Barcelona. Sala virtual del Memorial Democràtic 16 de setembre
Intervenció d’Angelina Puig i Valls
Bon dia. Començaré amb uns quants agraïments molt francs. En primer lloc agraeixo a la Carme Molinero i en Javier Tebar que hagin acceptat la proposta de la direcció del Memorial per compartir aquesta presentació. Tot i que lamento haver-ho de fer amb una pantalla interposada. És una llàstima perquè fa temps que no ens veiem. Ens podem consolar perquè així ens veiem la cara sencera sense necessitat de la pesada mascareta. Gràcies Carme, gràcies Javier. Una altra virtut del mètode és que segurament s’hi podrà connectar la Teresa Maria Ortega coautora del llibre que presentem, que no hagués pogut desplaçar-se a Barcelona.
Agraeixo sincerament a totes les persones que seguiran la videoconferència i ens acompanyaran aquesta estona. Espero que la trobin prou interessant.
Naturalment estic amb deute amb el Memorial Democràtic i molt concretament amb el seu director, Jordi Font, per haver-me proposat ja fa molts dies de fer la presentació del llibre que per culpa del maleït virus vam haver d’ajornar per finalment fer-lo online. Moltes gràcies Jordi, sincerament.
I no puc oblidar, en la presentació d’Andalucía y Catalunya. Dictadura y emigración, a l’editorial Bellaterra i el seu director José Luis Ponce que no va dubtar gens quan li vam demanar que el publiqués. Ens va demanar que féssim córrer el llibre i no ho hem pogut fer gaire per culpa de la pandèmia. Què hi farem! Potser, més endavant, podrem recuperar el temps perdut.
Abans d’entrar en matèria, dir-vos que la Teresa Maria, en previsió, per si no arriba a temps, m’ha demanat que fes, en nom d’ella, els mateixos agraïments que acabo de fer.
Començo, parlaré de la segona part del llibre, la que vaig escriure jo.
Prové de la investigació que vaig fer per a la tesi doctoral. La primera cosa que voldria comentar és sobre les Fonts orals essencials en la aquesta recerca. Com qualsevol altra tipus de font s’han d’exposar a un rigorós examen crític. Però, quan són possibles, s’esdevenen extremadament útils per estudiar els processos migratoris perquè permeten veure, analitzar i per tant comprendre’ls en tota la seva integritat. És a dir, t’ensenyen l’allà i l’aquí. Mostren la interacció entre les dues societats que passen a experimentar, degut al mateix procés, profunds canvis i transformacions. A més, ens descobreixen les causes psicològiques i socials que permeten veure les persones com a éssers capaços de formular estratègies de supervivència i readaptació en contextos de canvis macro estructurals. També em sembla pertinent senyalar que serveixen, no solament per descobrir la vida de les persones i els col·lectius oblidats de la història (origen de les preocupacions de les historiadores i historiadors que s’iniciaren en aquestes fonts) , sinó que també, revelen les maneres de fer dels sectors i de les persones que ostenten el poder.
Les entrevistes les vaig fer entre 1984 i 1987 a persones, la majoria de les quals, havien nascut durant les dues primeres dècades del segle XX. Avui aquestes entrevistes són doblement importants, pel contingut, i perquè a causa de l’edat, costa trobar a persones que foren protagonistes d’aquest fenomen i emprengueren la decisió d’emigrar.
Sostinc que el fenomen històric més important de la segona meitat del segle XX a Catalunya fou la incorporació de milers de persones d’altres pobles, majoritàriament d’Andalusia. Aquest fet canvià completament la demografia i l’estructura social catalana, tanmateix, estava poc estudiat des de la vessant de la percepció que la gent té d’aquestes vivències que, en definitiva, penso, és el que pot explicar els comportaments col·lectius i per tant l’esdevenir de la història. Era obligat entrevistar a les dones i als homes que les varen protagonitzar [1].
La segona cosa de la que voldria parlar és del pòsit d’aquesta immigració en la Catalunya d’avui. Una societat que més que mai es caracteritza per la seva gran pluralitat, complexitat i diversitat, fruit de les migracions anteriors com la que tractem aquí, i per les que han arribat al llarg del present segle. Deixo aquest tema per a la reflexió final que m’ajudarà a cloure la meva intervenció.
Em centraré ara en la tesi principal de la investigació que es desprèn del mateix títol. La emigración una realidad no exclusivamente económica. Retrocedim fins el començament de la guerra espanyola. Estabilitzades les lluites dels primers dies, la meitat de la província de Granada, i en ella, Pedro Martínez, poble d’on provenen les persones que em contaren la seva experiència, quedà lleial a la República. La seva gent, uns al front, altres al poble, lluitaren per guanyar la guerra i consolidar els avenços revolucionaris que s’havien iniciat durant el període anterior.
En la rereguarda emprengueren la difícil tasca de posar en marxa la societat basada en principis més justos. El primer treball era organitzar la producció. Havia arribat l’hora de convertir en realitat la vella “idea” de la terra per a qui la treballi. Així, en aquest poble granadí, la revolució s’inicia amb l’ocupació de las finques i seguí amb la col·lectivització dels cortijos.
Però també es donaren canvis en els comportaments socials, com els de les dones, de les noies joves, que les veiem involucrant-se en la societat i en la vida política del poble. Per exemple amb la creació de la Asociación de Mujeres antifascistas.
Coneixement el final de la contesa. Com arreu, els vencedors desplegaren tot el seu odi, rancor, i venjança contra totes aquelles persones que s’havien involucrat en la societat republicana. Contra les i els líders del moment però també contra persones que simplement s’havien manifestat lleials a la República.
En la part de la Teresa Maria s’explica abastament el que va passar a Granada durant la guerra i la postguerra: repressió, odi, venjança, fam, por i molta violència. Exemples de barbàrie també les trobareu en el meu treball.
Escoltem a l’Àngels: «Braulio ‘el rico’ decía que teníamos que acechar las cucarachas pa comerlas. Ponernos a los agujeros y acechar las cucarachas pa comerlas, las curianas. No te daban ni un día de trabajo, y si te lo daban, te daban un duro y tenías que andar diez kilómetros. Cuando vinieron los nacionales se apoderaron los ricos del trigo y de la cebá y se lo llevaban y no te daban na. No dejaron ni piedras en la calle. No te daban na. Se lo llevaron to. Lo dejaron todo barrido».
Testimoni d’una dona que no s’havia significat, les persones que sí, foren fetes presoners en els mateix camp de batalla, o al poble, sovint a partir d’una deleció, foren castigades i empresonades, o mortes. Així anaren a parar als batallons de treball, a les presons, a camps de concentració, i finalment els homes hagueren de fer el servei militar franquista.
Alguna d’aquestes persones no tornaren al poble o per haver mort o per haver-se quedat als llocs on els portà el final de la guerra.
Quan analitzo el retorn de les persones que si que ho feren, comprovo que no és fins el 1942 que comencen a arribar les primeres persones. 1942, 44, 45, i fins i tot més tard.
Aquestes persones arribaren al poble i trobaren com les noves autoritats juntament amb les forces vives exercien el seu poder a partir de la repressió, la coacció, la humiliació… I se’ls fa molt difícil adaptar-s’hi.
L’Antonia ens ho confessa: “Pues cuando llegué al pueblo después de la prisión, pues que yo aquello lo encontraba ¿cómo te diría yo? Muy raro. Y de yo tener ahora de empezar a vivir con aquella gente que tanto había odiado, y que tanto mal me habían hecho. Pues yo me pensaba que sería aquello, para mí una cosa que ¡qué más a gusto me lo pasaba en la cárcel, que vivir yo entre aquella gente, que tanto daño nos hicieron!”
Quan analitzem aquests testimonis personals dels que havien viscut i defensat el govern republicà legítim, i reparem en la cronologia del retorn a Pedro Martínez , que acabo d’explicar, i com la emigració comença pocs anys després, a partir del 50 (en alguns pobles de la comarca fins i tot abans), no és difícil veure l’emigració com un fenomen col·lectiu d’una part de la pagesia andalusa que després de perdre la guerra, no té cap esperança de millorar en les noves condicions.
En efecte, l’últim terç del segle XIX les idees majoritàriament anarquistes havien estat l’esperança del camp andalús. Amb l’arribada de la II República, aquestes aspiracions prengueren nous ànims, algunes de les seves reivindicacions varen obtenir-se. Començava a entreveure’s la possibilitat d’aconseguir la tan esperada reforma agrària. No obstant, acabada la Guerra Civil la gent es trobà submergida en una vida terrible, poca o sense feina i sempre mal pagada, fam, repressió, imposicions, corrupció i un ambient aclaparador. La situació al camp andalús, per aquestes persones vençudes, es feu irrespirable. Es va fer desitjable l’anonimat de les ciutats més grans on el control directe era més lax. Cercar algun lloc on l’opressió fos menys notable, fugir de l’omnipresent poder coactiu de les forces vives del seu poble.
L’emigració esdevé l’única revolta possible. Així que no és agosarat sostenir que l’emigració dels pioners no tingué una causa exclusivament econòmica, sinó que fou una conseqüència indirecta del resultat de la Guerra Civil. Un procés que aleshores començava i que pocs anys després, ja per causes eminentment econòmiques, les cadenes migratòries buidaren més d’un poble de la península i n’ompliren d’altres.
En Manuel ens ho explica: «Y me vine porque allí había una gente muy mala, habían muchos fascistas muy malos. A pesar de esto a mí me daban trabajo, a los socialistas los enganchaban porque los socialistas trabajábamos, pero teníamos un yugo muy grande. Y yo ya pensé —no hombre yo me voy por ahí a buscar la vida porque aquí no ventilas na. Y venía la cosa tirante, y yo harto, dije: —pues no, yo me tomo el vuelo de aquí a ver si tengo suerte. Y mira pegamos aquí en Sabadell y aquí estamos y tan a gusto».
I aquest “tan a gusto” em serveix d’enllaç a la reflexió que he anunciat sobre el pòsit a la societat catalana de la immigració de la segona meitat del segle passat i com el reconèixer-lo servirà per entendre millor la societat actual i, també, el paper i la importància de la diversa immigració del XXI.
Us estalvio, no tinc temps, està tractat en el llibre, els primers anys i la manera que foren, o no, acollits en la nova terra. Aquí no foren tot flors i violes. Ni molt menys. La misèria va ser una companya de molta de les famílies nou vingudes. Les mancances de tota classe foren la tònica dels primers moments. Però entro directament a formular les preguntes.
Quin és el resultat de la immigració? Fins a quin punt les persones que van deixar Pedro Martínez s’han integrat a Catalunya? No voldria que féssim una controvèrsia de la paraula integració. L’uso simplement per saber si l’afirmació que és català aquella persona que viviu i treballa a Catalunya, es sostenia o no.
I, analitzant les diferents aportacions de les dones, homes que em proporcionaren els seus records, arribo a la conclusió que la gent va trobant el seu lloc al país amfitrió a mesura que es van complint, si es compleixen, les seves expectatives. Això s’esdevé, una vegada superada la difícil i precària situació dels primers anys. Si una cosa buscàvem i trobaren quasi d’immediat, és feina. Tots els membres de la família, ja reagrupada, treballaren. Moltes hores. Caps de setmana. Pluriocupació, hores extres. I estalviaran gracies a la capacitat de gestió que les dones, les mestresses de casa, demostraren en cada una de les famílies.
Mes tard, a partir dels ajuntaments democràtics, els suburbis on s’havien instal·lat adquiriren els serveis que no tenien, i comencen a merèixer el nom de barris.
Amb els anys, els fills i les filles es casen o s’independitzen i sovint marxen cap a altres indrets. I es supera d’alguna manera l’endogàmia dels barris perifèrics de la primera estada. S’amplia l’espai, les relacions, les professions, les amistats. En definitiva es coneix i es posseeix un espai molt més gran que el barri o la ciutat, un espai que pot abastar tot el país.
Algunes persones, a més, van reprendre la seva experiència de lluites republicanes del poble, van adquirir un compromís més fort amb la col·lectivitat. Van militar en partits polítics clandestins, en les primeres comissions obreres, en les associacions veïnals. D’aquesta manera van augmentar els contactes amb persones d’altres barris, i amb persones nascudes a Catalunya. Van aconseguir una millor comprensió de la realitat catalana i, en conseqüència, un estar-s’hi millor.
El moment polític va afavorir que aquestes persones que ja tenien una experiència de lluita prèvia, juntament amb persones nascudes a Catalunya, es trobessin en la lluita contra la dictadura i a favor de les llibertats i la democràcia (amb el crit col·lectiu Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!), transcendiren les demandes i les qüestions més bàsiques de les primeres reivindicacions i lluites per a la subsistència i per aconseguir barris dignes, sous més alts, amb el més general de la lluita antifranquista que va fer menys difícil el procés d’acollida i d’integració.
I d’aquesta manera, conjuntament amb la població nascuda al país (de vegades provinent d’immigracions anteriors), es convertiren en part consubstancial de la construcció de la Catalunya democràtica que naixia en aquells moments.
[1] Aquesta part sobre les fonts orals no la vaig dir atès que la Carme Molinero en la seva intervenció n’havia parlat bastant. Amb tot, alguns concepte el vaig recuperar en el debat.