en realitat la vella ‘idea’ de la terra per a qui la treballa.

El Cadastre del 31-XII-1930 donava a Pedro Martínez 13.275 hectàrees, amb 13 finques majors de 250ha que ocupaven 8.368 ha (solament dues d’aquestes amb 3.707ha) i que constituïen el 63,13% del total del terme. La revolució va començar un cop iniciada la guerra civil amb l’ocupació de les finques.

L’estructura social de Pedro Martínez estava constituïda per rics propietaris que vivien a Granada o a Madrid, amb famílies de ‘labradores’ que tenien terres arrendades als anteriors i disposaven de persones a sou, i per una immensa majoria de jornalers, dones i homes que solament podien treballar al camp quan hi havia feina i si no eren mal vistos pels contractadors. Aquesta realitat va possibilitar que a l’hora de transformar la propietat privada de les finques i els models de treball en el camp, el procés no tingués els problemes que hi hagué en certes zones d’Aragó i del País Valencià on petits propietaris presentaren serioses resistències a la col·lectivització de les seves terres.
Luis Garrido ens explica que a Andalusia coexistiren dues classes de propietat: la propietat familiar i la col·lectiva. Es prengueren les finques als antics senyors o simplement s’agafaran en ser abandonades pels propietaris que buscaren aixopluc fora del poble. I els latifundis arrendats es repartiren en parcel·les entre els anteriors arrendataris. D’aquesta manera s’evità possiblement una postura contrària a les noves formes econòmic-socials per part dels ‘labradores’. Les famílies que tenien alguna petita parcel·la la seguiren explotant.
La memòria de la gent fa palès la coexistència de formes diferents de propietat, i per tant de producció. I, sembla que no es produí pas la polèmica entre col·lectivistes i individualistes tot i que l’any 1937, algunes de les finques canvià la forma col·lectiva per un repartiment en lots entre els que la treballaven.

En Joaquín ¹ afirma que “todas las fincas que había en el término del pueblo se colectivizaron, todas. Y los señores en la cárcel, los que había allí, en la cárcel, y los que no, es que se pasaron a Granada. El que se pudo pasarse a Granada, se pasó ¡claro!”.

La Manuela ² més endavant ens parla de la col·lectivitat d’Olivares, i l’Antonia ³ recorda “el cortijo de Cobos y el de Manuel Valle. La Caldera eran parcelas, eran parcelas que las repartieron cuando aquello se repartió. Bueno estaban también Los Romeros, pero Los Romeros, aquel hombre se fue y luego ya quedó en parcelas de los mismos Calderetos que les decían, de los mismos que había allí…”

En suma, les finques treballades per jornalers abans del 18 de juliol formaren el col·lectiu dirigit pel Comitè. Les que com la Caldera o la dels Romeros abans d’esclatar la guerra estaven administrades i treballades per parcers, no es van col·lectivitzar sinó que es repartí la terra entre totes les famílies dels antics arrendataris, esdevenint explotacions individuals-familiars. La diferència consistia no solament en el fet que aquestes es desfeien de la presència de l’encarregat, del propietari i del pagament de l’arrendament, sinó també que, si abans sovint contractaven mà d’obra jornalera (jornalers per a les feines del camp i del bestiar, i treballadores domèstiques) ara, almenys teòricament, no podien tenir persones assalariades i havien de subsistir amb el propi i únic treball.

Sabem que les dues formes d’explotació es complementaren, però no si persistiren i com es modificaren durant els tres anys de guerra. Disposem del testimoni de persones que en aquell moment eren molt joves, els seus records no abasten explicacions clares de les formes d’organització. La col·lectivitat, diuen, estava dirigida pel Comitè i només parlen d’un Comitè, no diferencien els homes que tenien el poder econòmic dels que tenien el poder polític. Probablement el col·lectiu abraçava tot el poble i, conseqüentment, els dirigents eren els mateixos. De fet sabem que funcionava un Consejo i l’Ajuntament.

 

 

A nivell general la situació prengué un caire legal el setembre de 1936 quan el comunista Uribe, ministre d’Agricultura, va promulgar un decret que legalitzava les ocupacions de terres i donava la propietat al camperol que la treballés; i un altre decret, el 8 de juliol de 1937 que regulava les funcions i competències dels consells d’administració de les col·lectivitats. En una estadística elaborada probablement al 1938 a la província de Granada hi figuren 33 col·lectivitats d’organització mixtes UGT-CNT, d’una extensió total de 45.000 hectàrees i 20.000 famílies.

El Comitè de Pedro Martínez, com a la major part de l’Andalusia Oriental, era portat majoritàriament pels socialistes de la FETT, secció agrària de la UGT. Amb els dirigents socialistes del Comitè, col·laboraven, o almenys participaven, joves de les Joventuts Socialistes i algun comunista. Els militants de la CNT eren minoria en el poble; tanmateix la majoria de treballadors devien, al marge de la seva militància, de formar part del col·lectiu, car el mateix Número, el aleshores ja vell militant anarquista, també, en formava part.

“El Comité -ens explica Joaquín- lo formaban ¡pues los cabecillas que había en el pueblo! Pues eran ¿cómo te diré yo? Pues de la Unión General de Trabajadores ¡De lo que había! Yo, claro entonces de política no entendía. Cuando eres joven no te interesa. Ahora que se habla más de política, entonces se hablaba menos de política. Aunque yo pertenecía a las Juventudes Socialistas, que el Presidente era Antonio Alfaro.”

“En el pueblo -conta l’Ángeles- ⁴ eran socialistas, pero entonces no estaba la gente, como ahora, tan espabilá con los partidos, y de la CNT. Pero el abuelo ¡aquel sí que era un comunista! (de fet era de la CNT). De aquellos comunistas había muy pocos, de los que defendían los derechos y hablaba si veía las cosas mal hechas…”

A Andalusia, en general, solament es va col·lectivitzar una part de l’activitat econòmica agrícola, industrial i dels serveis com un procés en què alguns treballadors d’aquests sectors es van fer càrrec de l’administració i l’explotació d’una part dels mitjans de producció.

No obstant,  en algunes localitats es van realitzar col·lectivitzacions més radicals o integrals portades generalment per anarquistes, com fou el cas d’Iznalloz i Castro del Río on durant alguns mesos de 1936 s’implantà el comunisme llibertari. El control va ser absolut per part dels obrers, de tal manera que no solament s’administrava i es treballava col·lectivament, sinó que es convertiren en plens propietaris de fet, i en conseqüència, controlaren totes les fases de la producció, venda i distribució, apropiant-se dels beneficis resultants i donant-se una veritable socialització dels mitjans de producció en el seu poder. Tanmateix, en la majoria dels casos la col·lectivització va ser més superficial i el que va passar es que els treballadors controlaren la producció i posaren en pràctica l’administració o autogestió, però sense afectar la resta de les fases de venda, consum o distribució de la mateixa, salvant normalment el propi auto abastament del que es produïa. Aquestes col·lectivitats són les que es portaren a terme en les províncies republicanes andaluses, independentment que fossin socialistes, anarquistes o mixtes. Acceptaven la intervenció dels organismes polítics, com ara el Ministeri d’Agricultura, l’Institut de la Reforma Agrària, comitès del Front Popular, o qualsevol altra via del poder legal constituït. Així que més aviat es tractava de la nacionalització d’una part dels mitjans de producció. Un procés de caràcter eminentment econòmic més que no pas social o polític, summament complex amb una casuística molt heterogènia.

Antonio Rosado explica que des del juny de 1937, quan quedà oficialment constituïda la Federación Regional de Campesinos de Andalucia i ell fou nomenat secretari general, havia d’ensenyar als camperols com organitzar-se i què havien de fer: “solicitar del alcalde que éste gestione del gobierno civil que os sean entregadas esas tierras abandonadas, con las que, unidas a las pequeñas propiedades que entreguen vuestros asociados, formaís el grupo económico del sindicato llamado colectividad, poniendo al frente un contable administrativo competente, el que, unido a varios compañeros más de vuestra confianza, se constituyan en consejo administrativo, y lo demás dependerá de la buena fe y voluntad de todos vosotros; de vuestra capacidad de trabajo, de vuestro espíritu solidario y de sacrificio en favor de la comunidad”. Es possible que les col·lectivitats socialistes funcionessin de forma no gaire diferent que les anarquistes que propugnava en Rosado.

Tot i que la CNT de Granada el desembre de 1936 deia que en aquesta província encara estava tot per fer, dels records d’en Joaquín hauríem de deduir que el procés col·lectivista a Pedro Martínez es va produir ben aviat. “Al llegar la guerra, pues, nosotros nos tocó, estuvimos en el Cortijo de Sánchez. Estuvimos un año en colectividad. Y a otro año, nos tocó al Cortijo de Cobos. La colectividad era, pues un grupo. Nosotros estuvimos primero en un sitio que le llaman Los LLanos. Llevábamos cuatro fincas y éramos en el grupo de 18 a 28 personas. Pa cuidar a los animales y pa labrar la finca y pa too eso. Más los que había eventuales, que son los que se iban al pueblo y venían pa trabajar también. Pero estos no estaban tan fijos como nosotros. Me quiero decir que teníamos de cuidar de los animales y de la labranza de la finca. Lo que pasó fue lo siguiente: ¡Claro los que estábamos fijos, pues, cobramos todo el año! Los que estaban, los que iban al pueblo había días que venían malsá y no venían. Y había días que no eran malos y algunos tampoco tenían ganas de venir ¡Claro cuando terminamos, pues claro, se arrecogió un año bueno! Se recogió bastante, pero ¡cómo iban comiendo del Comité! De allí sacaban la comida que hacía falta, todo lo que querían ¡Pero claro! Eso iba anotado. Por los jornales que tú habías hecho de trabajo y con la producción que saliera ¡claro! Yo… entonces porque estaba joven y yo no hacía caso de esto entonces, pero me calculo hoy que cuando fuimos a cobrar… Nosotros llevábamos dos cerdos casi cebaos. El trigo entonces estaba, esto fue cuando, el año 36, el mismo año 36, que era cuando el trigo estaba casi vermel ¡Qué no le hacía caso nadie! Y nosotros cebamos dos cerdos que nos llevamos. Luego teníamos apaños de que el pan, un hermano mío llevaba todos los días una carga de leña al pueblo y sacábamos el pan, pues too el que queríamos. Como nadie entonces nadie llevaba leña a los hornos, pues el que llevaba, te rifaban ¡claro! Si le daban a mi hermano ¡4 panes grandes, por una carga de leña! Pues claro nosotros, pues al Comité no pedíamos casi nada. Pero el que estuvo comiendo todo el año, y echó pocos jornales, cuando fue a cobrar ¡es qué debía! ¡No cobraba sino debía! ¿Lo entiendes?.
¡Uf, no sé si alguien tragaría de aquello! Mi padre, nosotros salimos bien. Salimos bien de jornal ¡Claro! Cobramos el año de la producción que habíamos hecho. Pues líos no podían haber ninguno. Puesto que ¡claro! mi padre cuando fue a ajustar la cuenta, pues cobramos el año entero de dos ¡Eramos trabajando dos y no fallamos ni un día! Y pedir ni habíamos pedido na al Comité. Nosotros, lo que mi madre quería, pues lo compraba con lo que teníamos. Como teníamos animales. Nosotros teníamos unas cabrillas. Y mira nosotros nos íbamos costeando y no pedimos na. Ya nosotros nos llevamos dos carros, después del dinero que sacó mi padre. Sacó mi padre, yo no sé cuantos miles de pesetas ¿sabes? ¡Claro! ¡Cómo esto era lo que estaba en la cuenta! ¡Y de la producción sacaban el jornal! Aquello fue, yo lo encontré aquello divino, la verdad ¡Lo encontré bien! ¡Ara el que echó pocos jornales, pues vio, como cuando terminó! ¡Se creía que aquello era un bollo! Él comiendo y no haber de ir a trabajar”.

En Luis Garrido parla dels col·lectius de producció i les cooperatives de consum d’Andalusia creades per la FETT de l’UGT, unificades en unes denominades ‘cooperativas de base múltiple’ i regulades pel Reglamento de Colectividades UGT-FETT. Per Jaén, diu, “los jornales que se pagaban eran de 4 a 6 pts., pero en la mayoría de los casos se eliminó el dinero, pagándose en productos agrícolas proporcionalmente a las peonadas que había echado el cabeza de familia, y cuyas cantidades venía determinado por el resultado de la cosecha concreta (…).La contabilidad se realiza con un fichero individual por cabeza de familia, registrándose las peonadas trabajadas y los anticipos recibidos”.

 

 

A Pedro Martínez el sistema de pagament del salari és força semblant al que recollia aquest reglament; o sigui, es basava en el rendiment laboral personal. El procediment de distribució dels béns que segons en Joaquín anaven ‘anotando’ recorden el ‘carné de productor’ de què parla Bernecker, el qual “suponia un control sobre el trabajo realizado y acreditaba para obtener una cartilla de racionamiento o vales que se podían cambiar por bienes de consumo en los comercios colectivizados del lugar. O sigui que, “las colectividades de la CNT y de la UGT no se diferenciaban de manera muy definida en lo tocante a constitución, estructura y funcionamiento, pero donde más claramente parece que se distinguían era en los sistemas de remuneración puestos en pràctica”. Tanmateix, com reconeix el mateix autor més endavant, les col·lectivitats anarquistes van acabar acceptant la primera formulació després de les poc satisfactòries experiències dels primers mesos.

Dels testimonis que tenim deduïm que a Pedro Martínez coexistia el que podríem anomenar un ‘mercat lliure’. La combinació d’aquests sistemes feia possible que, en el cas de famílies com les dels Pardo, amb una bona distribució dels recursos disponibles, treballant fort, i amb la possibilitat de disposar d’altres aliments i materials fora dels distribuïts pel Comitè a l’hora de passar comptes, quedessin satisfets del cobrat.

No obstant, després de tants anys d’opressió, quan el poder dels rics s’ha dissolt i, aparentment, han desaparegut tots els lligams autoritaris, potser per algunes persones va ser difícil entendre la nova realitat i tal vegada es confongués la manca ‘d’amos’ amb la desaparició de responsabilitats i deures, amb la consegüent frustració posterior davant la realitat.

Només amb l’anàlisi de les fonts orals no podem respondre totes les preguntes que ens fem i ens resten molts interrogants s’obre l’experiència revolucionària d’aquest petit i força aïllat poble de Granada. Ens fem algunes preguntes, per exemple, qui integrava el col·lectiu? Si “era la condición de estar en la colectividad con todos” haurien de convenir que tot el poble. Per tant, era la col·lectivitat total? Podríem respondre que no perquè coexistien d’altres formes de producció i de consum, de mercat lliure. Si considerem la col·lectivitat integral o total aquella en que coincidien la representació política i la direcció econòmica, podríem reconèixer que a Pedro Martínez s’esdevingué una col·lectivitat integral. Perquè sabem que els mateixos homes que guanyaren les eleccions de febrer de 1936 es feren càrrec del Comitè després dels fets de juliol, i encara més tard en desfer-se els comitès formaren part del nou Consell Municipal. El poder en el poble el va ostentar la mateixa gent: en l’Ajuntament, en el grup dirigent col·lectiu, en el Comitè i en el Consell municipal. De tota manera no sabem com es relacionaven cada un d’aquests organismes i encara, tots ells, quina relació mantenien amb els partits i amb el sindicat.

 

 

Seria molt interessant de conèixer la relació del sindicat, del qual sembla que emanaven les directrius polítiques, amb els que ostentaven el poder municipal, així com els canvis que s’anaren produint en la correlació de forces polítiques dins del sindicat. Es pot suposar que a mesura que passava el temps el Partit Comunista anà prenent més influència, cosa que explicaria que en l’últim període de la guerra el Secretari General de l’ UGT fos el president del PC. Seria interessant saber si aquest fet va influir d’alguna manera en la dissolució del col·lectiu de la finca d’Olivares i la dels Romero. Ens manca igualment conèixer la relació que mantenien aquests dirigents amb les persones que no formaven el col·lectiu, és a dir, aquelles que havien optat per l’explotació individual o familiar de les terres.

L’altra qüestió per esbrinar: les connexions, si existiren, amb d’altres pobles, i amb d’altres col·lectivitats. Existia una coordinació amb d’altres grups? una federació comarcal o provincial? De moment hem de deixar aquests interrogants i cenyir-nos al que sí que proporcionen les fonts orals, la valiosa i exclusiva informació sobre les diverses visions i les percepcions de les persones que visqueren els fets i protagonitzaren la història.

Hem dit que l’estructura sòcio-econòmica de Pedro Martínez predisposava la majoria de la seva població a favor de la propietat col·lectiva. Però, com s’avalua una vegada començada l’experiència? Com es veia al cap dels mesos? Quina és la percepció actual? Ja coneixem la satisfacció d’en Joaquín. La Ascensión, de casa els Valero ⁵ que en aquella època tenia una trentena d’anys, i que acabada la guerra va passar moltes calamitats per haver estat d’esquerres, opina que durant la contesa en el poble es va viure més bé que en altres períodes.

“Durante la guerra no fue tan mal, porqué había el colectivo y trabajaban. Se tenía tu trigo, había el economato, había comida…”

De manera més entusiasta s’expressa la Manuela, la Chamorro ⁶ que en aquells anys començava a formar i a fer créixer la seva nombrosa família – tingué sis fills -. “Durante la guerra, entones no podemós contar na malo. Estábamos muy a gusto en un cortijo que estábamos. Durante la guerra estábamos muy bien. Estábamos en colectividad en el cortijo que se dice Olivares y estábamos muy bien. Estaban mis niños. Allí nació mi Cayetano. Mi Pepe nació en el 36. Yo no sé lo que es la guerra. Y mi Cayetano nació en la guerra, en el 38 me parece que nació. Nosotros en la guerra estábamos muy bien ¡Digo! Olivares estaba en colectividad. Lo primero fue en colectividad, luego ya fue individual. Pero fue cuando ya, ya se acabó la colectividad. La colectividad duró un año. Un año me parece, ya después individual. Pero yo estuve en colectividad. Allí había un encargao (…) todos estaban allí y él que tenía mulos, mulos y él que no, no. Mi marido estaba de hortelano regando. Era el regador de la huerta de Olivares, de la finca aquella de riego. La regaba él. Teníamos una choza pa estar allí de día. De noche íbamos al cortijo a dormir. Mi marido eso era lo que hacía. Estábamos bien. Estábamos muy a gusto. Todo lo que he pasao ha sido después de estar ellos… antes no. Mi marido trabajaba y too el mundo lo miraba y yo trabajaba también y criábamos nuestros hijos. Los tres hijos que teníamos estaban bien chicos ¡Pero ganábamos pa comer! Y luego después ¡vaya por Dios!”.

L’home de la Rosa, la de Vílchez ⁷, va ser l’alcalde una temporada i formava part del grup de dirigents socialistes,  no sempre ben vistos per tots els del poble. Tanmateix acabà la vida en una presó franquista. Per això, i perquè tots els germans de la Rosa eren al front, ella no guarda gaire bon record d’aquell dies. “¿Qué me acuerdo yo de la guerra? ¡Pues mucho bueno! -i la Rosa riu amargament- ¡Qué con toos mis hermanos por allí! ¡Qué voy a contar! Que si mi hermano, que mi marido …Mi marido se murió en Graná. Él que se vino desde Guadix fue un hermano mío. Mi marido fue alcalde del pueblo. Para mí ¿qué iba a representar? ¡Sí allí el alcalde era, cómo ahora estamos aquí! Más que no era un alcalde como los que hay ahora, que tienen tanto dinero ¡Qué había uno se puso malo y lo pusieron a él! ¡Una temporá sólo! Pa muy poco tiempo, pero…”

L’Ángeles i en J.Ramón ⁸ en canvi fan greus recriminacions contra els dirigents de Pedro Martínez. Acusacions que es produeixen al llarg del període en altres llocs de la rereguarda i que es resumeixen en la sospita que molts dels homes que no van anar a la guerra no eren tan imprescindibles a la rereguarda i ho hagueren pogut ser en el front. En el diàleg de la parella es percep la decepció que produïren alguns fets. “Que erámos unos sinvergüenzas, erámos unos sirvengüenzas todos, porque unos se mataban en el frente allí tirando tiros, que muchos se murieron del pueblo y otros se dedicaron a hacer dinero ¡Robaron mucho!¡Y eran comunistas! ¡Socialistas!”

No tothom lluità amb l’esperit de sacrifici net d’intencions particulars, d’això es queixa, amb tristesa, l’Ángeles. La parella continua recordant, amb la memòria de vells que ja han vist moltes coses i han sofert tant. Expliquen que el seu pare, el Número, per ser de la CNT, i un bon home, en voler trencar amb aquests fets que tant mal feien a les esquerres, s’enfrontà amb els socialistes del poble.

La conversa ⁹ mantinguda entre un matrimoni que continua vivint a Pedro Martínez i el de la germana del Número i el seu marit, que hi passaven les vacances, encara és més dura. “Porqué se fueron a los cortijos allí de mandaderos, subidos a los caballos ¡y too cómo los ricos! ¡Con sus escopetillas colgadas viendo trabajar a los obreros! ¡Ay! ¿Estos si eran socialistas? ¡Esos no eran socialistas! ¡Estos eran socialistas por sus beneficios! ¡Pero no por ideas! ¿Por qué no se fueron a tirar al frente?”.

L’Antonia, compromesa políticament, té una versió diferent. Justifica i afirma que els robatoris als cortijos no van ser obra de la gent d’esquerra. “…es que allí había ¡gente también de derechas! Que había estao allí con los señoritos ¡Los mismos! ¡Qué ellos mismos robaron y saquearon aquellos cortijos! ¡Porqué luego cuando vinieron ellos! ¿Sabes? ¡Pues tuvieron que devolver muchas cosas de las que ellos habían… ¡y los jamones y todo, que aquello fue! ¡Así que los mismos de derechas, los mismos fascistas saquearon los cortijos de los dueños que ellos habían estao trabajando!”.

Resumint, distingim quatre maneres diferents de jutjar aquella experiència:

1) La d’aquella gent per a qui treballar en col·lectivitat els va suposar menjar i viure com a persones, sovint per primera vegada a la vida; conseqüentment el seu record és bo i la valoració que en fan positiva.
2) La de les persones que malgrat relacionar-se amb els dirigents del moment i valorar positivament les tasques del Comitè, no van gaudir de l’experiència per l’angoixa i els sofriments de la guerra, i que avui mantenen una postura d’escepticisme davant la història viscuda.
3) La gent que a pesar de moure’s en l’òrbita d’esquerres o justament per aquesta raó, valoren negativament i crítica la feina del Comitè i assenyalen solament el comportament dels seus dirigents, sense analitzar els possibles avantatges o conseqüències de la nova forma de treballar.
4)I per últim, es pot conèixer la postura dels compromesos políticament que valoren positivament i amb nostàlgia aquells dies revolucionaris, intentant trobar una explicació als fets poc honrosos.

L’avaluació econòmica de la nova forma d’organitzar la producció i la vida a la rereguarda mentre seguia la guerra al front i a algunes ciutats és difícil de realitzar, i no és possible presentar unes conclusions a partir de la memòria de la gent. No sabem, des d’un punt de vista econòmic, si el col·lectiu de Pedro Martínez va ser un èxit o un fracàs. Tanmateix, el fet que gent que abans havia passat gana i que mentre durà aquesta experiència, no en passés, i que acabada la guerra en tornés a passar, constitueix sense cap mena de dubte un èxit d’aquell moment.

 

(Dec les fotografies dels documents d’aquest capítol a Juan Rodríguez Titos. Moltes gràcies)